Posta de sol

Quan estem enamorats sabem que hi ha vàries coses del nostre enamorat que literalment ens fan perdre el cap. A vegades són trets físics com el seu somriure, la seva mirada o el seu cul. Altres van més lligades al seu interior i a la seva manera de fer, com la seva manera d’entendre la vida, la seva generositat o el seu suport incondicional. Doncs bé, a mi amb Barcelona em passa exactament el mateix. Hi ha coses de la ciutat que mai em cansaria de veure i viure. I una d’aquestes coses són els seus parcs. Perquè la gent es relaxa i està tranquil·la, alegre, lliure.... 

Foto: Posta de sol al Parc de l'Espanya Industrial.

Felicitats crack

Hi ha dies que comencen mandrosos sense més pretensió que la de tirar endavant. Avui era un d’aquests dies, però fa unes hores una notícia ha capgirat per complet el dia, que s’ha tornat intens i alegre. Al meu germà gran, a qui m’estimo amb bogeria, li han comunicat una notícia que l’ha fet molt feliç.

Me’n entero pel meu pare i gairebé no m’ho crec. Penso en la il·lusió que li deu haver fet quan li han dit. El truco per felicitar-lo, però no m'agafa el telèfon. Completament emocionada li escric un missatge. Al cap d’uns segons torno a agafar el mòbil i veig que m’ha trucat. No ho he sentit pel soroll del carrer. El truco i finalment, ara sí, el felicito. Li faig preguntes, m’explica com ha anat tot i torno a preguntar i escolto i parlo; i no em veig la cara, però sé que dec tenir dibuixat un d’aquells somriures que t’axinen els ulls i t’escalfen la sang. Somric perquè no puc fer altra cosa, el cor em bull. Quan li sento la veu d’alegria, una sensació de formigueig  em recorre tot el cos. El sento pletòric i em diu que li fa força respecte. Només de pensar en el repte a mi ja se’m posen els pèls de punta. Però qui millor que ell per afrontar-lo? Em fa feliç, perquè sé el que significa per ell i tot el que ha treballat per aconseguir-ho. Em diu que no s’ho esperava i que ho hem de celebrar, per això ens convida a tota la family a sopar fora. Em comenta que arribarà cap a 2/4 de 10 i que estiguem tots llestos i guapos per anar-ho a celebrar plegats. Per això, un cop que ja sóc a casa, li faig cas i em poso guapa i l’espero, perquè quan arribi li faré una abraçada enorme. Al menjador, la meva mare truca al meu germà petit i l'espavila perquè no faci tard.

Entre les mil i una històries que deuen haver passat avui a Barcelona, per mi aquesta és la sorpresa del dia i aquesta nit, ens toca disfrutar-la en família. Perquè cadascún de nosaltres va néixer sent d’un color diferent, però amb els anys ens hem anant pintant mutuament. De manera que si un de nosaltres està profundament content, tots estem contents. Avui tots nosaltres serem un. Un molt colorit i molt content.

Foto: Parc del Port Olímpic. 

Barcelona plena ets de gràcia

Us diré uns quans noms de carrers i places: Igualtat, Progrés, Legalitat, Revolució i Sol. Suposo que ja deveu haver endevinat de quin indret de la ciutat us estic parlant: Gràcia. Doncs sí, avui em de gust fer una volta per un dels barris més estimats i desitjats de Barcelona. Una gran part de la gent jove o bé hi viu amb gran orgull o bé hi vol viure en un futur. Podríem dir que Gràcia és el barri progre per excel·lència. Vida al carrer, persones obertes i amb un somriure a la boca, places amb encant, cinema V.O., famílies joves amb uns quants fills, botigues amb personalitat, molts colors i molta música. A Gràcia es respiren ganes de viure i de riure, de joventud i de plenitud, de llibertat i de fraternitat. Hi abunden les àvies modernes i lleugeres, els joves i no tan joves d’ulleres de pasta, les bicicletes amb cistelles de flors i ara a l’estiu, les noies que ensenyen el melic i els nois amb pantalons curts.

