Us diré uns quans noms de carrers i places: Igualtat, Progrés, Legalitat, Revolució i Sol. Suposo que ja deveu haver endevinat de quin indret de la ciutat us estic parlant: Gràcia. Doncs sí, avui em de gust fer una volta per un dels barris més estimats i desitjats de Barcelona. Una gran part de la gent jove o bé hi viu amb gran orgull o bé hi vol viure en un futur. Podríem dir que Gràcia és el barri progre per excel·lència. Vida al carrer, persones obertes i amb un somriure a la boca, places amb encant, cinema V.O., famílies joves amb uns quants fills, botigues amb personalitat, molts colors i molta música. A Gràcia es respiren ganes de viure i de riure, de joventud i de plenitud, de llibertat i de fraternitat. Hi abunden les àvies modernes i lleugeres, els joves i no tan joves d’ulleres de pasta, les bicicletes amb cistelles de flors i ara a l’estiu, les noies que ensenyen el melic i els nois amb pantalons curts.
Jo no sóc de Gràcia i mai hi he viscut, però gràcies a elles és un dels barris on hi he passat molts bons moments. L’Andrea, l’Anna i la Núria van ser qui em van descobrir els encants del barri. Perquè per mi ara Gràcia és sobretot elles. Suposo que ens estimem els llocs pel que hi hem viscut. D’aquesta forma és impossible desvincular-los de les persones i de les experiències. Així finalment, arribo a la fàcil conclusió que estimem la ciutat, el barri, els seus carrers i places, però sobretot, sobretot, estimem les persones amb qui els compartim. Per això m’estimo Gràcia, però sobretot me les estimo a elles. Perquè com diu una d’elles (i la pel·lícula Into the Wild) “la felicitat tan sols és real quan es comparteix”. I si es comparteix a llocs amb racons tan especials com a Gràcia llavors ja podem dir que és la cirereta del pastís.
Bon inici d’estiu a tots.
Foto: carrer de les Carolines, Casa Vicens de Gaudí.
PD: Quan he començat a escriure aquest post tenia la intenció de parlar de Gràcia i del modernisme, aprofitant la fotografia. Però com que la foto la vaig fer aquest dissabte després d’un divertit dinar amb elles, m’he anant emocionant i al final el modernisme no ha aparegut per enlloc. Però segur que si demà em tiren un petard a sobre (esperem que no) i passo a millor vida (esperem que tampoc) segur que estaré ben contenta d’haver parlat de l’amistat abans que del modernisme!
