Encara que els últims mesos potser hagi dedicat menys temps a mirar-te i sobretot, a escriure sobre tu.... no t'he deixat de viure, no t'he deixat d'estimar en menys mesura. Simplement he fet com aquell que deixa respirar la seva cançó preferida; sabent que arribarà el dia de retrobar-se amb la melodia, que seguirà allà amb tota la seva essència i que el temps de silenci farà trobar-li nous matisos. O com, amb aquelles persones que estimem de veritat, qualsevol paraula es converteix en accessòria, i sent com som que "collonades poques", poden passar les setmanes sense parar-nos a dir un senzill t'estimo.
Ara bé, les coses que estan ben arrelades, que formen part de nosaltres, no cal dir-les perquè siguin realitat, perquè cobrin sentit. Perquè ja en tenen per elles mateixes. Perquè són. I, com tot allò que té veritable valor, no "deixen de ser" perquè canviïn les circumstàncies, les situacions, el moment, l'estat d'ànim o les accions; fets que són purament circumstancials. Per això, estimada ciutat, espero que em perdonis el silenci, i que malgrat l'absència de paraules dels darrers temps, sàpigues que el sentiment cap a tu segueix intacte, no podria ser de cap altra manera.