Jo no sóc de Gràcia i mai hi he viscut, però gràcies a elles és un dels barris on hi he passat molts bons moments. L’Andrea, l’Anna i la Núria van ser qui em van descobrir els encants del barri. Perquè per mi ara Gràcia és sobretot elles. Suposo que ens estimem els llocs pel que hi hem viscut. D’aquesta forma és impossible desvincular-los de les persones i de les experiències. Així finalment, arribo a la fàcil conclusió que estimem la ciutat, el barri, els seus carrers i places, però sobretot, sobretot, estimem les persones amb qui els compartim. Per això m’estimo Gràcia, però sobretot me les estimo a elles.  Perquè com diu una d’elles (i la pel·lícula Into the Wild) “la felicitat tan sols és real quan es comparteix”. I si es comparteix a llocs amb racons tan especials com a Gràcia llavors ja podem dir que és la cirereta del pastís.

Bon inici d’estiu a tots.

Foto: carrer de les Carolines, Casa Vicens de Gaudí.

PD: Quan he començat a escriure aquest post tenia la intenció de parlar de Gràcia i del modernisme, aprofitant la fotografia. Però com que la foto la vaig fer aquest dissabte després d’un divertit dinar amb elles, m’he anant emocionant i al final el modernisme no ha aparegut per enlloc. Però segur que si demà em tiren un petard a sobre (esperem que no) i passo a millor vida (esperem que tampoc) segur que estaré ben contenta d’haver parlat de l’amistat abans que del modernisme! 

Sobre els somnis

Un dels elements que destaca al veure el perfil de Barcelona és la Torre de Collserola, situada al pic de la Vilana a prop del Tibidabo. Si deixem de banda que va ser dissenyada per Norman Foster, la seva funció audiovisual i que és un espai on s'hi fan events; ens trobem davant d'un dels "fars" de Barcelona. Quan dic fars em refereixo a aquells punts de referència de la ciutat que sempre són allà, al fons, com si et contemplessin en el teu dia a dia com fas amb el valentia el teu camí. 

Ella sempre és allà. Si t'hi fixes la pots veure esvelta, elegant, contemplativa, de taló de fons de la ciutat. La pots descobrir caminant per la Diagonal, especialment a l'alçada del carrer Tusset que destaca al fons del carrer on els edificis li fan de marc. També se la pot contemplar fàcilment des de l'Estació de Sants. I també, tal i com es veu a la fotografia, des de la barcelonista Gran Via de Carles III. 

Suposo que tan sol és això, una torre de telecomunicacions, però a mi també em fa de guia i em recorda que els somnis estan allà esperant que estiguem preparats per fer-los realitat. I que per conquistar-los potser hem de deixar de fer-nos els sords, escoltar-los, mirar-los cara a cara i anar-los a buscar. Perquè a vegades és tan senzill com pujar una muntanya perquè es compleixin. I tal com passa amb la Torre de Collserola, si la mires de lluny sembla petita i distant, però quan t'hi acostes, veus que t'ha estat esperant perquè la coneguis i descobreixis les seves boniques vistes. I aleshores et dones compte que molts dels tresors de la vida resten a fora del nostre abast simplement perquè no els busquem. Perquè quan finalment ens decidim a conquistar-los descobrim que encara són molt millor del que mai ens haguéssim pogut imaginar.

Foto: Gran Via de Carles III, amb la Torre de Collserola al fons.

Horts a Nou Barris

Barcelona té aquestes coses. Deixeu-me que us situï. Nou Barris, carrer Maladeta, ara fa cosa d'un any hi havia un solar buit esperant per ser edificat tot envoltat de blocs de pisos. El terreny no era tan sols un camp amb herbes i matolls per tot arreu, més aviat semblava un abocador. Piles de deixalles, bosses, mobles vells, runes, caixes i demés objectes llençats. 

