Carrers

A qualsevol cantonada t'espera la felicitat. T'espera tot allò que sempre havies somiat. No cal anar massa lluny, ni fer gaires virgaries, ni trencar-s'hi gaire el cap. Seguir endavant, decidit, sense més. No resistir-se al canvi, no ignorar portes quan aquestes s'obren. I són allà mateix. Deixar de mirar al terra, deixar de parlar i simplement escoltar. Mirar tot el que t'envolta i que potser no has vist. Estàs rodejat de flors i s'entreveu un camí de baixada ple de verd esperança. Segurament no saps ni com has arribat aquí, però ja hi ets, aquell racó del món que ni tan sols sabies que existia. Aixeques el cap i mires el nom del carrer, per si de cas algun dia et perds per racons menys agradables i vols tornar, et ve el sol a la cara, tanques un ull per evitar que el sol t'encegui i llegeixes el nom del carrer: COR. Que curiós.

Quan ens perdem la ciutat ens envia consells que només cal saber llegir per tornar a agafar el camí correcte: "no et desviïs mai del cor i tindràs un camí ple de flors i de colors". El Cor és el millor dels carrers, perquè és aquell que porta a tothom allà on desitja ser. Tan sols cal agafar aquest carrer, escoltar-lo i deixar-se portar per ell. Ell mai s'equivoca, tot al contrari, et porta cap allò que anheles. Els seus carrers paral·lels són el carrer Valentia i el carrer Fer. 

Ara bé, el nom real d'aquest carrer és Còr-sega. Potser ja ens avisa, que a vegades passem de ser gent de cor a ser gent cega, que s'ha endinsat en camins sense llum i sense colors. Abandonant d'aquesta manera el camí del cor i agafant altres camins menys coratjosos com el carrer Por, el carrer Excuses i el carrer Deixar de creure. 

Hi ha carrers que no hauríem d'abandonar mai.

Petita

Hi ha dies que Barcelona em fa sentir petita, com una formiga, com un cigronet, com un insignificant bocí de pols. I m'agrada aquesta sensació, m'encanta. De fet voldria sentir-la a la pell cada segon. Comprendre a cada pas l'immensitat del món, la casualitat que siguem aquí. I ha estat, però perfectament hagués pogut no estar. I ara és i demà pot no ser. I no passa res. M'agrada veure els edificis alts, i sentir-me com si estigués dins un món que no em correspon, que és d'un altre tamany, inabastable per mi. 

M'agrada sentir-me una engruna dins la meva estimada ciutat. Una engruna anònima, lliure, tan petita que pot dedicar totes les hores del dia a contemplar la bellesa i el curs de la vida, sense por a ser descoberta o molestada perquè ni tan sols se la veu.

Conèixer

A Barcelona sempre s'ha d'anar amb els ulls ben oberts perquè no saps mai per on et pot sortir aquesta ciutat. Vés per on, aquí d'originalitat mai en falta i quan menys t'ho esperes pots trobar algun detall que et fa somriure i pensar: caram, això si que no se m'hagués passat mai pel cap.

Volem conèixer cada pam de qui estimem? Volem arribar a saber què dirà i què farà en cada moment? O preferim que tal i com fa Barcelona, de tant en tant, ens sorprengui amb una nova faceta i ens faci adonar-nos que encara ens queda molt per descobrir?

Suposo que hi ha feines que, per sort nostra, no acaben mai. I que justament com més coneixem més ganes tenim de descobrir. Mica en mica, poc a poc, al cap i a la fi tenim tot el temps del món. 

Alegria

Avui fa dos anys cap a les 10 del dematí agafava el metro en direcció Vila Olímpica per anar a la platja. Tot i estar de vacances seguia a Barcelona perquè en dos dies marxava a Nova York un mes a estudiar anglès. I estava emocionadíssima esperant. Esperant que arribés el dia de marxar i esperant que tu arribessis. I patint, per si després de tanta espera naixessis quan jo no hi fos. I t'hagués de somiar sense poder-te conéixer. I tu sabent que quan encara ni existies ja demanava continuament per tu (Ingrid, estàs embarassada?..no), i que quan em van dir que ja t'havien fet vaig cridar d'alegria, i sabent que durant els nou mesos acariciava ben sovint la panxa de la teva mare per sentir-te moure. I tu, com que ets tan bon minyó vas tenir el detall de néixer un dia i mig abans que marxés. Avui fa dos anys que estava al metro i en Carles em va trucar i em va dir que ja eres aquí. I vaig venir pitant cap a l'hospital, allà dalt de la ciutat. M'enrecordo que feia molta calor i que la pujada del carrer de l'hospital se'm va fer molt llarga. I et vaig conéixer i vas resultar ser un nen preciós, petitó, petitó i que no feia més que dormir com un angelet. I em vaig despedir de tu i vaig marxar a complir el que en aquell moment era un somni, descobrir una altra ciutat que sempre m'havia atret. 

