dimecres, 17 d’agost de 2011

Adaptació


Després de dos dies mal comptats entre muntanyes i aire fresc, tornar a la ciutat es fa cosa estranya. Ahir vaig agafar el metro i com que estava mig distreta mirant la gent del vagó em vaig passar de parada. Tan ràpid? Si ni tan sols havia vist que havíem parat! Quan me'n vaig adonar vaig baixar a la següent amb la intenció de donar la volta a l'andana per tornar enrere. Al fer-ho vaig veure que no caminava al mateix pas que l'altre gent del passadís, que anaven rapidíssims i a un ritme que em va fer sentir com si estigués al mig de l'autopista caminant amb por a ser atropellada. Dos dies van ser suficients per fer-me canviar la velocitat. Me'n vaig fer creus. Al arribar a la meva parada vaig baixar i vaig creuar el llarg passadís per fer transbord. Llavors vaig intentar seguir el ritme de tothom i ben aviat vaig començar a sentir que les piles se'm encenien, que m'adaptava a la velocitat viva de l'entorn i l'adrenalina començava a fer els seus efectes. Amb ben poca estona em vaig activar. 

El cos s'adapta a tot amb una rapidesa esfereïdora. Amb molt menys temps del que ens pensem. Quan ens allunyem d'una situació, quan tornem a acostar-nos-hi patim un cert shock. Ja no tenim la visió de dins sinó de fora, més neutra, objectiva, allunyada i llavors som capaços de veure coses que des de dins mai haguéssim pogut veure.  

Fa basarda pensar en la nostra capacitat d'adaptació al medi. Em fa por pensar la rapidesa amb què ens acostumem a les coses que passen al nostre voltant, tan a les bones com a les dolentes. És igual de perillós. A les bones perquè quan ens hi acostumem deixem d'apreciar-les, deixem d'estar agraïts. I a les dolentes perquè el primer pas per poder canviar el que no ens agrada és adonar-nos-en, però quan aquesta realitat és el nostre pa de cada dia acaba passant desaparcebuda per nosaltres. Fins arribar a un punt que ens sembla del tot normal (si és que aquesta paraula es pot fer servir mai). Per això, ahir em vaig repetir una vegada més que hi ha coses a les que no ens hem d'acostumar mai, que hem d'estar oberts, i no tancar-nos mai, ser crítics, conèixer món, escoltar les veus que parlen diferent, plantejar-se les coses d'una altra manera, intentar buscar-nos a nosaltres mateixos les pessigolles, descobrir altres realitats. Lluitar contra l'efecte bombolla. No adormir-nos mai. I, com que en aquest sentit cap assegurança és poca, rodejar-nos de persones que tinguem clar que en el cas que algun dia calgui ens faran un bon calvot, ens il·luminaran amb la seva llum i ens diran: desperta! 

24 comentaris:

  1. Trobo que la nostra capacitat d'adaptació està molt bé, i això ens fa més forts del que ens pensem. Diem que moltes coses ens costen, però en realitat és perquè no fem l'esforç d'afrontar-les, perquè amb voluntat tot és més fàcil. Algunes, eh, no totes, hi ha coses difícils en tots els sentits, és clar.

    I el no acostumar-nos a la rutina i a la vida fàcil és també una bona cosa, encara que certes rutines tampoc no són dolentes. Les inquietuds són bones, reinventar-se, analitzar-se sempre i veure com podem millorar la nostra vida i la nostra perspectiva. Sempre som a temps d'apalancar-nos, i també hi ha temporades que que convé, que cal més tranquil·litat, però quan es tenen forces i ganes, a menjar-se el món!

    ResponElimina
  2. Una molt bona reflexió! i no et preocupis que jo sempre hi seré per donar-te un bon calvot si ho necessites ;)!!

    ResponElimina
  3. Quina fotografia més xula, però ves que m'ha fet patir una mica imaginant-te al bell mig del carrer apunt de canvi de semàfor...

