Caminant per Barcelona ens podem trobar amb moltes modalitats de fanals. N'hi ha de diferents estils, tamanys i tipus de llum. Barcelona és una ciutat molt il·luminada, quan el sol se'n va, els fanals li agafen el torn i fan la seva funció per tal que nosaltres no ens quedem mai sense llum. Uns il·luminen als que passegen al gos, altres a les parelles que comencen i s'asseuen als bancs a parlar, altres a les persones que tornen a casa després d'una llarga jornada de treball...i així podríem continuar tot el dia. Els fanals són uns apassionats de la seva feina i sempre són allà on se'ls necessita per posar claror entre la foscor.
Si ens hi fixem bé, tots estem rodejats de persones-fanal, persones que cada dia són la nostra llum. Algunes d'aquestes persones tenen una il·luminació suau, dolça i constant que mai s'apaga, i de la mateixa manera que la vida a la terra no seria possible sense el sol, nosaltres sense la seva llum seriem ben tristos. Altres persones tenen llums intenses, d'aquelles que ens fan bullir el cor, però amb les quals s'ha de vigilar perquè no ens enceguin i ens facin oblidar el nostre propi camí al quedar empedernits per la seva bonica llum que ens convida a seguir-la. Altres tipus de persones-fanal que podem trobar són: les intermitents, les de coloraines, les que enlluernen i, fins i tot, les que no fan llum (?). I nosaltres també som els fanals de totes les persones que formen part de la nostra vida, pel que hem d'intentar estar a l'alçada de la seva il·luminació i reflectir tota la llum que ens posen a dins i fer-la sortir a la nostra manera.
Un fanal sense llum no tindria sentit, igual que una persona que no estimés. Els fanals existeixen per il·luminar i ser il·luminats i les persones existim per estimar i ser estimats, en aquest ordre. Els fanals tenen clar que estan aquí per il·luminar, il·luminar, il·luminar, i fer-ho tots junts. I nosaltres en podem aprendre molt d'ells per dedicar-nos tan sols a: estimar, estimar, estimar (encara que hi hagi moments que ens costi), tots junts.
Bonica foto i preciós text.
ResponEliminaÉs cert, la llum d'una persona mesura la capacitat d'AMAR. I de transmetre aquest amor.
:)
Quina manera més bonica de descriure'ls, els fanals, la llum que transmeten, la força, l'empenta, l'estima i la companyia.
ResponEliminaJo procuro estar-hi a recer i regalar la mica de llum que se'n després del meu fanal.
Un bonic passeig, noia!
Quina maner a més maca de dir-ho i quina comparació més bona. És ben cert, un fanal sense llum no és res i una persona que no estima és com si no visqués.
ResponEliminaBona setmana, Barce!
Quina bonica manera de comparar les persones i la il·luminació que irradien cada un d'ells.
ResponEliminaAra... m'has fet pensar que fa temps vaig coincidir amb una d'aquestes persones que il·luminen fins a encegar... tant, que et fan perdre el teu camí.
Doncs això em va passar. Massa llum, massa espurnes, massa de massa. Afortunament allò ja va passar!
Preciós Barce!
Sí, molt maca la foto! :)
ResponEliminai la comparació em sembla molt tendra i encertada. Les persones tenim la nostra llum, i, tal i com dius, hem de complir la nostra funció: estimar. Tens raó, de vegades costa molt perdonar, estimar i donar el millor de nosatres mateixos. Però si estem convençuts que aquella persona val la pena, hem d'intentar sobreposar-nos a les emocions que ens fan trontollar, i il·luminar. Això fa sentir bé.
Una fotografia genial i el text encara és millor! Si t'he de dir la veritat, el primer que m'ha cridat l'atenció ha estat com els arbrers eren il·lumitats pel sol (el fanal dels fanals, aquest sí que crema si t'intentes acostar massa, o això diuen...).