Amb un any i poc més ens feies riure a tots quan senyalaves amb el dit les fotos de la paret. "Big Ben" i el senyalaves, "Schumann" i assenyalaves la seva foto. I nosaltres rèiem, rèiem de com n'erets de trempat. Després la cosa es va posar pitjor, nosaltres miràvem la tele i tu ens l'apagaves i t'escapaves corrents. A diferència de mi, a tu no t'agrada Barcelona. A tu t'agrada més marxar el cap de setmana cap al poble on et converteixes en el centre de tota la família, i tots et seguim. Però que sàpigues que estic convençuda que a mesura que vagis coneguent Barcelona cada dia t'agradarà més i més. Aniràs al Tibidabo (que encara no hi has anat i no pot ser), jugaràs al parc de la Ciutadella, passejaràs per la rambla Catalunya…i mica en mica te l'aniràs estimant. Perquè tu en saps molt d'estimar. I des que vas néixer que estar amb tu és entrar al món de l'ALEGRIA. On només hi ha espai per les trapelleries innocents, les moxaines, el descobrir i la companyia.  Així és com hauria de ser el món. Així igual que ets tu.

Felicitats Adrianet, feliços 2 anys d'amor! 

PD: Procura que a mida que vagis fent anys puguis anar comptant cada any de vida amb any d'amor. Això significarà que cada hora ets amor, cada dia de l'any, cada setmana, cada mes. Tal i com ets ara. Perquè quan ens fem grans ens tornem ximplets i si cada any suméssim les hores d'amor que hem viscut els últims 12 mesos potser faríem 5 mesos d'amor, potser, i potser menys i tot. Perquè enlloc de seguir tota la vida fent el mateix que fas tu constantment, que és riure, córrer, jugar, fer dolenteries, dormir, dormir a gust; ens dediquem a fer de tot menys això: viure, estimar, jugar.

Voleiar

Vaig amb bici i m'haig de parar per guardar-me aquesta perspectiva a la butxaca. Ja la tinc, ja l'he capturat. I torno a posar el cul al seient i ja que he interromput el viatge perfecte, aprofito i em desfaig la cua. Poso les mans al manillar i fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu continuo baixant lleugera com un avió de paper, i els cabells em voleien i sento l'escafor del vent que m'acaricia la cara. Pedalo amb ànsies, i a cada pedalada m'allibero d'alguna cosa que duc dins i que vull fer fora. Aprofito per disfrutar molt la baixada, perquè ara no tinc l'oportunitat de fer-la gaire sovint. I aprofito perquè és dissabte, i és primera hora de la tarda i tothom deu estar fent la migdiada i el passeig està fantàstic tan calmat, tan diferent a com és sempre.

Abans feia aquest trajecte gairebé cada dia per anar a la universitat. Al matí de baixada i a la tornada cap a casa de pujada. Me'n recordo que si tenia el dia bo, podia passar tres semàfors verds sense haver-me de parar, això era presagi de dia rodó i somrient. Els dies que no passava això o que pedalava distreta, em tocava parar-me a ca da se mà for. Llavors aprofitava per mirar amb la cara al cel, aviam si mica en mica el sol em feia el favor de posar-me coloret a les galtes; la meva pell blanqueta si posava bé a veure si feia sort. I quan no feia sol, em distreia mirant la gent que creuava el pas zebra, i especialment m'agradava mirar als adults que posen pressa i estiren del braç a nens petits de motxilla, que van embadalits a pas de formiga amb el cap mirant enrere o al terra com si busquessin alguna cosa. Al passeig de Sant Joan us puc assegurar que n'hi ha molts. I ara que ja no hi passo cada matí, trobo a faltar aquests nens i la baixada que em feia arribar a classe renovada. 

Però aquest dissabte no, no hi havia gaire ningú, tota la baixada per mi sola....Pedalo que veig que el semàfor està verd i no vull que se'm posi vermell!!

Destí

A vegades no saps per on tirar. Has de pendre una decisió important, d'aquelles que pot afectar molt a la teva vida. Reflexiones bé i analitzes acuradament què et portarà cada camí i quines poden ser les seves conseqüències. Escoltes una estona al cap. I escoltes una estona al cor. Entens les raons de tots dos. I t'imagines fent un camí i fent l'altre, i mires com et sents millor. Qui vols ser o, més ben dit, qui ets. Però llavors t'adones que la vida és. I que en triïs un o l'altre finalment acabaràs arribant allà mateix. Allà on et toca ser. Perquè tot serà el que hagi de ser.