    Jo també penso que la capacitat d'adaptació és bona, vol dir que tenim cintura i traça per fer-nos a diferents situacions i saber aprofitar-les. Potser una altra cosa seria si ens hi acomodem massa.
    És per això que ens cal ser crítics!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. És veritat, en certes coses ens adaptem tan ràpid...quina vista! En el moment just, en el lloc adequat.

    ResponElimina
  5. A mi em costa més adaptar-me. Veus? Potser un parell de dies. Depenent d'on vingui potser més...
    Deu ser l'edat...
    Sort, però de la capacitat d'adaptació que tenim. Si no, no estaríem on som!
    Petons

    ResponElimina
  6. M'ha encantat el teu escrit, però avui em posaré puntillosa, si em deixes! clar!
    A mi també em passava quan agafava el metro, sentia que havia d'anar al mateix ritme que els altres. Però realment és necessari? ens hem de posar a esprintar només perquè els altres tenen pressa? Si dos dies van aconseguir fer-te canviar la velocitat, perquè no intentar fer durar aquesta nova velocitat més tranquil·la?
    Tens raó amb això que dius de què la nostra capacitat d'adaptació fa por. Però de vegades fins i tot tenint al costat persones precioses que ens estimen i ens diuen Desperta!, és difícil saber com despertar.
    Ah! a fer calvots jo m'hi apunto!! :D

    ResponElimina
  7. A lo único que deberíamos estar acostumbrados, en este caso -y muy remotamente posible-, es al cambio. Eso, además de la muerte, es lo único seguro que tenemos.

    Muchos besos, encanto.

    ResponElimina
  8. Sempre he pensat que gràcies a la capacitat d'adaptació podem sobreviure, de no ser així estariem continuament patint desenganys difícils d'encaixar.

    Molt bona reflexió i magnífica foto!!!

    ResponElimina
  9. Aturar-se a reflexionar és cabdal. De vegades el corrent t'arrossega i ja ni'hi ha prou, però cal saber què i perquè.

    ResponElimina
  10. Saber-se adaptar és molt important, l´ésser humà és dúctil en aquest sentit. Cal que siguem flexibles i que ens adaptem als canvis, d´altra manera no sobreviuríem.
    És clar que no tenim la mateixa capacitat d´adaptació o la mateixa rapidesa i que hi ha coses a les quals no ens hauríem d´adaptar tan facilment, em refereixo a situacions que no portin enlloc o que ens fan mal físic o ètic, però això seria molt llarg d´explicar ara i potser me n´aniria per les branques.
    El que és clar és que si ens adaptem també ens enfortim.

    Bona adaptació !

    ( veus jo ara ja sento que m´he d´anar adaptant a què el dia s´escurça, i em costa! ;-)....)

    ResponElimina
  11. estic d'acord amb tu i no estic d'acord amb tu. És cert que ens acostumem al seu ritme i que quan ens trobem en una altra situació canviem el ritme, que ens anem adapatant.

    Però de vegades costa. De vegades a mi, el ritme vertiginós de la ciutat m'inquieta, quan de vegades m'encanta. De vegades la seva fredor m'inquieta i de vegades m'embolcalla.

    Ai, no sé, potsedr és més aviat la meva pròpia dualitat.

    Aquest agost no he notat que la ciutat s'aturi. La veig igual que sempre.

    ResponElimina
  12. I tant que ens adaptem... Fa anys vaig anar a una Escola d'Estiu de Catequistes a Tortosa... sis dies, en tornar se m'havia enganxat l'accent tortosí... i no és broma, eh? :-))

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Teniu completament raó que la nostra capacitat d'adaptació ens permet tirar endavant malgrat que canviï l'entorn. Però per altra banda, no us fa por pensar que ens sembli tan normal que ens ha tocat estar bé i a altres els ha tocat viure en la pobresa més absoluta? I encara ens acostumem tan al que tenim que potser ni ho valorem prou? No ho sé, potser estava un pèl pessimista. Gràcies per les vostres reflexions, un petó!

