A Barcelona sempre s'ha d'anar amb els ulls ben oberts perquè no saps mai per on et pot sortir aquesta ciutat. Vés per on, aquí d'originalitat mai en falta i quan menys t'ho esperes pots trobar algun detall que et fa somriure i pensar: caram, això si que no se m'hagués passat mai pel cap.
Volem conèixer cada pam de qui estimem? Volem arribar a saber què dirà i què farà en cada moment? O preferim que tal i com fa Barcelona, de tant en tant, ens sorprengui amb una nova faceta i ens faci adonar-nos que encara ens queda molt per descobrir?
Suposo que hi ha feines que, per sort nostra, no acaben mai. I que justament com més coneixem més ganes tenim de descobrir. Mica en mica, poc a poc, al cap i a la fi tenim tot el temps del món.
T'ho diré al revés a veure si la resposta, que per altra part saps de sobres, et ve sola. Tu dius si volem conèixer cada pam de qui estimem. I jo et pregunto: Estimaries algú de qui ja en coneixes cada pam?
ResponEliminaLa sorpresa (agradable, ja s'entén), la novetat, el reinventar-se, el sortir de la rutina és el que ens fa seguir estimant i seguir enamorats, si és el cas. Amb les imatges que mostres, està clar que Barcelona ho aconsegueix, per això t'enamora a tu, i a tants altres. Ho aconseguim les persones?
Ei! Sí, sóc la mateixa que a relats ;)
ResponEliminaAquestes papereres tan xules són a Barcelona? :-)) Uaaaaau on és aquest racó tan preciós??
ResponEliminaA mi m'encanta que algú que, en general conec bé, em pugui seguir sorprenent en detalls, en noves facetes, és molt maco quan passa això! :-))
It's serene. Love it. Thanks for sharing the photos and feel free to drop by me too, soon.
ResponEliminaCap on cau aquesta zona?
ResponElimina♥
ResponEliminaOh, you ve got such a beautifull blog.))
Love your post.)
Can you help me?
I am doing a poll and I need answer only one question.
"What are your favorite clothing firms?"
♥
Imágenes adorables, un árbol que da algo más que sombra, brinda compañía y alegría. Lo bello está muchas veces en lo cotidiano.
ResponEliminaSaludos
Valery
Barcelona Daily Photo
Quins racons tan fantàstics de la ciutat! Segur que és que saps mirar-los amb ulls d'artista, perquè per a molta gent passarien desapercebuts. Aquest arbre sota el banc, aquesta paperera de vímet, conviden a fer-hi una llarga estada. Crec que aprendré a veure Barcelona d'una altra manera a través del teu blog.
ResponEliminaAbraçades!
Glubs..., bé, em referia a aquest banc sota l'arbre, no a l'inrevés. Quina vergonya, fer aquesta entrada al teu espai!
ResponEliminaPer la teva tranquil·litat, dir-te que el que m'has llegit és un relat, amb un punt de desesperació, que és el meu estil. Les etiquetes solen ser importants en els meus posts, i aquesta és la que poso als relats, que de vegades tenen part de veritat, i de vegades no, però en tot cas tenen estructura de text literari (si se'n pot dir així). I no, no fumo, no t'equivocaves.
ResponEliminaMoltes gràcies pels vostres comentaris. El parc de les fotos és dels bonics de veritat. Si us agraden les plantes i les flors, hi ha gairebé tots els tipus de varietats de roses que existeixen. És el parc Cervantes, està a la diagonal, més enllà de zona universitària, a davant del Racc i de l'Hotel Juan Carlos I. Vigileu amb qui hi aneu, que aquest parc és dels que enamoren, de veritat. És preciós i s'hi veuen unes postes de sol molt maques al darrera de la muntanya.
ResponEliminaXeXu, gràcies per les preguntes que formules. Veig que tu ho entens molt més el perquè se segueix estimant. La primera pregunta que fas no la trobo tan fàcil: estimaría algú de qui en congués cada pam? Sí, me l'estimaria i molt. Cada cop tinc més clar que conéixer és estimar. Quan comprens bé algú de veritat, te l'acabes estimant. Ara bé, d'algú que ja ho coneixes tot és més difícil enamorar-se'n em sembla. Perquè ja estàs tant dins seu que no veus tant la màgia, és massa real, massa tangible, no ho veus com un somni. Però llavors també veig les moltes persones que acaben sortint amb els seus milors amics, perquè s'estimen tant i es comprenent tantíssim que és impossible no enamorar-se. La veritat és que aquest és un tema que m'interessa molt i em sembla que mai l'acabaré d'entendre.
