Jo
també vull que quan a la feina faig una pirueta laboralment parlant, o ens hi
deixem la pell i tirem endavant amb èxit un projecte que ens ha costat plors, suors i llàgrimes, s’aixequin els companys a aplaudir. Jo també voldria que
cada dia quan surto cansada per la porta de l’oficina, després d’estar més de 9
hores donant-ho tot, trobar una bona munió de gent variada que en files, drets,
ben colocats i somrients, m’aplaudissin, xiulessin i fins tot se sentís “guapa”
de tant en tant. I al final algú em dones un ram de flors colorit i olorós. M’agradaria
al acabar la jornada sortir tot l’equip agafats de la mà i fer unes quantes
reverencies i tirar petons als que ens aplaudeixen. I si tingués un vestit
bonic amb caiguda per agafar-me la faldilla al fer la genoflexió ja seria la
repera. O al matí mateix quan surto de casa a les 7h, quan acaben de posar els
carrers, carregant el portàtil i molta son matinera, estaria bé trobar
espectadors que aplaudissin com quan surten els artistes a l’escenari,
compartint amb tu aquell instant. En certs moments donaria força per seguir
endavant i dir a per un altre dia, a per un altre repte.
No
trobo just que ells, que poden anar vestits un dia d’herois, l’altre d’un animal
i el següent fer d’abre o de trencanous, a més, cada dia després de fer la seva
feina, la qual estimen i disfruten (igual que fem molts) nosaltres els haguem
d’aplaudir fins que se’ns cansen les mans…i que, en canvi, a nosaltres ningú no
ens aplaudeixi. No ho trobo just! M’agrada aplaudir als artistes, no em
malinterpreteu, però penso…a mi també m’agradaria que de tant en tant algú
m’aplaudís. És un detall, una ximpleria, sí, però és un acte molt bonic i digne
de reconeixement cap a una altra persona, de connectar-te amb ell, d’agrair-li
que t’ha fet gaudir, emocionar, de valorar el seu esforç. I és que molts no tenim feines tan vistoses i
amb tant ressó mediàtic com els esportistes, els actors o els ballarins, però
amb les nostres accions diaries deixem alguna cosa bona al nostre entorn. A cas
no som artistes també?
No sé si seria normal que ens aplaudissin per feines que no són d'arts escèniques, però que molts cops ens ho mereixeríem, d'això n'estic segur. A mi m'agrada premiar i destacar els companys quan ho fan bé, felicitant-los i esperonant-los, però d'aquí a fer-los una ovació va un bon tros, és clar. Ens haurem de conformar amb això.
ResponEliminaXeXu ho dic en broma això que ens aplaudissin!! L'únic que els últims cops que he anat al teatre m'ha vingut aquest pensament boig al cap!
EliminaÉs artista tothom que fa més del necessari, ho he llegit alguna vegada.
ResponEliminaAixò m'agrada! És artista tot aquell que ho dóna tot i s'hi deixa la pell.
EliminaArtistes no reconeguts. ^-^
ResponEliminaMolt bonica la foto.
Gràcies Maria! Són els seient de les piscines Picornell.
EliminaNo tens un cap que t'aplaudeix quan fas una bona feina? Jo si, aprofito, per saludar-la. Hola jefa!
ResponEliminaDoncs si que ho fa! : ) Però jo no em refereixo al cap...sinó a tenir públic, un grup de gent aplaudint!
ResponEliminaPerò si has reobert el blog!! .-DDD
ResponEliminaEntre que se'm va espatllar l'ordinador i una sèrie de problemes, entro molt menys... si no m'arribes a deixar el comentari al meu, no "et veia"... Eeeeei,,, bentornada!!!
I anant al comentari del post... Ai, xiqueta, jo el que voldria és una feina... encara que mai ningú no m'aplaudís :-((
De fet, com no puc anar al cinema, ni al teatre, ni a res... ni a sopar fora amb el marit... Quan no tens feina la vida és... diguem-ni... complicada.
EliminaGràcies Assumpta. Aviam si sortim aviat de la maleïda crisi i van sortint més feines.
ResponEliminamha encantat aquesta reflexió i mha fet pensar molt també, moltes gràcies per aquests mots que ens remouen!!
ResponElimina