diumenge, 10 de juliol de 2011

Descobriment





Fent fotografies de Barcelona he descobert que la manera com veus la ciutat (i la vida) és una qüestió de perspectiva. Passejo per Barcelona i veig coses maques i coses no tan maques. Tot i així, les coses boniques sempre són moltes, moltes més que les lletges. A vegades al terra hi ha brutícia, però em fixo en la rajola que és bonica. Altres veig algun edifici massa vell, però em fixo en les dones xerraires que estan assegudes en cadires a l'entrada prenent la fresca. Així a vegades enfoco el paisatge que m'impressiona, altres enfoco el detall de la flor. I d'aquesta manera és com sempre, sempre, sempre, la bellesa i la bondat guanya. Tan sols cal mirar amb els ulls adequats, al detall buscant les petites coses o ampliant la mirada i agafant perspectiva. Si ets capaç de fer aquest exercici tan sols veuràs bellesa al teu voltant. Perquè la bondat està a tot arreu, fins i tot al fons de la coses més lletges. 

Barcelona és una ciutat que cada dia ens ensenya alguna lliçó, tan sols és qüestió d'escoltar-la.

Bon inici de setmana. 

17 comentaris:

  1. Per poder trobar la part bona de les coses de vegades s'ha d'estar molt predisposat. Et diria una cosa similar al que t'he comentat a la resposta del teu comentari al meu post anterior, si s'és positiu i optimista, es veuen les coses d'una manera, i si no s'és així, doncs potser ni tens interès en trobar la part positiva, saps que hi pot ser, però és igual, si el conjunt sembla negatiu, que es quedi en negatiu. Barcelona, com les persones, com la vida, té moltes parts negatives, moltes coses lletges i desagradables. Però les bones guanyen, i si la mires en conjunt mai pot sortir perdent, això segur.

    ResponElimina
  2. Doncs és una bona manera d'encarar de veure Barcelona i d'encarar la vida.

    Jo ho vaig intentant, però a vegades les presses o els maldecaps o les coses que ens neguitegen fa que només et quedis amb aquelles coses que t'entren ràpidament per la vista i, massa sovint, tampoc no són realment agradables.

    Tens tota la raó, però, quan dius que en aquells petits detalls perduts hi ha una magnífica bellesa... cal estar atents, desperts i poc capficats per a veure-la!

    ResponElimina
  3. Your blog m'enamora! Quiero apprender a hablar Catalan. Felicidades desde Boston. Y vive Catalunya!

    ResponElimina
  4. Diuen que la bellesa està en el ulls de qui la mira...
    Jo també en sóc una enamorada, tot i que ja fa uns anys vaig deixar de viure-hi, continúa sent la meva ciutat i la que m'ha vist néixer.

    L'exposició d'en Magris, als meus ulls, és ben agradable i interessant, però clar, és la meva experiència.
    Si hi vas, desitjo que t'agradi, si més no, tant com a mi!
    Tinguis molt bona tarda!

    ResponElimina
  5. Una altra gran lliçó de vida, les teves fotos donen bons consells. Un abaraçada

    ResponElimina
  6. També crec que la visió de les coses depen dels ulls amb què les miris i qui les mira, encara que sembli una obvietat.
    A mi també m´agrada aquests aparellaments que fas entre imatge i reflexió.

    ResponElimina
  7. I tant! És fàcil trobar bellesa en el que ens envolta... A mi em passa com a tu. I si al voltant no hi ha res maco, sempre hi ha l'opció de mirar cap al cel, que a Barcelona gairebé sempre és maco!

    ResponElimina
  8. Me'n recordo quan es va posar de moda robar aquestes rajoles.Anaves per la vorera i estava plena de forats,sobretot a les zones de més turistes...

    ResponElimina
  9. Justament a mi em fa un fàstic terrible tot el tema de les caques de gossos... tot i així, m'agrada la visió que tens, això de buscar el costat bo i positiu a tot, fins i tot procurant no veure la brutícia i captar el més maco :-)

    Aquestes rajoles gaudinianes, són tan boniques! Recordo fa uns anys que eren iguals però més grans... Llavors van decidir fer-les petites doncs es veu que aquesta era la mida originària del disseny d'en Gaudí. Aquí a Reus, en alguns carrers podem veure les mateixes rajoles, però de la mida gran, com fa anys es veien al Passeig de Gràcia :-)

    Per cert, MARIA, que molts turistes se les segueixen emportant... alguns dissabtes, si podem pujar a Barcelona, ens hi fixem... aquí en falten dues, aquí una... fa unes setmanes en faltaven cinc de juntes!

    ResponElimina
  10. Jo tinc una relació tant d'amor-odi amb aquesta ciutat que ens ha vist nèixer, i crèixer... de vegades me l'estimo tant, i em sento tan orgullosa de formar-hi part... i d'altres... ay!! d'altres l'escanyaria. a ella i a la majoria de qui hi viu!! :DDD
    (tot i que jo sóc de l'hospitalet, i ben orgullosa, eh?? jeje)

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies pels vostres comentaris. M'agrada molt sentir la vostra opinió sobre si realment val la pena fer el pas d'intentar trobar el costat bo de les coses. Per sort Barcelona és una ciutat amb tantes coses bones que fins i tot el més despistat s'acaba sentit atret davant tanta bellesa.