Si no coneguéssim la ciutat ens podria semblar que la ronda Universitat i el carrer Pelai porten a llocs diferents. Però et decideixis per un o per l'altre, acabaràs arribant indefectiblement al mateix lloc, a plaça Catalunya.  

A la fresca

Barcelona i estiu. Muntanya i cinema. Gespa i bona companyia. Ahir a la nit vaig estrenar-me al cinema a la fresca de Montjuïc d'aquest any. En tenia moltes ganes perquè durant l'estiu passat no hi vaig anar ni un sol cop i per això aquest any ho esperava amb candaletes. El cinema a la fresca al castell de Montjuïc és el cine al carrer de tota la vida, però en un espai francament acollidor, on pots disfrutar d'una pel·lícula estirat a la gespa o assegut en una gandula mentres l'airet et refresca el cos, enduent-se tota la calor acumulada al llarg del dia. Ahir vaig tenir la sort d'encetar aquesta temporada amb una joia de l'Iran que em va fer riure, plorar i estar connectadíssima - patint - tota l'estona, i entendre una mica més la realitat de la societat iraniana. Tot i així, el millor del cinema a la fresca de Montjuïc no és el cinema, ni molt menys. Aquest, més aviat és l'excusa per disfrutar d'un dels regals de la ciutat en forma de racó on estar tranquil i relaxat, per passar una bona estona amb els amics. Tan és així, que el que més m'agrada és l'estona d'abans de la projecció.

Per mi el pla és una delícia. Pujar la muntanya i plantar-se al castell cap a 2/4 de 9 del vespre. Gaudir com si d'un fet nou es tractés de les vistes de Barcelona, que queda estesa com una catifa. Després triar lloc, estirar les estovalles a la gespa al més pur estil pícnic nocturn i sopar, tot picant per aquí i per allà el que hagueu portat. A mesura que el cel es va enfosquint, l'esplanada verda es va cobrint de teles de coloraines. A les 10 de la nit, amb cosa de cinc minuts, el cel apaga els llums perquè la pel·lícula es vegi perfectament. I en nits com les d'ahir, en què estava molt ennuvolat, fins i tot la lluna es va amagar. La pel·lícula va avançar al mateix ritme que la gent s'abrigava i s'anava acostant. Hi ha un microclima (semblant al del Camp Nou) que fa que corri una airillo fred que anima a abraçar-se buscant escalforeta. 

No deixa de ser, el pla de sempre, el més antic de tots: quedar amb el amics i fer-la petar. Però et trobes amb la cara més relaxada, jove i amable de Barcelona. És un pla senzill, normal, simple, però que no necessita res més. Per mi ja ho té tot. S'hi està bé, bé amb majúscules. Anar-hi suposa una desconnexió brutal amb el tempo barceloní d'entre setmana i et permet sentir l'estiu a la pell malgrat no estar de vacances i l'endemà haver de fer matines. Oblides per complet les presses i la Barcelona d'asfalt. I quan  tornes tens la sensació que has fet una escapadeta o una excursió de cap de setmana. Tot i que en realitat,  tan sols ha estat una inofensiva sortida nocturna d'unes quantes hores. Sigui com sigui, és una escapada que aquest estiu penso repetir uns quants cops.

Mirant Barcelona

Cel ennuvolat

Negra nit

Part del fons

Descobriment

Fent fotografies de Barcelona he descobert que la manera com veus la ciutat (i la vida) és una qüestió de perspectiva. Passejo per Barcelona i veig coses maques i coses no tan maques. Tot i així, les coses boniques sempre són moltes, moltes més que les lletges. A vegades al terra hi ha brutícia, però em fixo en la rajola que és bonica. Altres veig algun edifici massa vell, però em fixo en les dones xerraires que estan assegudes en cadires a l'entrada prenent la fresca. Així a vegades enfoco el paisatge que m'impressiona, altres enfoco el detall de la flor. I d'aquesta manera és com sempre, sempre, sempre, la bellesa i la bondat guanya. Tan sols cal mirar amb els ulls adequats, al detall buscant les petites coses o ampliant la mirada i agafant perspectiva. Si ets capaç de fer aquest exercici tan sols veuràs bellesa al teu voltant. Perquè la bondat està a tot arreu, fins i tot al fons de la coses més lletges. 

Barcelona és una ciutat que cada dia ens ensenya alguna lliçó, tan sols és qüestió d'escoltar-la.

Bon inici de setmana. 

Confessió

M'agrada molt mirar els balcons dels pisos de Barcelona. Pot semblar una plaer una mica estrany, però tan sols està contraindicat per les cervicals i de moment el pitjor disgust que he tingut ha estat ensopegar-me per anar amb el cap enlairat mirant la lluna de València. I en canvi, m'ho passo la mar de bé cada cop que em sorprèn un balcó ben eixerit. Disfruto molt descobrint noves tipologies de balcons, ja que realment n'hi ha de molta diversitat. 