La segona pregunta: ho aconseguim les persones? Diria que hi ha dos tipus diferents de persones, aquelles que es cansen molt ràpid dels llocs i de les persones i s'avorreixen amb facilitat. I que en canvi quan troben algú nou el viuen molt intensament, fins que s'en tornen avorrir. I després hi ha les persones que no volen més que redescobrir sempre les mateixes persones, els mateixos llocs. I saben que molt probablement no se'n cansaran mai. Una mica és el que apuntava al post, que cada vegada m'adono més que quan ja has trobat un lloc, una persona que t'agrada ja està, ja ho tens tot i cada dia serà un regal. Però crec que perquè sigui així, cal seguir sempre amb l'esperit ben viu. Cuidar l'amor, no donar-lo mai per suposat i regar-lo i enamorar-se cada dia. Potser això que dic és un impossible però m'agradaria pensar que fos així. Com a mínim a mi amb Barcelona em passa. Em sembla que no me'n cansaria mai de redescobrir-la i de trobar-li nous colors.
Somiadora, doncs t'he llegit textos a Relats en català! Quina gràcia que siguis la mateixa. Quan estava llegint el teu blog hi vaig caure.
Assumpta, amb la preciositat que és el parc les papereres queden en anècdota. Si hi vas jo ho veuràs. De fet volia fer una entrada del parc però com que no em decidia amb quina foto posar, de maques que eren totes, vaig canviar de tema. Un dia ja li dedicaré una entrada, perquè és un parc al·lucinant, te'l recomano 100%.
Ellionor, thank you.
maria, ho he dit a dalt, és el parc cervantes a dalt de tot de la diagonal. És un parc molt especial, només al entrar hi ha 4 oliveres precioses i un munt de roses. És molt gran i molt verd, amb lavanda, romaní, palmeres…
Mary, thanks. I will answer your question on your blog.
Valery, si un cosa tan sencilla como un árbol te pueden hacer sentir feliz simplemente por el hecho de contemplarlo. Es muy bonito, tan amarillo.
Galionar, quina gràcia que m'ha fet quan he llegit el teu segon comentari!! Traquil·la dona, ja t'havia entès perfectament! Gràcies per això dels ulls d'artista! Però no sóc pas jo, és Barcelona que n'és de maca, senzillament cal trobar-li el punt. No quedar-nos en el ritme frenètic d'alguns carrers i les sirenes, buscar més enllà. Benvinguda, gràcies per passar per aquí.
Aii Somiadora, Assumpta perdoneu-me que m'ha quedat les vostres respostes totes amb negreta! Disculpeu sóc un cas..;)
ResponEliminaA mi aquests temes també m'interessen molt. M'estendria massa ara si comento tot el que has dit, i segur que en podrem anar parlant en infinitat de posts. Només dir que d'un temps ençà penso que no s'ha de buscar el millor amic en la parella, ja que aquesta és més que això, i és un altre nivell. Ja tindrem amics que facin d'amics, la parella la volem per fer de parella, i això implica que tindrem aquesta atracció cap a ella, i que voldrem cultivar aquest amor dia rere dia, no només la confiança, el mantenir informat l'altre, el comptar-hi, sinó el fet de voler mantenir aquella espurna que ens fa mirar l'altre i saber que potser triarem altres persones per parlar de certes coses, o per fer algunes coses, però que és la persona al costat de la qual ens volem despertar cada dia i sentir-nos afortunats per això.
ResponEliminaSí, sí, molt poètic i molt utòpic, però hi crec, o vull creure que pot ser així, i que ha de ser així, de fet. Després la realitat és la que és. El coneixement que tindrem d'aquella persona serà molt gran, però jo valoro molt i molt el fet de que sigui capaç de sorprendre'm sempre. Això darrer també ho he descobert amb el temps.
:)
ResponEliminaNo m'estranya l'èxit del teu bloc. És tan bo, metafòricament parlant, com aquesta paperera.
ResponEliminaEm permeteu que us faci una pregunta que els hi he fet a les meves amigues i mai n'acabem de treure l'entrellat....Quin amor trobeu més de veritat, més autèntic, el que neix després de conèixe's profundament, a costa de parlar molt i passar moltes estones junts o l'amor que neix amb un instant, el típic amor a primera vista, aquell que tan sols amb mirar-te i intercanviar quatre paraules ja saps que ho voleu ser tot l'ún per l'altre?
ResponEliminaXeXu, això que has plantejat de si la parella ha de ser el millor amic és un tema que no tothom ho veu tan clar, molta gent defensa els amics que passen a parella. Jo ho veig força com tu. Està claríssim que no té res a veure un gran amic que un gran enamorat, amant. La parella t'ha d'encendre, t'ha de fer perdre el món de vista, t'ha de pujar als cels; sinó penso que com apuntes tu, ja hi ha l'amistat. I que et soprenguin suposo que tens raó i és la clau per seguir sempre al·lucinant, flotant...gràcies per fer-m'hi caure.
Filadora no saps com m'he divertit al veure que m'havies comentat més d'un post, és com quan et van donant regalets petits i cada un cada cop et fa més il·lusió! L'entrada dels germans del barça i del madrid no ho havia pensat això que els pares fossin un de cada equip i té tot el sentit del món!! Em sembla que has donat al clau...Ah! I el cinema a la fresca està molt bé, si t'agrada el pla de cine i soparet estil pícnic és molt divertit! Sigues molt benvinguda en aquest raconet, i moltes gràcies pels comentaris i per fer-me somriure! :)
Antúan, t'agraïria si no fessis comentaris tan publicitaris. Segur que la proposta que fas és molt interessant però m'ha semblat molt propagandístic. Totes formes, benvinguda.
