Un dels elements que destaca al veure el perfil de Barcelona és la Torre de Collserola, situada al pic de la Vilana a prop del Tibidabo. Si deixem de banda que va ser dissenyada per Norman Foster, la seva funció audiovisual i que és un espai on s'hi fan events; ens trobem davant d'un dels "fars" de Barcelona. Quan dic fars em refereixo a aquells punts de referència de la ciutat que sempre són allà, al fons, com si et contemplessin en el teu dia a dia com fas amb el valentia el teu camí.
Ella sempre és allà. Si t'hi fixes la pots veure esvelta, elegant, contemplativa, de taló de fons de la ciutat. La pots descobrir caminant per la Diagonal, especialment a l'alçada del carrer Tusset que destaca al fons del carrer on els edificis li fan de marc. També se la pot contemplar fàcilment des de l'Estació de Sants. I també, tal i com es veu a la fotografia, des de la barcelonista Gran Via de Carles III.
Suposo que tan sol és això, una torre de telecomunicacions, però a mi també em fa de guia i em recorda que els somnis estan allà esperant que estiguem preparats per fer-los realitat. I que per conquistar-los potser hem de deixar de fer-nos els sords, escoltar-los, mirar-los cara a cara i anar-los a buscar. Perquè a vegades és tan senzill com pujar una muntanya perquè es compleixin. I tal com passa amb la Torre de Collserola, si la mires de lluny sembla petita i distant, però quan t'hi acostes, veus que t'ha estat esperant perquè la coneguis i descobreixis les seves boniques vistes. I aleshores et dones compte que molts dels tresors de la vida resten a fora del nostre abast simplement perquè no els busquem. Perquè quan finalment ens decidim a conquistar-los descobrim que encara són molt millor del que mai ens haguéssim pogut imaginar.
Foto: Gran Via de Carles III, amb la Torre de Collserola al fons.
M'agrada molt la reflexió que fas a partir d'un element més aviat prosaic com és la torre de telecomunicacions. "Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores" (Espriu).
ResponEliminaDoncs sí, una reflexió força profunda a partir de la torre, però és cert que forma part del perfil de la ciutat, és un d'aquests elements que ja no falten mai quan se la dibuixa.
ResponEliminaA mi Barcelona també m'enamora :)
ResponEliminaTens una nova seguidora. A veure si aviat puc tornar a aquesta meravellosa ciutat.
Una abraçada.
Gran foto i gran text. El que passa és que som covards, i veiem el nostre somni al davant però tenim por a lluitar per ell, ens fa por pujar la muntanya.
ResponEliminaCoicideixo una bona reflexió a partir d'un element tan prosaic.
ResponEliminaMolt bé vist¡¡¡
Abraçada
Moltes gràcies per deixar un bri de vida en aquest raconet d'amor a aquesta bonica ciutat. Estic contenta que us hagi agradat!
ResponEliminaHelena quin regal introduir Espriu al blog!! La professora que vaig tenir a batxillerat de literatura catalana era una apassionada d'Espriu i encara recordo perfectament la visita a Arenys, llegint els seus poemes al cementiri, a la plaça...Benvinguda!
Hola Xexu! Realment sí, sempre que es dibuixa el perfil de Barcelona mai hi falta la torre. Encara que a mi això dels perfils no m'agrada massa, ho veig més turístic. Perquè quan penso en Barcelona no em venen el cap aquestes siluetes negres, més aviat veig imatges dels llocs que més m'agraden. Suposo que és qüestió de cadascú perquè a molta gent li agrada molt aquest perfil! Jo el trobo molt artístic però no em transmet gaire res.
Miss Yuste, em sembla que som molts els que duem Barcelona al cor! Segur que després de descansar al poble, agafaràs aire fresc i quan tornis encara tindràs més ganes de disfrutar de la nostra estimada Barcelona...Una abraçada per tu també.
Somiadora emboirada, sí que en som de covards, a vegades. Sort que altres vegades ens surten espurnes de coratge i motivats lluitem pel que volem.
Johnny m'alegro que t'hagi agradat! Jo no he vist massa res, és la ciutat que dia a dia ens ensenya coses que apendre. Una abraçada!
M'agrada aquesta visió de la torre de Collserola com a far i guia. Em recorda que el meu punt de referència fa temps era el Castell del Montgrí. De fet encara ho és en el record.
ResponEliminaAlyebard, doncs quin far més bonic que tens! I suposo que els fars es porten a dins, i que per molt que visquis a un altre lloc o estiguis lluny, dins teu sempre serà el mateix. Llarga vida als punts de referència que ens fan recordar qui som i que volíem quan erem petits! Gràcies per compartir el teu far!
ResponEliminaUna entrada molt poètica! sí senyora!
ResponElimina