dimecres, 9 de novembre de 2011

Fluir



Hi ha dies que voldria ser tramvia i simplement deixar-me portar per les vies, pels instants. Tramvia per poder centrar tota l'atenció a gaudir del trajecte, a contemplar les vistes, els raigs de sol, els arbres de la tardor. Sense haver de fer absolutament res, més que el seguir relliscant pel fluid de la vida. Més que fondre's amb el paisatge. Únicament ser moviment, ser cos i convertir-se en pura acció. No haver de pensar cap on tirar, no haver de prendre cap decisió; només moure's, mirant, respirant, sentint.

I si portar les regnes està sobrevalorat? Què més dóna cap on ens dirigim? Ni tan sols on arribem, sinó podem sentir la passió del que contempla? I de què serveix estar concentrats en el camí, si no tenim temps de veure el paisatge i enamorar-nos-en. I què passa si el que fem o deixem de fer és el de menys? I si el veritable valor està en la vivesa de la mirada i en la força suau que ens empeny a moure'ns. I com pot ser que paradoxalment la calma i la tranquil·litat del que avança contemplant, contingui el major esclat de calidesa i de passió? Avançar sense pressa, deixar fluir el moviment, no voler controlar el volant, i simplement disfrutar del camí, sigui quin sigui.

29 comentaris:

  1. No sé si ho recordaràs, però al principi de tornar a tenir tramvies a Barcelona, fa uns anys, va haver-hi alguns accidents, em sembla que fins i tot mortals, així que compte amb ser tramvia! No només flueixen sense més. Tenir les regnes de la vida no està sobrenatural, és totalment necessari. No es pot anar amb la flor a la mà, la imatge és maca, però no, perquè si només deixes que les coses passin, tothom s'aprofitarà de tu. No entenc la majoria de coses que dius després, però deixar-se anar i no voler controlar res molts cops és anar amb els ulls tancats i defugir els problemes. El volant ben agafat, perquè si no et passarà com als tramvies descontrolats, que pots tenir un accident. Gaudiràs més del camí si no et fots una patacada per no mirar. Ara, l'altre extrem tampoc és bo, eh? Voler controlar-ho tot també és impossible.

    ResponElimina
  2. Després de llegir-te, em sembla que a mi també m'agradaria, avui, ser tranvia.
    Un petó, bonica.
    Un escrit preciós i com semprem un bocí d'una Barcelona estimada!

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb el XeXu, portar les regnes no està sobrevalorat. S'ha de tenir algun objectiu i avançar cap a alguna direcció. Si després la vida no et deixa i tots els camins et porten cap a un altre lloc, doncs sí que cal deixar-se guiar una mica, però el volant sempre ben agafat. i això sí, gaudint del que anem vivint i de les experiències amb què anem topant. :)

    ResponElimina
  4. Doncs jo penso que tot són opcions a la vida i que l'opció contemplativa també existeix i també pot ser bona. Cadascú ha de tenir la seva. Però a vegades no és tant una opció sinó un desig. Potser portar sempre el volant, ens fa desitjar una altra cosa, la fem o no la fem.

    Jo crec que porto el volant de la meva vida, però el desig de fluir sense controlar gaire i de contemplar la bellesa, de tant en tant també el tinc.

    No sé si t'interpreto bé, barce, jo ho veig així!

    Bona nit, guapa!

    ResponElimina
  5. El teu post d'avui és tot un elogi a la contemplació; quelcom que amb la vida actual ha quedat totalment al marge.
    Caldria de tant en tant aturar-se i deixar-se portar; en algunes circumstàncies aquesta actitud, pot ser increïblement beneficiosa tant pel cos com per l'ànima.

    Llàstima que avui, no pugui posar-la en pràctica, perquè només llegir-te m'ha vingut un intens desig de deixar-me portar :-)

    Feliç dijous!

    ResponElimina
  6. Jo també vull ser tramvia i deixar-me endur endavant travessant paisatges urbans i cels i colors de semàfors, vianants, i olors de tardor tímida esguardant el teu post....

    ResponElimina
  7. Deixar-nos endú....però sempre cap on volem anar

    ResponElimina
  8. Digueu-me somniatruites, però deixar que et meni el vent és cedir voluntàriament el control. No té res a veure amb perdre'l, i l'únic problema seria no ser capaç de recuperar-lo.

    Cal estar una mica boig per a ser sensat.

