dilluns, 8 d’agost de 2011

Únics


Tot i viure en una ciutat d'asfalt cada dia podem veure en directe com la naturalesa lluita per expressar-se i sortir a la superfície. Salvatge, la força de la vida no vol que li marquin el camí ni que l'adrecin. Vol expressar-se lliure, tal i com és: única, imperfecta, esplendorosa, abundant. 

Malgrat que els jardiners cuidin constantment els arbres per mantenir-los tots a ratlla, iguals, podats i perfectes. Ells es rebel·len contínuament, aliens a criteris estètics i patrons i cadascún es mostra únic, especial, diferent. I fins i tot quan sembla que les coses pinten maldades, la natura no es rendeix i lluita per tornar a brotar vida. 

Al igual que hem de lluitar les persones per treure tot el que portem dins, tot allò que ens fa tan diferents els uns dels altres. I no tenir mai por de mostrar les nostres ales i brillar amb llum pròpia. Cadascún de nosaltres és únic, especial i sobretot, imperfectament perfecte.

Imperfectament perfecte
Brollant

20 comentaris:

  1. M'agrada molt quan, d'una soca que podria semblar morta, hi neix una branqueta i de la branqueta comencen a sortir fulles! És com un triomf de la vida, oi?

    Magnífiques fotos, com sempre... reflexions amb imatges, pensaments...

    Visitar el teu blog és anar descobrint encara més Barcelona d'una manera molt agradable i relaxant! :-))

    ResponElimina
  2. A la primavera i a l'estiu hi ha explosió de vida, i cap gegant de formigó ho pot evitar. Les persones no hauríem de ser tan estacionals, però també tenim les nostres preferències. La meva, i la de la senyora d'aquí dalt, és la tardor.

    És ben cert que tots tenim alguna cosa en què lluir, però molts no la sabem veure. Per sort, sovint són els altres els que ens la veuen. No ens cal imitar ningú ni voler ser com algú altre, només ens cal trobar la nostra llum.

    ResponElimina
  3. Jo he vist aquesta barana!!! xò no hi ha manera de recordar on!!!

    I si, completament d'acord, ens hauriem de fer veure tal i com som, esplendorosament mostrant les nostres virtuds i defectes, xò sovint costa. Masses anys i masses prejudicis ens van tallant les ales.

    ps. estic tenint problemillas amb els comentaris als posts, no m'accepta el compte google... xò sóc la rits del vuit8ena!

    ResponElimina
  4. m'encanta la segona foto... la petita de l'esquerra, vaja... :)

    ResponElimina
  5. Com diu en Xexu, aquestes explosions de vida són com un símbol de la llibertat que tothom hauria de tenir per mostrar-se tal com és, això sí, procurant no fer mal a ningú.

    ResponElimina
  6. De fet, penso que les persones som com les plantetes, al igual que elles no a qualsevol lloc som capaces de créixer ufanoses i esplendoroses. De vegades costa adonar-nos-en dels àmbits i entorns que ens són més propicis i on les nostres rareses són acceptades i valorades com a imperfeccions perfectes.
    Has vist L'indomable Will Hunting?

    ResponElimina
  7. De fet la ciutat ocupa l'espai que per naturalesa pertany a la natura (visca la redundància!).

    Qualsevol ciutat, poble, casa o infraestructura del món, si no es manté, acabarà engolida de nou per l'antic propietari de la zona, que no és altre que la natura!

    ResponElimina
  8. Quina gran reflexió!
    boniques fotos! :)

    ResponElimina
  9. Adoro caminar por esas calles invadidas por arbustos, plantas o helechos desconocidos. Es un grito silencioso, verde y rebelde. La fuerza de la vida no tiene límites.

    Un abrazo.

    Valery

    Barcelona Daily Photo

    ResponElimina
  10. la bellesa de l'esser huma rau en la seua imperfecció, res mes bonic que poder gaudir d'ella.
    Molt bona la teua reflexió!!!

    ResponElimina
  11. Em sona moltíssim aquesta zona, diria que he passat per davant. La natura és sàvia, i ningú no serà capaç de parar-la per molt asfalt que hi fiquem a la terra.

    Una abraçada molt forta,
    Miss Yuste.

