Sempre caminava en terreny pla. No és que fos poc esportista, ni gandul, ni que tingués la comoditat i el confort com a les seves màximes. Simplement s'havia acostumat a passejar únicament per la plana. Li agradava poder mirar el cel, sense haver de patir d'ensopegar-se. Cada matí quan feia la volta habitual, es trobava els que venien de baixada: suats, amb cara de rebentats però satisfets. També se li creuaven els que encaraven la pujada: ben decidits i amb expressió "d'apali". No hi havia setmana que algun d'ells no li preguntés: i per quan pujar? Ell se'ls mirava amb cara relaxada i els deia: potser demà. I així els mantenia l'esperança. Quan al cap del mes es tornaven a creuar al mateix lloc i li demanaven explicacions deixava anar un: ai las, em vaig despistar, tan bé que si està per aquí..aviam si demà estic més al cas! A vegades alguns dels curiosos ho havien comentat, què li deu passar que no vol pujar? Si se'l veu sa i fort com un roure!
No li passava res. Ni tenia cap motiu. No hi havia història. Era tan senzill com que ja li agradava el que feia. A vegades hi ha coses tan senzilles i simples que ens sembla que no poden ser.
I amb aquest breu relat torno a posar en marxa el blog. Espero que tots estigueu molt bé i amb molta energia. El món
continua estan tan girat com sempre, però per sort les lletres segueixen tenint
un valor infinit.
Quin text més bonic i siggeridor. Gràcies per tornar!
ResponEliminaAnna, gràcies a tu per ser-hi!
EliminaEstiguem bé o no, alguns encara estem per aquí i observem amb alegria com uns quants blogaires desapareguts us heu decidit a tornar. Tant de bo sigui per una bona temporada. Reactives el blog i ho fas amb un post com el que ens tenies acostumats, i amb això iguales el bagatge dels dos anys anteriors. Ànims, que aviat et superes! Si ja estem bé com estem, per què hem de pujar o baixar? Quina mandra, oi?
ResponEliminaXeXu, i quina alegria que seguiu per aquí encara!! Sens dubte, s'intentarà!!
EliminaNormalment, quan puges una muntanya no tens gaire temps de veure la vista, has de vigilar on trepitges. És una bona raó que per mirar el cel vagis de pla. El que seria l'eutímia.
ResponEliminaHelena, no la conec aquesta paraula...i l'he buscat al diccionari.cat i no surt. Què significa? ;-)
EliminaBarcelona,
Eliminal'eutímia és el "bon estat d'ànim", ni eufòria ni depressió.
Benvolguda, Pilar. Miraré de no haver de pujar gaires escales. Tinc el genoll malament. Però encara em va bé per llegir.
ResponEliminaJordi, sens dubte llegir és molt millor que pujar escales. Ja ho diuen, no hi ha mal que no vingui per bé. Però el genoll que es recuperi igualment,
Eliminaque bonic Pilar! gràcies per transformar moments quotidians amb històries que ens fan reflexionar!
ResponEliminapili
Pili, moltes gràcies per aquestes paraules tan maques. ;-)
EliminaLo cotidiano puede ser poesía.
ResponEliminajordim, no hi podria estar més d'acord! La poesia està en el que mira.
EliminaSi el que fas t'agrada perquè s'ha de canviar....encara que sempre és bo provar coses noves no?
ResponEliminajoan, oi tant que sí! Sempre està bé fer noves coses, ara, fem-les perquè a nosaltres ens ve de gust.
EliminaTornar? Serà si et deixem els que no hem marxat mai :P
ResponEliminaUeeee!!! pons007 veig que segueixes tan simpàtic i amable com sempre!! ;-)
EliminaEstà molt be poder decidir que ens agrada. Decidir què volem i què no volem. Deixar-se anar...
ResponEliminaBentornada!
Gràcies fanal blau! La veritat és que estic contenta de tornar a estar per aquí!
Eliminabentornada! aquest 2014 veig amb alegria com els blogc tornen a revifar....la foto esplèndida per cert i el text també!
ResponEliminaGràcies Elfree! Això de trobar l'estona de publicar últimament costa una mica, però aquí estem :)
EliminaM'alegro que hagis tornat! :)
ResponEliminaLydia, no sé si he tornat gaire...però almenys s'intenta! Ens llegim!
EliminaPreciós el text! m'ha encantat :)
ResponElimina