Alegria

Avui fa dos anys cap a les 10 del dematí agafava el metro en direcció Vila Olímpica per anar a la platja. Tot i estar de vacances seguia a Barcelona perquè en dos dies marxava a Nova York un mes a estudiar anglès. I estava emocionadíssima esperant. Esperant que arribés el dia de marxar i esperant que tu arribessis. I patint, per si després de tanta espera naixessis quan jo no hi fos. I t'hagués de somiar sense poder-te conéixer. I tu sabent que quan encara ni existies ja demanava continuament per tu (Ingrid, estàs embarassada?..no), i que quan em van dir que ja t'havien fet vaig cridar d'alegria, i sabent que durant els nou mesos acariciava ben sovint la panxa de la teva mare per sentir-te moure. I tu, com que ets tan bon minyó vas tenir el detall de néixer un dia i mig abans que marxés. Avui fa dos anys que estava al metro i en Carles em va trucar i em va dir que ja eres aquí. I vaig venir pitant cap a l'hospital, allà dalt de la ciutat. M'enrecordo que feia molta calor i que la pujada del carrer de l'hospital se'm va fer molt llarga. I et vaig conéixer i vas resultar ser un nen preciós, petitó, petitó i que no feia més que dormir com un angelet. I em vaig despedir de tu i vaig marxar a complir el que en aquell moment era un somni, descobrir una altra ciutat que sempre m'havia atret. 

Amb un any i poc més ens feies riure a tots quan senyalaves amb el dit les fotos de la paret. "Big Ben" i el senyalaves, "Schumann" i assenyalaves la seva foto. I nosaltres rèiem, rèiem de com n'erets de trempat. Després la cosa es va posar pitjor, nosaltres miràvem la tele i tu ens l'apagaves i t'escapaves corrents. A diferència de mi, a tu no t'agrada Barcelona. A tu t'agrada més marxar el cap de setmana cap al poble on et converteixes en el centre de tota la família, i tots et seguim. Però que sàpigues que estic convençuda que a mesura que vagis coneguent Barcelona cada dia t'agradarà més i més. Aniràs al Tibidabo (que encara no hi has anat i no pot ser), jugaràs al parc de la Ciutadella, passejaràs per la rambla Catalunya…i mica en mica te l'aniràs estimant. Perquè tu en saps molt d'estimar. I des que vas néixer que estar amb tu és entrar al món de l'ALEGRIA. On només hi ha espai per les trapelleries innocents, les moxaines, el descobrir i la companyia.  Així és com hauria de ser el món. Així igual que ets tu.

Felicitats Adrianet, feliços 2 anys d'amor! 

PD: Procura que a mida que vagis fent anys puguis anar comptant cada any de vida amb any d'amor. Això significarà que cada hora ets amor, cada dia de l'any, cada setmana, cada mes. Tal i com ets ara. Perquè quan ens fem grans ens tornem ximplets i si cada any suméssim les hores d'amor que hem viscut els últims 12 mesos potser faríem 5 mesos d'amor, potser, i potser menys i tot. Perquè enlloc de seguir tota la vida fent el mateix que fas tu constantment, que és riure, córrer, jugar, fer dolenteries, dormir, dormir a gust; ens dediquem a fer de tot menys això: viure, estimar, jugar.