diumenge, 23 d’octubre del 2011

Il·luminar


Caminant per Barcelona ens podem trobar amb moltes modalitats de fanals. N'hi ha de diferents estils, tamanys i tipus de llum. Barcelona és una ciutat molt il·luminada, quan el sol se'n va, els fanals li agafen el torn i fan la seva funció per tal que nosaltres no ens quedem mai sense llum. Uns il·luminen als que passegen al gos, altres a les parelles que comencen i s'asseuen als bancs a parlar, altres a les persones que tornen a casa després d'una llarga jornada de treball...i així podríem continuar tot el dia. Els fanals són uns apassionats de la seva feina i sempre són allà on se'ls necessita per posar claror entre la foscor.

Si ens hi fixem bé, tots estem rodejats de persones-fanal, persones que cada dia són la nostra llum. Algunes d'aquestes persones tenen una il·luminació suau, dolça i constant que mai s'apaga, i de la mateixa manera que la vida a la terra no seria possible sense el sol, nosaltres sense la seva llum seriem ben tristos. Altres persones tenen llums intenses, d'aquelles que ens fan bullir el cor, però amb les quals s'ha de vigilar perquè no ens enceguin i ens facin oblidar el nostre propi camí al quedar empedernits per la seva bonica llum que ens convida a seguir-la. Altres tipus de persones-fanal que podem trobar són: les intermitents, les de coloraines, les que enlluernen i, fins i tot, les que no fan llum (?). I nosaltres també som els fanals de totes les persones que formen part de la nostra vida, pel que hem d'intentar estar a l'alçada de la seva il·luminació i reflectir tota la llum que ens posen a dins i fer-la sortir a la nostra manera. 

Un fanal sense llum no tindria sentit, igual que una persona que no estimés. Els fanals existeixen per il·luminar i ser il·luminats i les persones existim per estimar i ser estimats, en aquest ordre. Els fanals tenen clar que estan aquí per il·luminar, il·luminar, il·luminar, i fer-ho tots junts. I nosaltres en podem aprendre molt d'ells per dedicar-nos tan sols a: estimar, estimar, estimar (encara que hi hagi moments que ens costi), tots junts. 

dijous, 13 d’octubre del 2011

Colors, cels i castells




Un dels grans debats que forces vegades he sentit sobre Barcelona gira al voltant de quin color és la ciutat. Sempre que m'ho han preguntat he dit sense dubtar-ho dues vegades: blava. Per mi Barcelona és blava. Els que normalment defensen la postura contrària diuen que és grisa. I quan els hi dius que tu la sents blava, et diuen…"però mira el cel, és gris!". I la veritat, alguns dels dies que he sentit aquesta afirmació, tenien raó, el cel era gris. Però per mi el color de les ciutats, com el de les persones, va molt més enllà del color que realment són. Barcelona no és blava perquè tingui més tonalitats de blau que cap altre lloc, és blava (o del color que cadascú cregui) perquè la sentim dins nostre d'aquest color, o potser perquè ens transmet aquesta sensació.

Ara bé, moltes vegades efectivament Barcelona té un cel blau preciós. I aquests dies tan sols tens ganes d'estirar-te algun parc amb gespa ben verda i mirar els núvols com es mouen. Quan el cel té aquesta bellesa pujada, et ve de gust treure temps de sota les pedres per poder mirar-lo amb calma.

"Farem volar coloms, construirem castells a l'aire, pel simple plaer de fer-ho, pel senzill motiu que tenim ganes de jugar, tot estirats a una esplanada verda, amb un cel ennuvolat i blau. I passaran els minuts, i els núvols es mouran i ens enlairarem plegats."

dijous, 6 d’octubre del 2011

Ella

     
a vegades a Barcelona hi ha persones que celebren aniversaris. I com uns infants, aquell dia recorden els anys que fa que corren per aquí, celebren amb els seus un nou any de vida i per tant, un any més d'experiències i de moments viscuts. A vegades aquestes persones que celebren aniversaris són noies, plenes de somnis i d'esperances i de ganes de fer. I a vegades fins i tot el mateix dia que compleixen anys fan per primera vegada algo que sempre havien somiat fer, gairebé sense saber-ho, una d'aquelles coses que portem ben endins. I per carambola, fan realitat aquell petit somni just el dia que fan 24 anys. Regals que ens fa la vida, suposo. 
I aquestes noies són ben conscients de tot el que encara queda per constuir, per teixir, per aixecar, per somniar, per imaginar...i malgrat ja no ser unes nenes, no han perdut ni una gota de la passió i mica en mica van trobant el seu lloc i van descobrint què els apassiona i desxifrant allò que noten que busquen però que encara no saben ni què és.

I algunes d'aquestes noies la miren a Ella, i la veuen com un exemple a seguir, per la paciència, per la fermesa a seguir endavant (encara que sigui a pas de formiga), per la seguretat interior, per la seva bellesa, perquè no perd l'essència, perquè sap de la importància dels detalls, perquè fa l'olor de les coses que es couen a poc a poc fent xup-xup i perquè esperen que a elles els anys se'ls hi posin tan bé com a Ella, la Sagrada Família.