    ResponElimina
  12. M´agrada molt la foto de les enfiladisses desbordant-se, sembla ben bé un carrer d´aquells que brodava la Mercè Rodoreda.
    I el teu pensament també.

    Et recomano un blog, potser ja el coneixes, que també ensenya i explica racons de la teva Barcelona, la dels parcs i jardins.

    http://llibreprimer.blogspot.com/

    Bona caloreta!

    ResponElimina
  13. Si veiessis, aquí a l'Urgell, quan no arrenques les herbes de vora la façana, sembla que les hàgim plantat nosaltres! M'agrada molt com escrius, sempre em fas pensar en la bondat intrínseca de les persones, que amb aigua i bona terra donen fruits abundosos...Gràcies!

    ResponElimina
  14. No es pot matar tot el que és gras. El progrés no es pot carregar tot el que és natura i bellesa, en molts casos. La teva veu diferent també es fa sentir, fins i tot en un ordinador.

    ResponElimina
  15. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris! Els conceptes que heu dit són preciosos…el triomf de la vida, trobar la nostra llum, som esplendorosos, explosions de vida, símbol de llibertat, créixer ufanosos, imperfeccions perfectes, naturalesa, força de la vida, no límits, bellesa rau en l'imperfecció, natura sàvia, enfiladisses desbordant-se….I què és el que tan sovint ens distreu i no ens deixa gaudir de nosaltres mateixos i de tota la naturalesa que ens rodeja?
    Gràcies per escriure paraules tan maques, plenes d'esperança, de natura i de llum i sobretot gràcies per compartir-les. Una abraçada.

    ASSUMPTA, quina idea tan preciosa que has dit... "el triomf de la vida" quan una soca que semblava morta i torna a brotar. Doncs esperem que la vida sempre continuï triomfant, dia rere dia. I si que fa il·lusió veure que torna a sortir una fulla verda, quan t'anadones dius..ohhh, i jo que ja la donava per perduda! M'alegro que t'agradi i mil gràcies. Ah! I ja sé una nova cosa de tu, que t'agrada la tardor! M'ha arribat per un pajaritu… ;P

    XEXU, cada estació té les seves coses i hauríem de disfrutar-les quan les tenim. Oi tan que és maca la tardor, a mi m'agrada molt perquè és el meu aniversari, el sant i els carrers estan realment preciosos amb tantes fulles marrons i grogues pel terra, i el cric-crac que fan quan les trepitges és genial.
    Trobar la nostra llum i combinar-la amb la llum d'altres, que és de colors diferents, i tots junts en petit comité fer l'arc de sant martí. No hi ha cosa més maca que la combinació de diferents llums per fer-ne un de sol més lluminós.

    RITS, la barana és del passeig de sant gervasi amb avd. tibidabo, és l'entrada dels jardins de la tamarita…allà al peu del funicular. Clar, és com els arbres que així ben podadets fan gràcia, però són molt millors els que creixen lliures i al seu aire, amb imperfeccions. Nosaltres com a mínim em d'intentar-ho ser autèntics i lluir amb igual bona cara, les virtuds com els defectes! Fins i tot hi ha gent que els nostres defectes els troba encantadors…i si els intentem amagar massa, ens preocuparem, patirem i encara ni ens entendran, l'espontaneïtat i la naturalitat sempre és la millor opció…millor no complicar-nos gaire…que la vida ja ho és prou ella sola de complicada.

    NOEMOZICA, siii és molt maco aquests brots, jo quan ho vaig veure vaig dir…fotooo! ;)

    JOSEP LLUÍS, mostrar-nos tal com som, amb llibertat i sense por el rebuig. M'agrada molt això que has dit: les explosions de vida. Cada dia hauriem d'intentar ser explosions de vida i és clar, totalment d'acord, sense fer mal a ningú, per descomptat. Quan penso en explosió de vida em venen el cap cares de nens i nenes somrients, contents i xisclant, només com ells saben fer.

    FILADORA, quina comparació tan magnífica!!! Cal trobar l'etorn que ens fa sentir bé i que ens permet mostrar-nos tal com som i que ens aprecia. Al cap i a la fi, els cactus i les roses són ben diferents, i cadascún necessiten coses diferents per créixer radiants. Ostres, sí que la vaig veure, però fa mooolt i la vaig veure a casa i ja no me'n recordo. Que maco que diguis "les plantetes", hi ha gent que diu que és cursi fer servir diminutius i en excés poden fer rabieta, però n'hi ha alguns que són tan cucus que qui s'hi podria resistir a fer-los servir?…un petonet!

