Tresors

Quan feia pocs dies que havia començat aquest blog, un dia caminant xino xano per la ciutat vaig trobar un full blanc plegat al terra, just davant dels meus peus. Com que sóc curiosa de mena, el vaig recollir sense pensar-m'ho dues vegades (quina emoció!). En obrir-lo em vaig trobar amb aquesta carta, que s'intueix que és d'un nou barceloní que feia classes per aprendre castellà, i ja estava corregida i tot:

Em va fer molta il·lusió trobar-me-la i tenir l'oportunitat de llegir-la. És senzilla i força breu, però si llegim entre línies és plena d'esperança, de ganes d'aprendre i de descobrir la seva nova casa. Per mi va ser com trobar un tresor d'aquells que quan érem petits ens feien estar dies investigant, buscant pistes i inventant aventures al seu voltant.

De tresors n'hi ha de molts tipus, però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu. I encara que sembli casualitat o màgia, a vegades a l'instant precís i quan més ho necessites, la fulla de l'arbre decideix començar a caure perquè just quan passis pel seu davant, caure't preciosa a les mans en la dansa perfecta, sense cap esforç; com si fulla i mà no haguessin estat fetes per cap altra cosa que acabar trobant-se en el moment adequat. Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen. No hi ha lloc per càlculs, ni previsions, ni "ho vull ara i aquí", ni tan sols hi ha lloc per súpliques ni exigències. Passen, passen quan han de passar. Nosaltres tan sols ens hem d'ocupar d'estar receptius i contemplatius per saber-los apreciar quan apareguin a la nostra vida i disfrutar-los tal i com es mereixen.

PD: Tan sols em va saber greu que a la carta no hi hagués el nom de cap escola, ni centre cívic ni cap direcció on poder-la enviar. Espero que la persona que la va escriure fos ben trempada i ja l'hagués passat a net, al igual que espero que no li sapigués greu que la compartís a la xarxa.  

Adaptació

Després de dos dies mal comptats entre muntanyes i aire fresc, tornar a la ciutat es fa cosa estranya. Ahir vaig agafar el metro i com que estava mig distreta mirant la gent del vagó em vaig passar de parada. Tan ràpid? Si ni tan sols havia vist que havíem parat! Quan me'n vaig adonar vaig baixar a la següent amb la intenció de donar la volta a l'andana per tornar enrere. Al fer-ho vaig veure que no caminava al mateix pas que l'altre gent del passadís, que anaven rapidíssims i a un ritme que em va fer sentir com si estigués al mig de l'autopista caminant amb por a ser atropellada. Dos dies van ser suficients per fer-me canviar la velocitat. Me'n vaig fer creus. Al arribar a la meva parada vaig baixar i vaig creuar el llarg passadís per fer transbord. Llavors vaig intentar seguir el ritme de tothom i ben aviat vaig començar a sentir que les piles se'm encenien, que m'adaptava a la velocitat viva de l'entorn i l'adrenalina començava a fer els seus efectes. Amb ben poca estona em vaig activar. 

El cos s'adapta a tot amb una rapidesa esfereïdora. Amb molt menys temps del que ens pensem. Quan ens allunyem d'una situació, quan tornem a acostar-nos-hi patim un cert shock. Ja no tenim la visió de dins sinó de fora, més neutra, objectiva, allunyada i llavors som capaços de veure coses que des de dins mai haguéssim pogut veure.  

Fa basarda pensar en la nostra capacitat d'adaptació al medi. Em fa por pensar la rapidesa amb què ens acostumem a les coses que passen al nostre voltant, tan a les bones com a les dolentes. És igual de perillós. A les bones perquè quan ens hi acostumem deixem d'apreciar-les, deixem d'estar agraïts. I a les dolentes perquè el primer pas per poder canviar el que no ens agrada és adonar-nos-en, però quan aquesta realitat és el nostre pa de cada dia acaba passant desaparcebuda per nosaltres. Fins arribar a un punt que ens sembla del tot normal (si és que aquesta paraula es pot fer servir mai). Per això, ahir em vaig repetir una vegada més que hi ha coses a les que no ens hem d'acostumar mai, que hem d'estar oberts, i no tancar-nos mai, ser crítics, conèixer món, escoltar les veus que parlen diferent, plantejar-se les coses d'una altra manera, intentar buscar-nos a nosaltres mateixos les pessigolles, descobrir altres realitats. Lluitar contra l'efecte bombolla. No adormir-nos mai. I, com que en aquest sentit cap assegurança és poca, rodejar-nos de persones que tinguem clar que en el cas que algun dia calgui ens faran un bon calvot, ens il·luminaran amb la seva llum i ens diran: desperta! 

Etiquetes?

Cosmopolita, moderna, cool, actual…i penso: ja! Qui vulgui posar una etiqueta a Barcelona com si de carn o peix es tractés s'equivoca per complet. Ella és molt més que tot això, ella no pot ser descrita amb quatre paraules fàcils i (en teoria) guais, ella és tot un món, un univers complex on sempre quedarà alguna cosa a dir, un matís més que afegir, perquè cadascú la viu d'una forma diferent i la redescobreix a la seva manera. 