En aquesta ciutat de llum és fàcil trobar balcons plens de flors (balconsfloristeries), que amb el seus colors alegren el dia a qualsevol, a part de proveir-te d'agradables gotes d'aigua per refrescar, que tot sigui dit, ara a l'estiu s'agraeix i tot. També hi ha molts balcons verds (balconsselva) que tenen tantes plantes diferents que criden l'atenció de qualsevol vianant (la veritat és que no sé com s'ho fan perquè els hi quedin tan formosos, suposo que deuen ser anys de dedicació i "carinyo"). A la Barceloneta abunden els característics balcons amb penja-robes (balconssisí), que deixen bocabadats als turistes anglesos tan acostumats a la secadora. Els meus preferits però, són els balconets raconets de pau i tranquil·litat (balconsraconetsdepau), que aprofiten tot l'espai per muntar una petita zona on estar relaxat llegint o fent el cafè; aquests tenen alguna petita taula i cadira i alguna planta innocent. 

Igual que diuen que els ulls són el reflex de l'ànima, els balcons són el reflex de la vida que es du dins de cada pis. Per això m'alegro al descobrir dia rere dia balcons amb vida: plantes, flors, banderes del Barça, de Catalunya, molinets de vent, palmes i palmons de rams beneïts, periquitos, bicicletes de nens petits amb rodetes..,etc. Perquè encara que aquí a Barcelona els balcons siguin força petits, la qüestió és que són eixerits. 

Balcó raconet de pau

Balcó selva

Enyorança

Passejar per Les Rambles té una mica de terapèutic, un mica de màgic i una mica d'estrany. Les Rambles tenen la llargada perfecta (ni massa curta, ni massa llarga) per tenir una conversa en el seu punt just, prou profunda i prou viva per acabar arribant algun lloc. Quedar al Zurich, trobar-se, saludar-se i començar baixant tímidament la Rambla de Canaletes. Ens posem al dia, ens expliquem les últimes noves i els darrers mals de cap. A mesura que vas seguint avall les paraules van sortint cada cop més fàcils i pas a pas ens anem obrint. A la Rambla de Sant Josep ja et començo a sentir a prop i enlloc de parlar de ximpleries del dia a dia, ja parlem de les nostres il·lusions i projectes i coses que no surten i que voldríem que sortissin. Continuem caminant i la conversa flueix i encara es torna més propera, sincera i profunda. A la Rambla dels Caputxins la separació, les carcasses i la incertesa s'han fet bocins. Deixant lloc a les flors que comencen a néixer. Al arribar al principi de la Rambla de Santa Mónica les mirades i els somriures cómplices davant d'un quadre bonic o al veure una caricatura que ens fa gràcia surten sols. Després al arribar al final de Les Rambles t'invadeix la sensació de sortir d'un camí d'arbres alts dins un bosc ombrívol. I al aixecar la mirada et trobes el cel obert que et sembla suau. Et sents reconfortat, comprès, escoltat, acompanyat de dins i viu. Et sents unit amb qui camines, notes que el coneixes una mica més i que esteu una mica més junts. Al creuar la plaça Colón ens mirem i somriem, sense saber massa bé perquè. Al Maremagnum surten les confessions més sinceres, les abraçades i petons espotanis, la tendresa, la complicitat màxima.

Baixar Les Rambles amb algú amb qui hi ha química és com fer l'amor. És una experiència de dos, d'escoltar-se, de deixar-se endur, deixar fluir les emocions, entregar-se i sentir-se i parlar des del més endins. Pura connexió. A mesura que vas baixat és com si t'anessis traient la roba dolçament, juntament amb els complexos, discretament, elegantment, sense pressa. Així quan arribes al seu final estàs completament nu i mostrant-t'he tal com ets amb timidesa. Pell amb pell. En canvi, quan tornes a pujar, Rambles amunt, tens el regust que et queda quan has tingut algú a dins i l'has sentit respirar acompassat amb tu. Quan puges estàs relaxat, sense nusos, lliure i flotant. Agraït. Amb somriure dolç i mirada amable.

Passejar per Les Rambles té alguna cosa especial que fa que es creï una atmosfera única, un univers paral·lel. A Les Rambles hi ha tanta gent, tan bullici, tanta vida al voltant i tanta voràgine, que justament per això a mida que van naixent les paraules i van brollant les emocions, et vas aïllant de l'entorn i de la realitat per habitar durant una estona en un món creat per dos, paraula a paraula, mirada a mirada, somriure a somriure.