dimarts, 25 febrer de 2014

Li agradava mirar el cel


Sempre caminava en terreny pla. No és que fos poc esportista, ni gandul, ni que tingués la comoditat i el confort com a les seves màximes. Simplement s'havia acostumat a passejar únicament per la plana. Li agradava poder mirar el cel, sense haver de patir d'ensopegar-se. Cada matí quan feia la volta habitual, es trobava els que venien de baixada: suats, amb cara de rebentats però satisfets. També se li creuaven els que encaraven la pujada: ben decidits i amb expressió "d'apali". No hi havia setmana que algun d'ells no li preguntés: i per quan pujar? Ell se'ls mirava amb cara relaxada i els deia: potser demà. I així els mantenia l'esperança. Quan al cap del mes es tornaven a creuar al mateix lloc i li demanaven explicacions deixava anar un: ai las, em vaig despistar, tan bé que si està per aquí..aviam si demà estic més al cas! A vegades alguns dels curiosos ho havien comentat, què li deu passar que no vol pujar? Si se'l veu sa i fort com un roure!
No li passava res. Ni tenia cap motiu. No hi havia història. Era tan senzill com que ja li agradava el que feia. A vegades hi ha coses tan senzilles i simples que ens sembla que no poden ser.


I amb aquest breu relat torno a posar en marxa el blog. Espero que tots estigueu molt bé i amb molta energia. El món continua estan tan girat com sempre, però per sort les lletres segueixen tenint un valor infinit.

divendres, 26 abril de 2013

Saltar


Agafa embranzida, força i simplement salta. Salta amb totes les seves forces i energia. Per saltar cal passió, cal empenta, cal coratge. M'agraden les persones que salten, i que ho fan amb un somriure a la boca. Malgrat que el dia no acompanyi, tot i no saber si faran un bon salt, ni tan sols si arribaran allà on volen o si hi ha risc de tenir una mala caiguda. Aquest petit acte heroic els permet volar, per uns instants surar a l'aire, ser lliures…saltar és una mostra de llibertat, de triar el seu camí. 

dilluns, 26 març de 2012

Silencis


Encara que els últims mesos potser hagi dedicat menys temps a mirar-te i sobretot, a escriure sobre tu.... no t'he deixat de viure, no t'he deixat d'estimar en menys mesura. Simplement he fet com aquell que deixa respirar la seva cançó preferida; sabent que arribarà el dia de retrobar-se amb la melodia, que seguirà allà amb tota la seva essència i que el temps de silenci farà trobar-li nous matisos. O com, amb aquelles persones que estimem de veritat, qualsevol paraula es converteix en accessòria, i sent com som que "collonades poques", poden passar les setmanes sense parar-nos a dir un senzill t'estimo.

Ara bé, les coses que estan ben arrelades, que formen part de nosaltres, no cal dir-les perquè siguin realitat, perquè cobrin sentit. Perquè ja en tenen per elles mateixes. Perquè són. I, com tot allò que té veritable valor, no "deixen de ser" perquè canviïn les circumstàncies, les situacions, el moment, l'estat d'ànim o les accions; fets que són purament circumstancials. Per això, estimada ciutat, espero que em perdonis el silenci, i que malgrat l'absència de paraules dels darrers temps, sàpigues que el sentiment cap a tu segueix intacte, no podria ser de cap altra manera.