Uns quants veïns farts de tanta deixadesa, es decideixen a netejar el solar i a utilitzar-lo com a hort. Es divideixen el terreny com a bons germans i cada veí es dedica a cuidar el seu hortet. La majoria conreen tomàquets, enciams, carbassons i altres vegetals. Alguns horts també tenen flors i plantes, per fer una mica més bonic tot l'entorn. Quan el propietari del terreny s'assabenta (enfadat) que té "pagesos" que cuiden el seu "camp", parla amb ells i els fa saber que, de moment, no hi ha plans d'edificar; però que el dia que així sigui hauran de plegar veles i marxar. Ells mentrestant, cuiden els seus horts amb delit i assaboreixen els fruits de la terra que un dia, ara fa cosa d'un any, van decidir cuidar. 

Tot això, m'ho explica una tarda una simpàtica dona que rega el seu hortet quan tota sorpresa m'acosto i li pregunto si són horts municipals. Després de la seva narració, penso que a vegades parlant, la gent s'entén. 

Què us semblen aquests horts improvitzats? Coneixeu casos semblants?

 

Barcelona i la platja

Segurament Barcelona no té les platges més boniques del Mediterrani. De fet, crec que gareibé tots hi estaríem d'acord en termes de qualitat de l'aigua, calma i naturalesa. Dit això, no treu que viure en una ciutat que té platja és fantàstic. Em sembla que el simple fet de saber que està allà, a prop, accessible, fa que no expressem prou sovint com ens l'estimem i com ens agrada ser una ciutat de costa.

Fa uns anys enrere un amic estranger em va dir que Barcelona seria igual sense el mar. I que la platja no era un dels trets característics de la ciutat. Jo no hi estic d'acord. Crec que si bé és cert que els barcelonins no centrem la nostra vida al voltant de la platja, ens agrada tenir-la i sentir-la. Per mi Barcelona també és platja. M'agrada anar en bicicleta pel Passeig Marítim, veure els focs artificials per la Mercè a la sorra de la platja, preguntar si "banda mar o muntanya" al quedar en un xamfrà de l'Eixample, veure les vistes de la ciutat amb el mar al fons, fer una paella a la Barceloneta i tantes altres coses que defineixen la vida a Barcelona.

I vosaltres, què en penseu?

Foto: Platja de la Mar Bella. Ahir a la tarda en Jordi fent volar l'estel.

Mediterràniament

Antigament la muntanya de Montjuic sempre va ser un punt estratègic des d'on protegir la ciutat. Amb unes vistes impressionants de Barcelona i amb molta història al darrera, és un dels racons de Barcelona on sempre m'agrada perdre'm per la gran quantitat de parcs que hi ha i per l'aire fresc que es pot respirar. 

Ara Montjuic és esport, turisme i sobretot cultura. A Montjuic hi ha el Museu Nacional d'Art de Catalunya, Poble Espanyol, Teatre Lliure, Barcelona Teatre Musical, Mercat de les Flors, Teatre Grec, Museu CaixaForum, Museu Joan Miró i Museu Etnològic de Barcelona.

Ara bé, a mi el que més em fascina d'aquesta muntanya són els seus encantadors i cuidats parcs. Cadascun dels parcs que hi ha a Montjuic té el seu tret diferencial que el fa únic. Un dels meus preferits, molt probablement (em costa molt decidir-me), sigui el Parc del Grec perquè una tarda qualsevol del mes de juny et pots trobar passejant pels seus voltants i que et guiï fins al cor del Parc la música de Michael Jackson a tota pastilla. Després t'adones que simplement fan les proves de so al Teatre o més aviat que els operaris que munten les estructures de l'escenari es posen música per estar més entretinguts. I la veritat, passejar per un parc amb tantes flors, amb uns arbres amb tantes tonalitats de verd i unes vistes tan maques, i a més tenir per casualitat com a banda sonora el Micheal Jackson, és d'aquelles coses que et fa adonar de la màgia de Montjuic.  

Foto: Parc del Grec, Montjuic.