    ResponElimina
  9. I pensar que en el seu moment molts no veien clar que la ciutat tornés a gaudir d'aquest mitjà...

    ResponElimina
  10. Jo ja ho faig de passar-me la vida contemplant! Observar és la feina dels crítics.

    ResponElimina
  11. el tram flueix molt bé fins que es topa amb un cotxe i se l'emporta per davant xD

    ResponElimina
  12. Ara no sé pas què he de dir... i és que jo crec que hi ha moments en que és fantàstic deixar-se portar i gaudir de la pau i la calma de no haver de prendre decisions complicades... tancar els ulls, que avanci el tramvia i la suau marinada ens faci voleiar el cabell... obrir-los i gaudir del paisatge, enamorar-nos d'un arbre o d'un petit nuvolet...

    Però sempre així no seria bo, ens perdríem una part també molt maca de la vida, aquella en que som nosaltres els que conduïm, els que tenim la capacitat de córrer riscs, d'apostar...

    Així doncs, jo vull ser tramvia de tant en tant... sí, potser sovint... però sempre, sempre no :-)

    ResponElimina
  13. Porto el volant fins als pobles del costat, gaudint de cada revolt, accelerant a les rectes, sabent que el que visc mentre condueixo és únic i irrepetible. No conec els tramvies, jo sóc de poble :)

    ResponElimina
  14. Deixar-se portar està molt bé, però de tant en tant s'ha de tocar de peus a terra.

    ResponElimina
  15. Per aquí hi passo bastant sovint. Però mai no m'he deixat anar de la manera que tu ens recomanes. La pròxima vegada que hi passi miraré de fer-ho d'acord amb la teva recomanació: amb força suau, enamorat del futur.

    ResponElimina
  16. te'n cansaries... trust me!! a ratets, senta bé deixar-se anar i que et portin, sense haver de pensar... Però passada una bona estona, tothom volem desviar-nos ni que sigui una miqueta, o fer parada on no toca... ;)

    ResponElimina
  17. De vegades, bastantes, se m'escapen coses sense que tingués previst dir-les o fins i tot m'hagués prohibit de dir-les, però surten, com si tinguessin vida pròpia. I encara més vegades, són les mans que em semblen que funcionen soles i s'apropen invaint "espais vitals", o fins i tot les cames que caminen decidides o es queden parades amb fermesa com si els hi surtissin arrels. Com si elles tinguessin molt clar a on volen arribar i a on es volen quedar. Com si el cos parlés sense importar-li l'opinió del cap.

    Això és el què m'ha vingut al cap quan t'he llegit. Sento si desbarro.

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a tots! Ostres, al anar llegint alguns comentaris ja em vaig adonar que em vaig explicar fatal, no em referia a anar sempre per la vida passant de tot, més aviat tot al contrari. A conseqüència d'aquest dia a dia tan atrafegat i ple d'objectius a complir, més que mai alguns moments de pau i tranquil·litat de poder mirar el paisatge hem de tenir, no? Alguns dies no us bé de gust, simplement no fer res, no pensar, no haver de fer cap esforç? Home, ja tirarem el país endavant i treballarem el que calgui i més, no patiu, però alguns instants de parar-nos i estar tranquils i mirar el gran panorama també fa salut. ;) Gràcies per les interpretacions diverses que heu fet. Que tingueu un bon cap de setmana!!

    XEXU, no ho sé, a vegades penso que voler controlar massa les situacions fa que no ens deixem anar del tot, estiguem patint, en alerta i no gaudim intensament dels moments i bloquegem les coses. Deixar anar el volant sempre no és clar!!!! Cada dia aixecar-se amb les idees ben clares i endreçades del que volem, ser conseqüents i anar-ho a buscar. Però mantenir estones de no pensar també va bé. I controlar-ho tot, encara que fos possible, ja s'ho poden ben quedar, llavors seríem màquines perfectes, no hi hauria lloc per la màgia i els accidents, en sentit positiu.

    FANAL BLAU, ser tramvia per un dia no ha d'estar gens malament, oi? O més que tramvia, anar amb tramvia i passejar per Barcelona amb calma!

    ANNA GRIERA, sí, cada dia cal tenir clars els objectius i el camí que hem de fer. Però algun moments també és bo pel cos, parar i simplement mirar el fluid de la vida que ens rodeja i deixar de caminar. Per després justament poder tornar a engegar el nostre camí cap, ben descansats i amb més ganes i perspectives que mai!