ResponEliminaSensacional la manera com ens compares amb ells, amb els fanals. Hem de procurar que el llum de cada un mai no s'apagui.
Els fanals que més m'agraden són els del passeig de Gràcia. Aquests son a fora el Parc de la Ciutadella! hehehehe
ResponEliminaUna comparació molt original!
M'abellix perdre'm per Barcelona...
ResponEliminaSeguint el mateix raonament, què passa quan la bombeta d'un fanal es fon? Un fanal deixa de ser un fanal si no fa llum, encara que sigui momentàniament? I una persona? Deixa de ser persona si no estima? La comparació és molt maca, però tot i creure en l'amor per sobre de totes les coses, se'm presenta que nosaltres hem de ser alguna cosa més que estimar i ser estimats. Ara que, quan es compleix això, som nosaltres els que fem llum, deixa't estar de fanals!
ResponEliminaQuina preciositat de foto i quines reflexions tan maques...
ResponEliminaSí, estimar és el millor que podem fer... si estimem, sempre voldrem el bé dels éssers estimats (en totes les formes d'amor que hi ha: de parella, de pares i fills, de germans, d'amics...) i si tothom estimés una mica més, segur, seguríssim, que el món seria millor.
Estimar... ja ho deia sant Agustí "estima i fes el que vulguis"... Vaig a veure si trobo la cita a Google que no me la sé sencera :-)
"Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l'amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l'amor serà el teu fruit"
Oh! Quina manera més poètica de comparar fanals amb persones. Plas plas plas! Sí senyora!
ResponEliminaA mi també m'agrada molt la fotografia, és per penjar-la al meu bloc!
ResponEliminaEl text n'és a l'altura, com sempre, jo no ho faria millor en cap sentit.
Amb aquests fanals m'has il·luminat uns records de fa molts anys. I d'aquesta època.
ResponEliminaUnes reflexions precioses. Pura poesia!
ResponEliminaExcel.lent reflexió i molt bona la definició del primer comentari; crec que no hi puc estar més d'acord!
ResponEliminaUna abraçada!
...jo recordo quan els engegaven un per un al carrer Muntaner... i no sóc vell... encara....
ResponEliminaAcabo de descobrir el teu blog i et volia felicitar!
ResponEliminaParlant de llums, a mi m'encanten alguns fanals del gòtic, antics, que em traslladen en el temps...
Moltes gràcies a tots! Sou un grup de fanalets que feu molta llum dient paraules tan maques, merci! ;)
ResponElimina:), asiessss (com diu la meva cosineta). Hi ha persones com els avis i les mares que sembla que tinguin com una aura de llum, suposo que com dius tu, és perquè deuen estimar molt!
FANALET, el teu blog és un espai de llum i ens il·lumines a tots amb les teves fotos i els teus versos, fas llum!
CARME, exactament el que has dit és el que volia expressar, una persona que no estimi vindria a ser com una flor que mai acabi florint.
PORQUET, doncs no ets pensis que ho he escrit per escriure això de les persones que enceguen, ho he escrit per pròpia experiència. M'alegro que aconseguissis deixar passar aquella llum, les llums que valen la pena escalfen però no cremen i són dolces, naturals i senzilles.
ANNA GRIERA, benvinguda al blog i moltes gràcies! Suposo que és una de les coses boniques d'estimar, junts superar emocions que separen i il·luminar-se mútuament.
XICARANDA, la veritat és que aquella tarda feia un sol preciós i amb els arbres amb tants colors encara reflectia de forma més bonica. A les nostres mans està cada cop fer brillar més la llum que portem dins. La millor manera de fer llum, com els fanals, és en grup, en bona companyia!
RITS, és que els del Passeig de Gràcia són preciosos.....i és clar que sí, aquests són els de la ciutadella!!;) Són molt senzillets però també els trobo bonics.
MARIA, "m'abellix" quina paraula més bonica, no la sento mai aquí a Barcelona i és molt maca!!!