Sobre la bellesa

Abans de decidir-me a fer un blog, no era d'aquelles persones que van sempre amb la càmera a sobre a punt per captar tot el que passa al seu voltant. De fet, tot el contrari, trobava sense buscar. Més ben dit, la ciutat em trovaba a mi; i m'inundava el cor i l'esperit, netejant-me tota la contaminació que tenia dins. Molts dies, caminant pel carrer de sobte m'adonava de la bellesa de la ciutat o no tan de la ciutat com a conjunt, sinó d'una determinada perspectiva, d'una imatge concreta, d'un instant precís, de l'ara i aquí tot és preciós. I a continuació m'invadia un sentiment de pertanyença, de sentir-se connectat, de notar que estàs bé i sentir gratitud per haver pogut captar per uns instants tota la màgia de la vida, de l'aire, de la llum i del paisatge barceloní. Sense pretendre-ho, feia fotografies mentals d'aquests bells moments, suposo que per intentar guardar-los en la memòria.

La fotografia d'avui podria ser perfectament un d'aquests moments que he descrit, on l'esclat de la verdor dels arbres, la pau de l'aire i la suau escalfor del sol a la primavera et fan sentir feliç de ser ara i aquí. 

Foto: Avinguda Josep Tarradelles, a l'alçada del carrer Londres.

Dos bessons, dos colors

Dos germans bessons rossos juguen a futbol en un parc del districte de Les Corts. Una dona jove que no sembla la seva mare fa de portera. Asseguda en un banc hi ha una dona gran força grassa amb un munt de bosses que els mira atentament, sento que els fa comentaris futbolístics amb un clar accent argentí: "Antes de chutar, levanta la cabeza y mira...". Sembla que li agrada el futbol i que hi entén i tot. Els dos nens no semblen escoltar-la i segueixen jugant, caiguent pel terra i fent gols.

Els bessons són clavats, però n'hi ha un que va vestit amb l'equipació del FC Barcelona i l'altre amb l'equipació del Reial Madrid. Em pregunto com pot ser que dos germans bessons (i sent encara força petits), un sigui merengue i l'altre culé. Quan continuo el meu camí m'imagino baralles a casa seva defensant els seus equips, penso que molt probablement un deu ser ídol del Leo Messi i l'altre del Cristiano Ronaldo. Llavors em ve al cap que el del Barça deu haver estat una mica més feliç gràcies al futbol, o si més no, ha pogut celebrar més copes...Serà la rivalitat entre germans que busquen la pròpia identitat a tota costa el que els haurà portat a sentir diferents colors? O senzillament a un li van cridar més l'atenció les arracades del Ronaldo i a l'altre la normalitat del Messi?

I vosaltres, coneixeu algun cas d'aquest estil?

Foto: Avui a la tarda passant pels Jardins Joan Altisent.

Un mar de flors per uns dies grisos

Ens plantem a la segona setmana del mes de juny i fa uns dies grisos. A penes es veu el sol, ahir va ploure a bots i a barrals i avui ens hem llevat amb el terra moll. Però això no fa més que regar les plantes i els arbres perquè quan al sol li vingui de gust tornar a visitar-nos poguem veure el verd i les flors de Barcelona amb més esplendor que mai. Però no ens enganyem, ja comença a haver-hi ganes de sandalies, terrasseta i un bona clara.

Mentrestant quin millor remei que un mar de flors del color de l'amor (o potser és el vermell?) per inundar l'esperit de llum, vida i primavera, per avisar-nos de l'estiu de colors que ens espera. 

 Foto: Parc de l'Illa Diagonal. Feta fa uns dies, un migdia de dissabte després d'un matí d'encàrregs...

Comencem

"Barcelona m'enamora a mi, t'enamora a tu i a tots ens enamora". Uns l'hi diuen Barna, altres escriuen Bcn i a la publicitat diuen ViscaBarcelona. El que està clar, és que aquesta ciutat té molta vida i mil històries que explicar. Cada barri, cada parc, cada carrer, cada plaça...té el seu què. Per això, aquest blog està dedicat a la nostra ciutat: Barcelona. A vegades serà la protagonista absoluta, altres serà l'escenari on els barcelonins i turistes es mouen i altres, simplement, farà de taló de fons.

Comencem el passeig.

Foto: Passeig Lluís Companys amb l'Arc de triomf al fons.