    PORQUET, una redundància ben certa! Només cal veure alguns carrers en què les arrels dels arbres aixequen l'asfalt amb força. Amb la teva segona frase, m'has fet imaginar al cap una ciutat abandonada sent engolida per la natura i tornant a ser bosc…de fet, ja hi ha cases que semblen que les heures se les vulguin cruspir!

    MARIA, moltes gràcies!!!! D'aquí res és el teu aniversari, oi? Ja passaré a felicitar-te que els disset són moooolllt macos! ;P

    VALERY, y por suerte en Barcelona tenemos bastantes calles que están llenas de verde….Me gusta que consideres que la fuerza de la vida no tiene límites, es esperanzador. Un abrazo.

    ResponElimina
  16. JOANA, les persones som imperfectes per sort, per la perfecció ja tenim les màquines, tan fredes i buides. És bonic quan aprenem a estimar amb força totes les imperfeccions que ens defineixen i ens fan espcials. Moltes gràcies!

    MISS YUSTE, és al passeig sant gervasi amb avd. tibidabo, la barana és dels jardins de la tamarita. Sí que n'és de sàvia, molt més que nosaltres, malgrat que als nostres temps no l'escoltem prou i la maltractem. Una abraçada ben forta per tu també, que al teu blog t'he llegit una mica tristoia…

    PAÍS, són precioses quan ben valentes s'expandeixen sense vergonya i sense complexes. La Rodoreda vivia les plantes i els arbres amb tal intensitat que les seves paraules tenen tacte i olor, no m'estranya que acabés vivint a la verdíssima i exuberant Selva.
    No el coneixia pas aquest blog, i l'hi he fet un cop d'ull i ho has encertat de ple!!!M'ha agradat, la vegetació i els arbres de la ciutat sempre tan curiosos….gràcies!!! M'ha fet il·lusió el fet que em recomanessis un blog i que m'agradés, aii, és estrany el fet que et coneguin a través de les paraules…una prova més que les nostres paraules parlen per nosaltres, i deixen entreveure la nostra ànima, el que ens emociona i el que ens desperta sentiments. Mai m'ho havien desitjat això de "bona caloreta" i és ben bonic! Disfruta molt de la platjeta aquests dies bons que ens està fent que sembla que l'estiu esplendorós que vas demanar aquesta setmana fa acte de presència!

    CANTIRETA, ostres ja sé el que vols dir! Les típiques herbes que hi han arran de la casa com si estigués plantant expressament per decorar...però tal com dius no és precissament així! Si, em sembla que no l'hauriem de perdre mai la fe en les persones, sobretot d'aquelles que estimem o hem estimat. Gràcies a tu cantireta! :)

    HELENA, tal com dius, el progrés està molt bé, però sense oblidar-nos mai que va ser primer i d'on venim. Al cap i a la fin caminar sobre quitrà és cosa nova, i l'herba i la sorra és el que haurien de conèixer millor els nostres peus. Ostres però pensant-ho bé, gràcies del progrés, que si no no podriem ni estar llegint-nos ara mateix!

    ResponElimina
  17. Espectacles així fan sentir petits, petits...

    Per suposat, aquesta frase de "imperfectament perfecte" queda clavada! I hauríem de tenir-la sempre present: que les línies rectes i les formes definides no són sempre el més bell, sinó que cal buscar també nous horitzons. Menys conformisme i ments més obertes i lliures!

    ResponElimina
  18. SANDY, thank you. :)

    LAIA, ja tens raó, al costat de la natura som res. Ostres m'encanta la teva última frase, i hi estic molt d'acord. Fem fora ja d'una vegada per totes tots els patrons i obrim la ment i siguem lliures! LLuitem de veritat pel que volem i anem més enllà. Per cert, benvinguda i és un plaer tenir-te per aquí!

    ResponElimina
  19. Quina força que té la natura! quan veig les teves fotos sento alegria... però no sóc jo, és ella, la natura que l'encomana.

    ResponElimina