XEXU, ui tant, si estimem i som plenament estimats som nosaltres els que resplendim i que ens brilla la cara. És com allò que diuen "un somriure gasta menys electricitat i fa més llum".
ASSUMPTA, quanta raó que tenia! Si estimem tota la resta de coses que fem a la nostra vida seran bones. Moltes gràcies Assumpta, al cap i a la fi tot és amor: escriure, dibuixar, parlar, escoltar, compartir...
JORDI (banyera), doncs jo també faig plas, plas, plas...aviam si encara ens marcarem un "zapateaó"! ;P Gràcies!
HELENA, amb una llum tan bonica com la que està fent aquests dies de tardor totes les fotografies queden boniques.
JORDI DORCA, quin honor il·luminar-te a tu! Doncs espero que els records siguin bons i agradables.
JOSEP LLUÍS, que amable, moltíssimes gràcies! Em fa il·lusió els cops que comenteu tu i l'Assumpta, penso..mira que macos! Com que per aquí a la catosfera tampoc hi ha gaire parelles que els dos siguin blogaires, penso ja passegen de la mà pels blogs.
LA MEVA MALETA, oh, gràcies! I com el primer comentari et faig...:) Una abraçada per tu també artista!
PERÒQUÈDIUS, ostres que fort! Jo no m'ho imagino! El meu pare també diu que se'n recorda, en canvi la meva mare 10 anys més jove..no! :)
AITOR, moltíssimes gràcies i benvingut al blog! Oh....a mi també m'encanten els fanals del gòtic, especialment els del carrer Ferran, els trobo preciosos!
Entro de matinada perquè m'il·luminin els fanals....preciosa foto per un lloc on passo sovint! m'ha agrada com dius el que dius....i per cert m'encisen els fanals!
ResponElimina¡Pues a amar se ha dicho!
ResponEliminaY mucha luz para ti, ¡hermosísima!
Petonets :D
El que m'agrada dels fanals és que donan le seva llum a tothom per iguals, rics, pobres , alts i baixs, no fan cap distinció y no demanen res a canvi ( bueno el impostos , però ells no ho saben). Axí que hem d'aprendre dels fanals i ésser com ells de generosos. Un petó
ResponEliminaOhhh! M'encanta el passeig, la prespectiva el color dels arbres en contrast amb la gespa, i els fanals, i les llums en la foscor. Però el que més m'agrada és la comparativa... és cert que de vegades només mirem qui ens il.lumina sense pensar si nosaltres també ho fem, de forma clara, ecològica, intermitent o d'emergència. Un text molt bonic, una foto preciosa!
ResponEliminaVaig passar l’altre dia, BCn, i em vaig llegir el text. Ho faig amb moltes persones. Primer llegeixo i després, quan disposo de temps, passo per comentar. Avui arribo tard.
ResponEliminaEls fanals i les llumetes de Barcelona, fins i tot els anuncis il.luminats, m’entusiasmen. Sempre, des de petitona que m’han fet companyia. No sabria dir-te el, per què. En aquest post fas una comparació molt interessant, la de les persones amb els fanals i com ens afecten les diferents llums, clarors, mentre passegem per la vida. Crec el mateix que tu, de dalt a baix. Hi ha persones que no saps el perquè t’enlluernen, d’altres que t’il.luminen de manera constant i, passi el que passi, no ho deixen de fer. D’altres que no il•luminen sinó que et xuclen la claror, el sentiment, l’estimació; sembla que els hi dolgui la teva felicitat igual que fan els vampirs amb la sang: et treuen l’energia... i m’esplaiaria; trobo que és un tema clau: estimar, ser generós amb les altres persones, compartir, és de les poques coses que valor en aquesta vida. La resta, pel meu gust, sobre. M’agraden les llums clares no les que confonen. Valoro la sinceritat, no les poses o les il•luminacions gratuïtes en benefici d’alguna cosa.
sense llum tot es més misteriós, més perillós, més clandestí, més tètric, més emocionant, més barata la factura d'Endesa...