Ella és com les coses grans, que ja s'ha dit tot però encara queda tot per dir. Ella és com aquells temes dels que mai et canses de parlar i rascar una mica més: l'amistat, el somnis, l'amor, la felicitat…Barcelona s'ha de viure, s'ha de gastar de tan fer-la servir, s'ha de desgranar amb devoció i amb passió. Menjant-se-la a mossegades, exprimint-la amb ganes, a voltes seguint els impulsos intensament, a voltes amb suavitat i tendresa. A ella te l'has de cruspir a petons, a rialles de les que exploten i a abraçades de les que fonen. I quan ja has fet tot això amb ella, no pots fer més que estimar-la i caure rendit als seus peus, perquè sense ni adonar-te'n t'ha ben conquistat. Perquè Barcelona et fa sentir tot això, i quan ja estàs esgotat de disfrutar de cada pam d'ella i buscar-li les pigues i les cicatrius d'antigues batalletes, ella encara és tan encantadora, que quan més desprevingut estàs et vol donar les gràcies per defensar-la i dir que no és una simple paraula marketiniana feta per atreure turisme i ajudar a l'economia. I per això et regala un detallet dels que et fan envermellir de dins i et fan venir ganes de fer-li una abraçada enorme i dir-li gràaaaacies! Ella et regala això, aquesta postal amb Mini vermell inclós, que et fa sentir per uns instants de visita a una Barcelona del passat, tot i que som a ple 2011. I et demostra, una vegada més, que ella té mil cares i que quan li diuen blanc, ella diu negre, perquè tot i que sembli que ho fa per portar la contrària, ho fa per dir-te en veu alta i clara que ella no creu en les etiquetes ni en els simplismes. I sap que no tot és el que sembla ni sembla el que és. Ella és complexa i n'està ben orgullosa de ser-ho.

Únics

Tot i viure en una ciutat d'asfalt cada dia podem veure en directe com la naturalesa lluita per expressar-se i sortir a la superfície. Salvatge, la força de la vida no vol que li marquin el camí ni que l'adrecin. Vol expressar-se lliure, tal i com és: única, imperfecta, esplendorosa, abundant. 

Malgrat que els jardiners cuidin constantment els arbres per mantenir-los tots a ratlla, iguals, podats i perfectes. Ells es rebel·len contínuament, aliens a criteris estètics i patrons i cadascún es mostra únic, especial, diferent. I fins i tot quan sembla que les coses pinten maldades, la natura no es rendeix i lluita per tornar a brotar vida. 

Al igual que hem de lluitar les persones per treure tot el que portem dins, tot allò que ens fa tan diferents els uns dels altres. I no tenir mai por de mostrar les nostres ales i brillar amb llum pròpia. Cadascún de nosaltres és únic, especial i sobretot, imperfectament perfecte.

Imperfectament perfecte

Brollant

Navegant

Coses que passen a Barcelona (i a molts altres llocs) i que et fan somriure:

• Tenir pressa i anar al súper a comprar 4 coses i el noi del davant que potser en porta 10, et diu: "passa, portes molt poques coses". (avui)
• Anar amb bicicleta i com que vas despistada mirant allà on no toca et cau el bolso, una dona corre, te'l recull i te'l dóna sense que ni tan sols et doni temps de baixar de la bici. Li dius gràcies i et diu "de res, avui per tu demà per mi". (avui)
• Arribar de bon matí a la taula de la feina i trobar-se un detallet amb un post-it amb una frase bonica. (deu fer mes i mig)
• Anar a un forn de pa i comprar uns bastonets de pa, voler pagar amb un bitllet de 20 euros i la noia que despatxa et digui: "deixa-ho estar que no tinc canvi, convida la casa." (ja fa uns mesos)
• Anar-se a depilar a un lloc nou, que la noia estigui embarassada i passar-se tota l'estona parlant de com li posarà, si ja li té l'habitació, si es mou gaire….i que quan acabi et digui: "et regalo un massatge, i et faci un bon massatge a les cervicals i a la cara" (la setmana passada)
• Vas al Sephora, compres la mini colonieta per portar dins el bolso d'olor a vainilla. El dependent et torna malament el canvi, li vas a tornar l'euro de més que t'ha donat i s'ajup, remena per sota la caixa i et dona una bosseta plena de mostres. (deu fer 2 setmanes)

….Petits gestos, petites accions, petits detalls que potser són una ximpleria, però que malgrat navegar entre desconeguts, et fan sentir a un pas de casa. I et fan tenir esperança que un altre tipus de món seria possible. Però dia a dia la realitat et demostra que tan sols és un miratge. I que per desgràcia el món que tenim està potes enlaire. I que no podem fer altra cosa que intentar canviar-lo amb petits detalls, petites accions, petits gestos…