    CARME, exactament així com tu ho has expressat és el que em referia. De justament tan portar el volant i estar-hi ben concentrats a vegades sorgeix el desig de volar i deixar-se anar a estones.

    LA MEVA MALETA, ara ens passem el dia fent coses i més coses, i està molt bé, però trobo que ens hauríem de guardar ratets per parar-nos i simplement disfrutar del que ens envolta, tal com dius, segur que ens fa sentir renovats i amb noves perspectives.

    ELFREELANG, i si fa un dia tan espetarrant i bonic com avui (divendres) llavors millor que millor!

    GARBÍ24, deixar-nos endur a estones, sempre no és clar, el cap clar!

    JOAN, quina interpretación mes poética i més bonica. Deixar que et meni el vent sóna de meravella, a estones m'agradaria poder-ho fer…

    GREGORI, hi ha opinions per tot, però és un transport força més respectuós amb l'entorn que els cotxes i ben pràctic per moure's per la ciutat.

    HELENA, pot ser que la primera feina dels poetes sigui contemplar?…i després escriure...

    PONS007, tal com diria l'home d'APM…cuidaoooo!

    ASSUMPTA, deixar-se portar a moments, és clar, sempre no seria pas bo. Perdríem el nord, i ens mouríem com fulles endavant i enrera. Justament em sembla que de tant fer tot el contrari de contemplar i tenir tant poc temps per fer-ho, a vegades em surt aquest desig.

    CANTIRETA, conduint però gaudint, és una bona combinació. Portar el control, però disfrutant de l'instant, que suposo que encara que semblin contradictòris no ho són.

    ResponElimina
  19. JORDI, més aviat de tant tocar de peus a terra a vegades surt el desig de per uns intants volar, però només per uns instants, que sinó caminaríem sense nord…

    JORDI DORCA, doncs aviam si encara ens haurem creuat sense saber-ho. La força suau de l'esperança i l'il·lusió és el millor dels motors, no et sembla?

    NOEMOZICA, sí, tan sols deixar volar coloms a instants, a estones…Trobar l'equilibri entre la part mental i la part més lliure de nosaltres..

    GERÒNIMA, ja saps aquella expressió que diu "m'ha sortit de l'ànima…", suposo que justament això és el que et refereixes. I també hi ha aquella altra que diu, "el corazón tienen razones que la razón no entiende"….benvinguda al blog, gràcies per passar i compartir la teva opinió. Moltes gràcies!

    ResponElimina
  20. Barce, mira, si jo, parlo per mi, no tingués cap objectiu a la vida, diria que em moriria.
    Un objectiu és una il.lusió; la mateixa que et fa llevar-te quan no en tens ganes, la mateixa que molts cops et preocupa, que a vegades et cansa... Potser, a vegades, sí que he pensat que moltes coses en passen de llarg, com aquest contemplar per contemplar, viure, respirar, adonar-me’n més de les coses, de les petites, de les grans, quan sobretot estic massa capficada en la feina. Però em sembla que el què tu vols dir, m’ha semblat entendre, no he llegit els teus comentaris de resposta, és que molts cops, no prestem massa atenció a les coses boniques que ens ofereix la vida, les que ens regala. Trobo que a vegades, passen els dies i ni ens adonem de les clarors que ens regala el cel. NO sé si vas per aquí. Jo també ho trobo a faltar, saber relaxar-me quan toca i no quan estic a les últimes. Endinsar-me més en el paisatge, en les persones, en gaudir una mica més del sabor de la vida. Donar valor, més, al què donem per suposat.
    El temps... com corren els dies... i la quantitat de coses que se’ns passen de llarg. Tens raó. Si hi penso, en tens. Estem ficats en una roda que en molts moments hauríem de saber aturar. Ni que sigui més sovint. Sinó, no és viure tampoc.

    La que arriba sempre tard! oh! i és que m'has fet pensar, noia. Ara parlaré amb mi una estoneta més...

    ResponElimina
  21. MORTADEL·LA, sí, em referia a això que has dit...que a vegades anem tan atavalats i tan depressa que no tenim temps per disfrutar de les petites coses. I encara que costi, trobar aquests momentets de relax va bé per agafar aire fresc i veure-ho tot més clar.

    Una abraçada ben forta!!!