ResponEliminaM'ha encantat el discurs que has escrit en aquesta ocasió. M'ha semblat preciós i amb una imatge que transmet una sensació en el cap.
ResponEliminaJo visc a València ara, i reconec que els fanals li donen imposició a la ciutat. Veure els de Barcelona en la fotografia, m'han fet ganes de tornar de nou.
Una abraçada.
Plenament d´acord Barcelona, ja saps que els fanals i jo sempre ens fem senyals ;- )
ResponEliminaAra bé, i quan una persona deixa d´existir, què passa llavors? S´apaga la llum? Crec que qui molt estima i irradia llum la projecta als cors de qui té al costat. Per tant, no s´apaga mai, la llum es multiplica. Estaràs d´acord amb mi?
petons!
aquesta reflexió em sembla tan maca q em sembla q algun cop la utilitzaré... :) In love del q dius, i totalment d'acord!!
ResponEliminaQué lindo lo que escribiste!! Realmente, hay gente que ilumina nuestro camino. Y, a veces, tenemos la linda invitación a ser nosotros farolas para otros. La belleza de iluminar y ser iluminados... :o)
ResponEliminaUn besito!!
Els éssers humans porten els llumins al cor. Tu en tens l'espelma, o el llum, o fins i tot la bombeta. Amb alguns has de saber marxar a temps, per no cremar-te.
ResponEliminaM'agrada la imatge, igual que m'agraden molt els llums, de tota mena. I els focs artificials a les nits? Posen caliu a les fosques...
Un post dedicat als fanals! Boníssim.
ResponEliminaIdeal la reflexió que fas i la comparteixo totalment amb tu.
No sé si Barcelona està tan ben il·luminada com dius, però crec que en la majoria de racons sí.
Petons d'una altra enamorada de Barcelona,
ELFREELANG, hi ha fanals que són realment macos i n'hi ha per tots els gustos, no m'estranya que t'agradin, n'hi ha alguns que són una preciositat!
ResponEliminaSIBERIANA, igualmente, mucha luz para ti! ;)
JUAN, m'ha encantat la teva reflexió sobre la generositat dels fanals, moltíssimes gràcies per deixar-la escrita al blog.
JUDIT, a vegades ens fixem més en si en els altres il·luminen, quan la nostra primera feina és nosaltres il·luminar, i després….després ja ens fixarem en els altres!
MORTADEL·LA, del teu escrit m'ha fet pensar sobretot com descrius les persones que xuclen la claror, aquests esperem tenir-los ben lluny, perquè a més de no il·luminar ens fan mal i ens deixen secs. I tan de bo la teva darrera frase sobre la clau de la ida, estimar, la generositat, sapiguem aplicar-la a la nostra vida cada dia, a cada instant. Moltes gràcies per les teves paraules.
PONS007, sempre em fas riure! "Amb mês barata la llum d'Endesa" i estaríem d'acord, per la resta….que hi hagi molta llum natural, sempre!!!
MISS YUSTE, espero no haver-te fet agafar enyorança de Barcelona…encara que ara a la tardor està realment preciosa.
PAÍS SECRET, no havia pensat en el cas que tu dius, què passa amb un cor que para, s'apaga la llum? M'agrada el que dius, la llum mai s'apaga, es transmet a les altres persones, sempre creix. Una reflexió molt bonica País, gràcies per compartir-la!
NOEMOZICA, oh…moltes gràcies!
AUTOMNE, la clau està en el que dius, trobar l'equilibri entre il·luminar i ser il·luminats. Espero que trobis l'equilibri de la llum!
CANTIRETA, els focs aritificials a les nits són llums màgics, suposo que com l'explosió de la vida o de l'amor!
MELOENVUELVEPARAREGALO, potser sí que hi ha alguns carrers que encara els falta una mica per estar ben il·luminats del tot, tota manera en general tenim molts fanals i molt macos! Gràcies enamorada de Barcelona!