Enyorança

Passejar per Les Rambles té una mica de terapèutic, un mica de màgic i una mica d'estrany. Les Rambles tenen la llargada perfecta (ni massa curta, ni massa llarga) per tenir una conversa en el seu punt just, prou profunda i prou viva per acabar arribant algun lloc. Quedar al Zurich, trobar-se, saludar-se i començar baixant tímidament la Rambla de Canaletes. Ens posem al dia, ens expliquem les últimes noves i els darrers mals de cap. A mesura que vas seguint avall les paraules van sortint cada cop més fàcils i pas a pas ens anem obrint. A la Rambla de Sant Josep ja et començo a sentir a prop i enlloc de parlar de ximpleries del dia a dia, ja parlem de les nostres il·lusions i projectes i coses que no surten i que voldríem que sortissin. Continuem caminant i la conversa flueix i encara es torna més propera, sincera i profunda. A la Rambla dels Caputxins la separació, les carcasses i la incertesa s'han fet bocins. Deixant lloc a les flors que comencen a néixer. Al arribar al principi de la Rambla de Santa Mónica les mirades i els somriures cómplices davant d'un quadre bonic o al veure una caricatura que ens fa gràcia surten sols. Després al arribar al final de Les Rambles t'invadeix la sensació de sortir d'un camí d'arbres alts dins un bosc ombrívol. I al aixecar la mirada et trobes el cel obert que et sembla suau. Et sents reconfortat, comprès, escoltat, acompanyat de dins i viu. Et sents unit amb qui camines, notes que el coneixes una mica més i que esteu una mica més junts. Al creuar la plaça Colón ens mirem i somriem, sense saber massa bé perquè. Al Maremagnum surten les confessions més sinceres, les abraçades i petons espotanis, la tendresa, la complicitat màxima.

Baixar Les Rambles amb algú amb qui hi ha química és com fer l'amor. És una experiència de dos, d'escoltar-se, de deixar-se endur, deixar fluir les emocions, entregar-se i sentir-se i parlar des del més endins. Pura connexió. A mesura que vas baixat és com si t'anessis traient la roba dolçament, juntament amb els complexos, discretament, elegantment, sense pressa. Així quan arribes al seu final estàs completament nu i mostrant-t'he tal com ets amb timidesa. Pell amb pell. En canvi, quan tornes a pujar, Rambles amunt, tens el regust que et queda quan has tingut algú a dins i l'has sentit respirar acompassat amb tu. Quan puges estàs relaxat, sense nusos, lliure i flotant. Agraït. Amb somriure dolç i mirada amable.

Passejar per Les Rambles té alguna cosa especial que fa que es creï una atmosfera única, un univers paral·lel. A Les Rambles hi ha tanta gent, tan bullici, tanta vida al voltant i tanta voràgine, que justament per això a mida que van naixent les paraules i van brollant les emocions, et vas aïllant de l'entorn i de la realitat per habitar durant una estona en un món creat per dos, paraula a paraula, mirada a mirada, somriure a somriure.