    ResponElimina
  22. Bonica reflexió Barce. Certament hi ha vegades que el cos i el cap ens demana ser part passiva del nostre present i la nostra realitat. Submergir-nos en els corrents que flueixen i deixar-nos endur per aquests.

    D'altra banda, però, per la meva manera de ser no m'agrada que em dirigeixin constantment. Necessito sentir-me part activa de les coses que m'interessen, de les que em fan trempera i m'estimulen.

    A vegades, però, això crema i sempre arriba un dia que el meu cosset diu que prou, i llavors aquell dia, com tu comentes, pico el bitllet del tramvia, m'assec a la vora de la finestra i deixo que el paisatge i l'activitat discorri davant dels meus ulls, que demà ja serà un altre dia.

    ResponElimina
  23. Mora, jo avui ho he fet i el cos m'ho ha agraït. L'excusa era que estava cloc-piu, covant alguna cosa, i he fugit de feina, de passejades amb les nenes, de dur-les a la piscina... i he passat el cap de setmana engorronit, dormint molt i llegint, escarxofat en el sofà, quan no dormia. He deixat que la vida em passi per damunt, que m'esventi, que se m'endugui si vol, com si jo fos una fulla seca. I m'he sentit tan a pler...

    ResponElimina
  24. Crec que son coses diferents. Puc dir que durant un temps em van portar. Anava com en tranvia, i era fàcil i gaudia dels paisatges, però era marcat. Tan marcat que si veia alguna cosa que em cridava l'atenció, no podia anar-hi,a costar-me.

    No està sobrevalorat portar les regnes, construir el propi camí. És tot un esforç i un repte.

    I el repte més gran, és fer camí i gaudir del paisatge, de cada instant que vivim.

    De vegades, xò, tb és cert que necessitem que ens portin, que ens guïn per poder veure bellesa xq som incapaços de veure-la. I així, poder arribar a poder fer camí.

    Un dia em va estar apunt d'atropellar el tranvia, per despistada.... un rotllo.

    ResponElimina
  25. Totalmente de acuerdo: lo importante es aprender a fluir. Sólo así disfrutaremos lo que tenemos.

    Un besazo, hermosa.

    ResponElimina
  26. El millor és que sempre podrem tornar a planterjar-nos el nostre camí, si ens atrevim, tantes vegades com vulguem. I tornarem a gaudir d'aquestes experiències meravelloses.

    Una d'elles? Haver captat els rajos solars amb la teua càmera. M'ha encantat.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  27. Finalment la vida és això, fluir, deixar-se portar per ella, si ens hi posem de culs, malament. Per sort o per desgràcia no naixem ensenyats i tardem en aprendre moltes coses , com fluir i no deixar el timó a la vegada, l´equilibri, la temperança.
    Mentre això no passi fem camí, que també és important.

    Bon fluir, Barcelona.

    ResponElimina
  28. PORQUET, per sort no hem de triar i hi pot haver moments per les dues opcions, a vegades per portar completament les regnes i altres per deixar-nos portar.

    JOAN CALSAPEU, senyal que el cos t'ho demanava a crits, després d'exprimir-lo massa...ara, les nenes segur que s'han queixat!! Si és que la piscina tira molt!

    RITS, ja pot ser que siguin coses diferents, deixar-se portar i ser protagonista de la nostra vida. Saber caminar cap allà on volem però disfrutant del trajecte...

    SIBERIANA, sabía que a ti en especial te gustaría esto de fluir, tu seguro que lo haces muy bien, no lo dudo ni un segundo.

    MISS YUSTE, és veritat, a vegades ens n'oblidem que som nosaltres qui en molta mesura triem cap on anem i què fem, al cap i a la fi és la nostra vida.

    PAÍS SECRET, i ja no és tan sols que no naixem ensenyats, si no que a mida de fer-nos grans ens n'oblidem més de deixar fluir. Però m'agrada aquest equilibri que proposes de portar el timó però continuar fluint...bon fluir per tu també maca!

    ResponElimina
  29. Me encantó la idea de flui y, sobre todo, disfrtuar el camino... tanta exigencia que hay hoy día nos obliga a dejar de lado el disfrute. Y, paradójicamente, casi todo lo actual plantea el placer instantáneo, lo impulsivo... no disfrutar del camino y tener todo ya! ¿Qué, acaso somo todos niños, otra vez?
    Besitos, Barcelona!

    ResponElimina