    XeXu, amb la capacitat d'adaptació que tenim és bo saber que sempre podem anar millorant i afrontar les coses que no ens agraden, ja tens raó és posar-s'hi i voluntat, aquestes dues juntes mai fallen. Se't llegeix amb força, "reinventar-se","menjar-se el món"…clar! Tu com que ja has fet vacances ja deus estar com nou per afrontrar tots els reptes que vinguin aquest setembre!!! Ara m'hi sumo, a menjar-se el món, que si després ens trepitja ja intentarem posar-nos-hi bé però de partida les ganes que no faltin mai! Una abraçada i merci per estar tan positiu, que això sempre alegra!

    Pili, cosineta!! MIra que ets maca! I em sembla genial això del calvot, fa estar tranquil i tens tot el permís del món! Gràcies! Ei i jo també m'autoritzo a fer el mateix amb tu, eh!! ;P

    Fanalet, heheh! Pots estar tranquil·la que ho faig força sovint i ja he agafat rapidesa a sortir pitant si veig que es posa vermell! És que al mig del carrer és veuen unes perspectives precioses…M'agrada molt l'expressió que has dit de tenir cintura (en tots els sentits, que la cintura és molt maca!), sí que és positiu, realment ho és molt, ens permet créixer. Una abraçada per tu també!

    maria, és això al que em referia, que ens acomoden tan fàcilment al que tenim…gràcies! És que Barcelona és un top model d'escandalu, sempre surt guapa, ja ho voldríem totes!

    fra miquel, ja està bé tardar més adaptar-se així tens més temps per veure les coses des de fora. Si, adaptar-se ens ha fet sobreviure i ens ha permés ser on som avui! Benvingut i gràcies per explicar com ho vius tu això de l'adaptació, cadascun som un món! I espero anar descobrint el teu….:)

    Filadora oi tant que et pots posar puntillosa! Tan com vulguis i més!! I mira, si sempre que t'has de posar puntillosa ha de ser així ja ho pots fer sempre! L'has clavat…però és que copiem el ritme dels altres gairebé sense adonar-nos-en, o a mi em passa, però sí, hem de tenir la nostra pròpia velocitat i deixar que la resta també tingui la seva. Ara un puntillo d'estrés positiu també ens fa sentir vius i és divertit. A vegades aquestes persones precioses que dius es deseperen de tant com tardem a reaccionar! Un calvot per tu (però carinyós eh!)!! No que és broma, un petonet! ;P

    Mariana, te parece bien que te diga por tu nombre??:) es que es más corto! Estar en continuo cambio es fantástico, significa que evolucionamos y eso siempre es bueno! Y la muerte, que tarde muchoooo, pero que muchooo que aun nos quedan muchas cosas por vivir!

    Joana, gràcies!! La nostra capacitat d'adaptació ens permet sobreposar-nos a noves situacions i això ens permet tirar endavant, sinó suposo que ens ensorarríem i no hi hauria qui ens aixequés. Doncs a adaptar-se! :)

    Joan, si que ho és d'important!! Jo també ho penso, plantejar-nos les coses i intentar veure-les des de nous punts de vista, ens fa obrir la ment per no fer les coses perquè sí, sense motius. Bo això que has dit: què i perquè, sempre!!

    ResponElimina
  14. País, quina gran paraula, flexibilitat! És la manera més bona de parlar de l'adaptació! És fantàstic quan a les 8 encara és clar….ànims i disfruta molt de la platja a tu que t'agrada tant!! Que encara tenim agost per dies! ;)

    Joaquín, bienvenido! Es preciosa. Puedes pasar siempre que quieras a decirle piropos!

    rits, aquesta dualitat que dius em sembla que tots la duem a dins. Sí, no ha canviat gaire! Es veuen més turistes però no ha quedat deserta. Així no ens sentim com bitxos rarus al anar a treballar. Encara que a vegades veure que no hi ha ningú i tenir tot el carrer per tu és una sensació genial!

