Sempre caminava en terreny pla. No és que fos poc esportista, ni gandul, ni que tingués la comoditat i el confort com a les seves màximes. Simplement s'havia acostumat a passejar únicament per la plana. Li agradava poder mirar el cel, sense haver de patir d'ensopegar-se. Cada matí quan feia la volta habitual, es trobava els que venien de baixada: suats, amb cara de rebentats però satisfets. També se li creuaven els que encaraven la pujada: ben decidits i amb expressió "d'apali". No hi havia setmana que algun d'ells no li preguntés: i per quan pujar? Ell se'ls mirava amb cara relaxada i els deia: potser demà. I així els mantenia l'esperança. Quan al cap del mes es tornaven a creuar al mateix lloc i li demanaven explicacions deixava anar un: ai las, em vaig despistar, tan bé que si està per aquí..aviam si demà estic més al cas! A vegades alguns dels curiosos ho havien comentat, què li deu passar que no vol pujar? Si se'l veu sa i fort com un roure!
No li passava res. Ni tenia cap motiu. No hi havia història. Era tan senzill com que ja li agradava el que feia. A vegades hi ha coses tan senzilles i simples que ens sembla que no poden ser.
I amb aquest breu relat torno a posar en marxa el blog. Espero que tots estigueu molt bé i amb molta energia. El món
continua estan tan girat com sempre, però per sort les lletres segueixen tenint
un valor infinit.
