dimecres, 20 de juliol del 2011

Alegria

Avui fa dos anys cap a les 10 del dematí agafava el metro en direcció Vila Olímpica per anar a la platja. Tot i estar de vacances seguia a Barcelona perquè en dos dies marxava a Nova York un mes a estudiar anglès. I estava emocionadíssima esperant. Esperant que arribés el dia de marxar i esperant que tu arribessis. I patint, per si després de tanta espera naixessis quan jo no hi fos. I t'hagués de somiar sense poder-te conéixer. I tu sabent que quan encara ni existies ja demanava continuament per tu (Ingrid, estàs embarassada?..no), i que quan em van dir que ja t'havien fet vaig cridar d'alegria, i sabent que durant els nou mesos acariciava ben sovint la panxa de la teva mare per sentir-te moure. I tu, com que ets tan bon minyó vas tenir el detall de néixer un dia i mig abans que marxés. Avui fa dos anys que estava al metro i en Carles em va trucar i em va dir que ja eres aquí. I vaig venir pitant cap a l'hospital, allà dalt de la ciutat. M'enrecordo que feia molta calor i que la pujada del carrer de l'hospital se'm va fer molt llarga. I et vaig conéixer i vas resultar ser un nen preciós, petitó, petitó i que no feia més que dormir com un angelet. I em vaig despedir de tu i vaig marxar a complir el que en aquell moment era un somni, descobrir una altra ciutat que sempre m'havia atret. 

Amb un any i poc més ens feies riure a tots quan senyalaves amb el dit les fotos de la paret. "Big Ben" i el senyalaves, "Schumann" i assenyalaves la seva foto. I nosaltres rèiem, rèiem de com n'erets de trempat. Després la cosa es va posar pitjor, nosaltres miràvem la tele i tu ens l'apagaves i t'escapaves corrents. A diferència de mi, a tu no t'agrada Barcelona. A tu t'agrada més marxar el cap de setmana cap al poble on et converteixes en el centre de tota la família, i tots et seguim. Però que sàpigues que estic convençuda que a mesura que vagis coneguent Barcelona cada dia t'agradarà més i més. Aniràs al Tibidabo (que encara no hi has anat i no pot ser), jugaràs al parc de la Ciutadella, passejaràs per la rambla Catalunya…i mica en mica te l'aniràs estimant. Perquè tu en saps molt d'estimar. I des que vas néixer que estar amb tu és entrar al món de l'ALEGRIA. On només hi ha espai per les trapelleries innocents, les moxaines, el descobrir i la companyia.  Així és com hauria de ser el món. Així igual que ets tu.

Felicitats Adrianet, feliços 2 anys d'amor! 

PD: Procura que a mida que vagis fent anys puguis anar comptant cada any de vida amb any d'amor. Això significarà que cada hora ets amor, cada dia de l'any, cada setmana, cada mes. Tal i com ets ara. Perquè quan ens fem grans ens tornem ximplets i si cada any suméssim les hores d'amor que hem viscut els últims 12 mesos potser faríem 5 mesos d'amor, potser, i potser menys i tot. Perquè enlloc de seguir tota la vida fent el mateix que fas tu constantment, que és riure, córrer, jugar, fer dolenteries, dormir, dormir a gust; ens dediquem a fer de tot menys això: viure, estimar, jugar.

11 comentaris:

  1. Uffffffffff, m'he perdut amb les hores d'amor que has comptat per dia. jo et recomanria que si el dia en té 24, en regalares 25 :)

    ResponElimina
  2. Guarda bé aquest escrit perquè algun dia li hauràs de deixar llegir al petit Adrià. Segur que li agradarà saber què li escrivia la seva tieta tants anys enrere.

    Els fills dels meus amics tenen adreça de correu, creada abans de néixer i tot, i reben molts dels mails que ens enviem entre nosaltres. Algun dia podran obrir-la i llegir el que es deien els seus pares amb els seus amics quan eren marrecs. Penso que si tenen curiositat s'ho poden passar molt bé. Algun cop els he escrit un mail personal, a banda de dedicar-los algun post, dirigint-me directament a ells, com has fet tu ara. Per quan tinguin edat de llegir-los, ves a saber on seré jo. Però és maco poder-los deixar una petita part de nosaltres.