    XEXU….Sí, molts cops per veure el costat bo de les coses (sobretot dels petits detalls) cal anar amb actitud positiva. Tot i que una de les coses que m'agraden tant de Barcelona és que és una ciutat que et troba i et parla i et fa sentir. Vull dir que el simple fet de sortir al carrer i veure tota la vida que hi ha ja et fa sentir content.
    M'agrada "Barcelona, com les persones, com la vida té moltes parts negatives", és assumir que no hi ha res perfecte, és acceptar la humanitat mateixa de la ciutat, i em sembla que fer aquest pas permet estimar i gaudir amb més força de les coses bones de Barcelona que guanyen de golejada a les dolentes.

    EL PORQUET…La paraula clau és intentar, hi ha dies que ens ensortirem i altres que definitivament no. Ja tens raó, per poder apreciar la bellesa amagada d'algunes coses cal estar obert, atent, despert. Tot el contrari del que acostumem a fer, que és capficar-nos, pensar en els nostres problemes, i mirar-nos el melic. I jo faig com tu, ho vaig intentant….suposo que la qüestió és aquesta: cada dia nou intentar veure-hi amb uns ulls més desperts a les coses que importen de veritat.

    SANDY LEONARD SNAPS…Moltes gràcies! Doncs llegir va molt bé per començar a aprendre una llengua!!! El català és una llengua preciosa, i que té una sonoritat dolça, dolça, dolça. I hope you have understood everything! ;) Benvingut!

    FANAL BLAU…Exacte, és la mirada amb estimació la que fa bonica la cosa. I encara sort d'això que dius perquè sinó a tots ens agradaria el mateix. L'amor per les ciutats és porta al cor i a la sang, i això ni el temps ni res ho pot canviar.
    Al final hi vaig demà!!!!! :) Vaig estar mirant els videos que hi ha, i en tinc moltes ganes, sobretot de sentir el vent de Trieste. M'agrada el fet que les ciutats calin a la vida de les seves gents. I pel que he llegit l'exposició és la vinculació d'en Magris amb tots els elements de la ciutat. Gràcies, pinta molt bé, ja et diré algo al vespre!!!

    JOHNNY… Moltes gràcies, però em fa mitja vergonya que diguis gaire res de les meves fotos, les teves són tan espectaculars i transmeten tantes emocions, que les meves es queden petites amb la bona intenció com a única defensa. Això si, les faig amb tota l'il·lusió del món! :)

    PAÍS SECRET… Ja tens raó, una mateixa cosa per una persona serà un tresor i en canvi un altre no ho sabrà apreciar. Els ulls d'amor són els que fan bella la cosa. Les coses més senzilles son les més difícils de veure. És allò que diuen "el sentit comú, el menys comú dels sentits…" (em sembla que és així). Justament aquelles frases que il·luminen normalment acostumen a ser sobre les coses més bàsiques i simples. Una de les meves preferides és la d'en Herman Hesse "la felicitat és amor, no és res més, el qui sap estimar és feliç".

    FINESTRETA…Aquesta és la filosofia!! El cel, una cosa tan bàsica com el cel, i mira que fa gràcia mirar-lo cada matí per veure quin dia ens espera. Realment com diu la meva mare "Qui no està content és perquè no vol!" I en les petites coses hi ha el somriure.

    MARIA…Ja no me'n recordava, hi va haver una època que en faltaven moltes. Si és que quan es fa el turista sempre és té cada ocurrència…tot i que no sé pas com ho devien fer, cal un martell com a mínim, i encara bo si no tens la mala sort de trencar-la…

    ResponElimina
  12. ASSUMPTA…Doncs diuen que trepitjar merda porta bona sort…hehe! No, no, realment no fa cap gràcia, tot i que mica en mica aquest problema ha anat millorant molt, ara la gran majoria de gent les recull.
    Eren molt més maques les rajoles grans, quedaven molt més lluides que no pas així amb tants trossets. Però bé, continuen sent molt boniques i sobretot molt característiques!! No ho sabia que a Reus hi eren iguals, i a més amb la mida gran que encara queden molt més espectaculars. ;)

    NOEMOZICA...Doncs les relacions d'amor-odi tenen uns pics d'intensitat força espectaculars. ;) Així que quan estàs en fase "estimo Barcelona" ho deus sentir molt!! Suposo que quan coneixem el costat bo d'algo ens volem quedar només amb això i fer fora les parts amargues...

    ResponElimina
  13. Lo mismo pasa en el mundo entero: ¡hay más gente buena que mala!
    Pero lo bello existe porque también existe lo desagradable. Es un mal necesario, pero nos hace crecer. Reconocemos la tristeza cuando hemos experimentado felicidad.
    La vida es una serie de alternancias.

    ¡Mucha luz para ti desde la Ciudad de México!

    Muá :)

    ResponElimina
  14. ZHENYA...Thank you!!! Welcome! :)

    ESPÉRAME EN SIBERIA...Estoy muy de acuerdo con lo que dices. Supongo que tienes razón es un mal necesario e inevitable.Mucha luz para ti también y gracias por pasarte!

    ResponElimina
  15. Jo sóc de l'Hospitalet, i m'agradaria ser de Barcelona!

    ResponElimina
  16. Hola Helena! Com sents cada ciutat és una qüestió tan personal! És ben curiós com un mateix lloc desperta sentiments ben diferents a cada persona. Ja ho diuen, per gustos, colors. :)

    ResponElimina