Parc Cervantes

Ja en vaig parlar una mica. El Parc Cervantes és el parc on les papereres són cistells de mimbre, però sobretot és un lloc on trobar en directe un festival de roses. Hi tantes varietats de roses com us pogueu imaginar i n'hi ha de tots els colors haguts i per haver. Normalment està molt poc concorregut, pel que si pot estar molt tranquil. Aquest és un parc per anar-hi acompanyat quan tens ganes de parlar durant una bona estona o si simplement vols desconnectar després d'un llarg dia, anar-hi a última hora és genial i et permet airejar-te molt sense haver de sortir de Barcelona. I us asseguro que asseguts als bancs que hi ha envoltats de plantes enfiladisses i flors tot es veu d'un altre color i se't dibuixa un somriure a la cara.

Fer net

A vegades hem de netejar el camí. Si volem podem continuar caminant al cim d'antigues idees, d'antics errors que encara no ens hem perdonat, de coses que no han sortit i que haguéssim volgut que sortissin, de pors i projectes que encara no ens hem atrevit a engegar. Podem continuar caminant pel cim de tots ells o podem triar fer net i tenir clar que ells sols no marxaran, no se'ls endurà el vent com si res. Si triem fer net, fer-nos amb una bona escombra, posar-nos música de la que ens motiva i començar a netejar. Anar fent fora del nostre camí tot alló que fa massa que ocupa un espai que no li correspón. Antigues idees que s'han assecat dins nostre i que no fan més que fer-nos ensopegar.

Un cop estigui tot ben net i veiem l'horitzó clar, descalçar-se. Si triem tenir confiança i estar oberts no necessitem proteccions de cap mena. Caminar, sentir com els nostres peus descalços toquen el terra ferm, calent i pla, i sobretot, ara molt net.

Perquè si no ho netegem, ens passarem la vida volent construir sobre fonaments secs que trontollen. Ens entrebancarem amb allò que nosaltres mateixos hem deixat que ens acompanyi en el nostre camí. Triem guanyar-los. Guanyem-los i deixem-los enrere per sempre més. Que de ben segur que el futur ens té nous errors esperant-nos, però que seran nous, i per tant noves maneres de millorar, de créixer. Escombrem, amb ganes. Tan sols ho podem fer nosaltres.

Imaginant

A quina altra ciutat hi ha una pissarra XXL? A Barcelona sí que hi és, llàstima que no sigui de veritat, que no hi hagi guixos i que no siguem prou alts com perquè cada vegada que hi passéssim pel davant poguéssim escriure-hi algo. Podria servir com a simple mural per dibuixar o escriure frases cèlebres, i en el millor dels casos podria servir per comunicar-nos com si estiguéssim a un petit poble. Fins i tot podria tenir la funció de suro informatiu, on s'hi llegirien frases de l'estil: "Noia busca companya de pis que li agradi sortir de festa, però que sigui neta i polida". O fins i tot el típic dia que n'estàs fins al capdamunt i que sembla que els astres s'hagin conjurat perquè tot et surti tort, poder agafar el guix amb mala bava i fer una línia amb força i fer aquell soroll esgarrifant que fa posar el pèls de punta i dir: "i ara em penseu deixar en pau?". Tot i que em sembla que segurament s'ompliria -tal com passa amb moltes de les parets de la ciutat- d'allò que tots hem fet en algun moment de les nostres vides, d'inicials de l'estil "G ♥M 1 mes" o "L♡ C junts per sempre" i per l'estil…

D'acord, la pissarra que tenim no hi podem escriure i sempre té els mateixos dibuixos, però igualment és genial. Perquè no és corrent, i les coses que no són corrents ens fan tenir noves idees o ens fan imaginar; i a cadascú li fan pensar alguna cosa diferent com: "oh, aquell cavall mal fet és exactament igual que em quedaria a mi si n'intentés dibuixar un (a diferència que aquest imita a un dibuix d'un nen de 6 anys i jo en tinc uns quants més)" o "Què deu ser el dibuix de baix? Un tren, una eruga, un cuc?", etc. O fins i tot si tens temps perquè has d'esperar algú al davant acabar comprovant si la suma i la resta que hi ha estan ben fetes, i els que hi entenen de música fer solfeig amb les quatre notes que hi ha dibuixades per veure com sonen. 

En tot cas, en dates com en les que venen si hi passés per davant hi escriuria ben gran: que tingueu unes bones festes de La Mercè! I intentaria (quedi clar, intentaria) dibuixar una noia que vindria a ser la Mercè que li sortiria el text de la boca en una bafarada.

Bona Diada!

"Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch simbolitzen la bandera de Catalunya, però sobretot són el símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana."

Com elles hem de ser els catalans i les catalanes, i mantenir-nos ferms, drets i units per defensar el nostre país i sobretot, la nostra llengua. 

Bona Diada a tots i totes! 

Ulls nous

Aquests dies està fent unes postes de sol precioses, és un autèntic plaer caminar durant les últimes hores de la tarda per la ciutat amb un sol baix i daurat que t'il·lumina i et fa veure amb uns ulls nous els carrers de sempre. Passa airet, i quan et pares als semàfors, un cop de vent et fa treure la calor del cim i et fa volar la camiseta mentres t'acaricia el cos. Està fent uns dies agradables i amables que fan enamorar-te de la ciutat a cada instant. El ritme normal ja ha tornat i els carrers tornen a estar poblats i plens de gent i vida. I com que les escoles encara no han començat es poden veure moltes famílies passejant amb els fills, grups de joves i gent gran que aprofita que ja fa menys calor per estirar les cames cap al vespre.  

Una tarda qualsevol t'adones que la màgia segueix intacta, que la por a la rutina no existeix quan cada dia una llum nova et permet veure amb ulls nous els llocs de sempre i tornar-te'n a enamorar, cada dia.

Setembre

Set de viure noves experiències.

Set d'afrontar nous reptes.

Set de fer-ho una mica millor.

Set de seguir descobrint i disfrutant Barcelona, això sempre.

Molta, molta set…aquesta que mai falti. Bon setembre!

I vosaltres, de què teniu set?