    ResponElimina
  3. Amb una tieta com tu seria impossible que no li agradés Barcelona!! I tant que li agradarà!! :-)

    I quines paraules tan maques i tan certes!!
    Per què a mida que ens anem fent grans dissimulem i emmascarem els nostres afectes? Per què a vegades ens tornem més agres, més esquerps? Tan bonic que seria això de poder comptar el pas del temps de la nostra existència com una suma de moments plens d'amor!! :-)

    ResponElimina
  4. Molt bonic, molt bonic! Com diu en XeXu, guarda-li l'escrit. D'aquí a uns anys estic segur que li farà molta il·lusió rebre'l i veure com, al seu voltant, ja se l'estimava amb força i tendresa a la vegada.

    Felicita el menut Adrià!

    ResponElimina
  5. Guapa! avui després que em truquéssis he decidit entrar al teu blog i m'encanta tot el q escrius i m'he emocionat llegint el q li has escrit a l'Adrià i se m'ha ficat la pell de gallina...i segueix fent tots aquestes escrits pq fas somriure a la gent! i ens tornes una mica de tot el que em perdut mentres ens fem grans! (bé...de fet nosaltres no gaire...;) )

    Fins demà!

    Andrea

    ResponElimina
  6. Por Blogs como el tuyo es que me he propuesto aprender catalán. ¿Me enseñas? :)

    ¡Mucha luz!

    ResponElimina
  7. Quin sol de tieta que té l´Adrià! En Xexu t´ha suggerit una molt bona idea, fes-li cas. L´Adrià n´estarà orgullós quan sigui un ganàpia i hagi de guanyar-se les hores d´amor fent equilibris amb les altres.

    M´han agradat molt les "moixaines" es nota que te una àvia gironina ;-)

    ResponElimina
  8. Gràcies pels comentaris! L'Adrià és el fill del meu cosí, però com que ens hem criat sempre molt junts, és com si fos un germà més! I jo faig de "tieta", encara que no ho sóc ben bé....;) Bon cap de setmana i sobretot molta alegria!

    Joana, qui bon consell!! Si és que tal i com dius sempre hem d'estimar una mica més, una mica millor….hauria de ser el propòsit de cada dia al despertar-se!

    XeXu, és preciosa la frase que has escrit "deixar-los una part de nosaltres", la trobo una frase d'amor. Aquí no hi ha foscor per enlloc, és pura llum, entregar, regalar…No ho havia sentit mai això d'obrir una adreça de correu electrònic a un nen que encara és a la panxa i és molt maco. Al llegir-ho de gran has d'al·lucinar de com t'estimaven sense ni tan sols haver nascut…ja et faré cas i li guardaré!

    Assumpta, gràcies per les preguntes en veu alta que fas. Quines reflexions tan certes: sap greu que al fer-nos grans anem perdent espontaneïtat i encant. Per què ens hem de tornar tan freds? Ho dius tan bé! Perquè dissimulem el que sentim? enlloc de fer com quan som petits que quan volem que ens abracin, abracem i si ens ve de gust fer un petó el fem i ja està! Si deixessim fluir tots els bons sentiments el món seria un lloc tan bonic. Només llegint-te ja se't nota que ets una persona alegre, un raig de sol!

    El Porquet, ja li ha arribat la teva felicitació! :) I és un crack, siguent tan petit ja se l'han endut muntanya amunt a l'esquena! I fa molta gràcia perquè li posen gorres al cap perquè no és cremi i com que li molesten se les treu, no li duren ni un segon! Van provar l'opció del casc de bicicleta que va lligat i així no se'l pot treure, però es posa a plorar per petar les orelles i com sempre, acaba guanyant!

    Andrea, quina il·lusió que siguis per aquí! I m'has fet riure amb això de "nosaltres no gaire!!" i espero que segueixi així per molt de temps i que seguim sempre fent el burro!!! Guapa!

    Kalyn, thanks!!! I'm glad you like this photo! But Barcelona is so beautiful, it's easy to do it.

    Espérame en Siberia, da gusto sentir que alguien del otro lado del charco quiere aprender catalán! Te enseño tanto como quieras…mira, te mando "un petonet" que significa un besito! ;)

    País secret, que maca! Al final podrem treballar al circ de tant fer equilibris per poder gaudir d'unes hores d'amor! Ai!! I l'Adrià té tota la família gironina: el papa, la mama, els avis…de fet va passar tots els primers mesos de vida a terres gironines amb l'aire ben fresc!

    ResponElimina
  9. Jo amb alguns cosins del meu pare tenia tanta relació com si fossin tiets o tietes i, de fet, els hi deia així :-))

    ResponElimina
  10. Assumpta, suposo que les persones són per nosaltres el que nosaltres volem que signifiquin. Doncs així ens passa exactament el mateix, jo per ell també seré com una tieta més... Una abraçada!

    ResponElimina