    Assumpta, en 6 dies? Això és temps rècord! Doncs en aquest sentit l'adaptació m'agrada molt! Seria fantàstic marxar 6 dies a un altre país i tornar sent un crack en el seu idioma!

    ResponElimina
  15. Jo vinc de 16000 ànimes i visc amb 1000. Ningú corre, allà, excepte a ciutat, on treballo, però no gaire. Sí, som tan humans que ens adaptem a tot. O només ho suportem? No ho sé, la veritat...

    ResponElimina
  16. En aquests moments jo també m'estic adaptant al medi habitual. Però reconec que el canvi no deu ser tan brusc com en el teu cas.
    PS: tens cap fotografia del carrer Sicília?

    ResponElimina
  17. Hi ha dues imatges extremes de com suportar la realitat: amb botes de muntanya o amb sandàlies descobertes. Uns ni se n'assabenten de res, d'altres tenim una sensibilitat molt acusada. Aquesta hipersensibilitat és difícil de tolerar i és bona alhora, no cal que digui per què.

    ResponElimina
  18. Es increíble la capacitat del ésser humà per adaptar-se a les situacions més díficils, hem de vèncer les limitacions de la nostra ment i estar despert. Estupenda la foto¡¡¡¡ Una abraçada

    ResponElimina
  19. Hahaha provem d'anar a Rússia o a la Xina a veure si funciona? hehe

    ResponElimina
  20. ...el nostre component camaleònic no és altre que el desig obligat de sobreviure entre els depredadors... llàstima que sota l'aigua ens ofeguem! Estic sorprès de veure imatges d'una ciutat que ja no reconec com a meva... gràcies!

    ResponElimina
  21. cantireta, en adaptem o ho soportem? de la manera que ho dius ja es nota que ens acabem amotllant a circumstàncies que a primera vista ens poden semblar del tot negatives, les coses són com són i no ens queda més que acceptar-les. Molts cops també allò que ens semblava negatiu acaba sent tot un regal, tot depèn de la mirada. Disfruta molt la calma de les teves terres!

    Jordi, et dic només pel nom si et sembla bé. Al canviar d'habitat encara que sigui uns dies després sempre costa tornar al medi habitual. Espero que hagis tingut una més que bona adaptació.

    Helena, quina imatge tan visual que em fan venir les teves paraules i quin contrast entre les dues opcions. La sensiblitat és bona però comporta molt patiment, fa que masses coses et facin mal….tal com dius, la hipersensibilitat és difícil de tolerar i molts altres ni se n'adonen, ni ho comprenen. Llegint-te ja es veu que tu ho ets molt de sensible.

    Johnny, al vèncer les limitacions de la nostra ment veurem que aquestes eren imaginaries. No hi ha més límits que els que assumim per nosaltres. M'alegro que t'agradi a tu que ets un magnífic fotògraf.

    Assumpta, tu amb l'excusa de l'idioma vols marxar cap a Rússia que allà fa més fresqueta!!! M'hi apunto!! Que tu i jo aquest any no fem vacances i ens les hem guanyat! Aniré buscant els vols…eheheh! :) Espero que tinguis millor la inflor dels turmells i que la calor vagi escampant la boira.

    Peròquèdius!, m'alegro de tonar a trobar-te per aquí! Que el teu ritme de publicacions al teu blog ha baixat…vacances? S'han posat bé? Ostres, sobreviure entre depredadors sóna com si fóssim a la jungla. Seria genial poder respirar sota l'aigua. Gràcies a tu pel teu comentari.

    ResponElimina
  22. enamorats de Barcelona, des de comarques no ens xupem el dir i pugnem per una gran disbauxa, vine al nostre hort d'or i a la nostra terra de guerra...

    ResponElimina
  23. A Rússia segur que es desinflen els turmells, anem, anem :-))

    ResponElimina