Helena, com et passes, però gràcies, de veritat! M'alegro molt que t'agradi. Aquestes papereres són encantadores. No sé de qui devia ser l'idea però les trobo molt originals, realment sorprenen, tal com ha de fer un bon enamorat per seguir alimentant la flama.
Jo crec que els dos conceptes alhora si pot ser. No hi ha res millor que la primera vista que perdura.
ResponEliminaHelena, que preciós la primera vista que perdura. Fas poesia, suposo perquè ets poesia.
ResponEliminaSeria un somni que la primera vista perdurés per sempre.
Jo no podria separar aquests dos tipus d'amor que dius... intentaré explicar-ho, però la gràcia està en que aquestes coses són tan personals que tots ho podem viure de formes diferents.
ResponEliminaEn el meu cas jo diria que, al principi de la relació m'agrada aquest amor mig "màgic", que "sents" que aquella persona pot ser la definitiva a la teva vida... i després, amb el temps, és maquíssim aquest amor en que ja et coneixes molt bé perquè això, en positiu, vol dir que ja saps què has de fer perquè l'altre estigui content, quines són les coses que li agraden, les seves petites manies i -molt important!- coneixes els seus defectes i saps que, malgrat tot, te l'estimes igualment perquè tot el que té de bo i que tant t'agrada és molt més important que el "dolent"... i, a més, saps que per ell és igual, que t'estima malgrat els teus defectes.
Ara bé, dit això, a mi m'agrada que, fins i tot quan ja conec molt una persona, quan ja endevino les seves reaccions un noranta nou per cent de les vegades, hi hagi petites coses en les que em pugui sorprendre... Que, un dia, de tant en tant, m'adoni que té aquella habilitat que jo desconeixia totalment, que m'expliqui tal o qual cosa de la que no tenia ni idea... i llavors, aquest petit instant, fa mantenir viva la màgia del principi.
Ara bé, el que no voldria és que, després de vint anys de casats (com és el meu cas) anar de sorpresa en sorpresa cada dia.. no, no, ara el que m'agrada és poder dir que ens coneixem molt i que ens estimem molt :-)
Ok, disculpa, podries esborrar el meu comentari? Salut i bones vacances!
ResponEliminaAssumpta, que maco el que expliques. Ja pot ser que tothom ho visqui de la seva manera i cadascú tan sols sap el que ell sent.
ResponEliminaQue fort i que bonic a la vegada que ja al principi sentissis que potser era ell la persona definitiva. M'ha fet gràcia la precisió "molt important" coneixes els seus defectes i manies. Perquè diuen que quan estàs enamorat tan sols veus les coses bones i tens a l'altre idealitzat. En canvi, quan ja el coneixes bé i saps els defectes i igualment te l'estimes i vols estar amb ell, llavors deu ser estimar de veritat, perquè el tries i decideixes que és amb ell amb qui vols compartir la vida. És tan preciós que algú ens estimi malgrat saber perfectament tots els nostres defectes...
És clar, petits detalls, petites coses...si cada dia no sapiguessim per on ens sortirà al final pararíem tots bojos!! 20 anys!! És diu tan ràpid i és tant de temps! I tu que sempre dius en Josep Lluís per aquí i per allà, ja es nota que encara estàs ben enamorada i encara se't cau la baba amb el teu marit, després de tants anys!!!!:)
Atuán, ja l'he eliminat. Tranquil tampoc passa res...Bones vacances a tu també!
Vinc amb una mica de retràs, el blogger no em deixava posar comentaris ahir.
ResponEliminaNomés dues coses: m´encanta la cistella de la paperera , trobo que té un punt d´humanitat que no tenen les metàl.liques senceres. Encara que,no sé si durarà gaire temps a l´intempèrie...
I sobre l´amor...s´ha escrit tant i queda tant per escriure...crec que el que realment importa no és si es a primera vista, de fogarada o és a lent i llarg termini. El que importa és que la flama no s´apagui, saber-lo mantenir,alimentar-lo a cada etapa i no deixar que mori per inanició.
País, aquí tu sempre ets més que ben rebuda sigui tard, d'hora o quan tu vulguis. Sí, les papereres de ferro són tan estirades, estrictes i dures que no hi ha n'hi punt de comparació! Aquestes no sé si duraran gaire, de fet ja n'hi ha algunes que estan mig trencades, però ja se sap, les coses més maques molts cops també són les més delicades...
ResponEliminaMantenir viva la flama, procuraré tenir-ho sempre ben present. Gràcies.
Ara que he vingut a parar aquí... quina gràcia, jo també estic (estava, de fet) a Relats en Català. Bé, hi tinc textos de fa temps, però fa molt que no publico res nou. Ara, bloc. ;) Tu també hi ets?
ResponElimina