A vegades hem de netejar el camí. Si volem podem continuar caminant al cim d'antigues idees, d'antics errors que encara no ens hem perdonat, de coses que no han sortit i que haguéssim volgut que sortissin, de pors i projectes que encara no ens hem atrevit a engegar. Podem continuar caminant pel cim de tots ells o podem triar fer net i tenir clar que ells sols no marxaran, no se'ls endurà el vent com si res. Si triem fer net, fer-nos amb una bona escombra, posar-nos música de la que ens motiva i començar a netejar. Anar fent fora del nostre camí tot alló que fa massa que ocupa un espai que no li correspón. Antigues idees que s'han assecat dins nostre i que no fan més que fer-nos ensopegar.
Un cop estigui tot ben net i veiem l'horitzó clar, descalçar-se. Si triem tenir confiança i estar oberts no necessitem proteccions de cap mena. Caminar, sentir com els nostres peus descalços toquen el terra ferm, calent i pla, i sobretot, ara molt net.
Perquè si no ho netegem, ens passarem la vida volent construir sobre fonaments secs que trontollen. Ens entrebancarem amb allò que nosaltres mateixos hem deixat que ens acompanyi en el nostre camí. Triem guanyar-los. Guanyem-los i deixem-los enrere per sempre més. Que de ben segur que el futur ens té nous errors esperant-nos, però que seran nous, i per tant noves maneres de millorar, de créixer. Escombrem, amb ganes. Tan sols ho podem fer nosaltres.
Va, mira la foto. La calçada central i la lateral de la Gran Via estan lliures de fulles, passa per allà, i així no et cal escombrar!
ResponEliminaFins i tot amb aquesta ximpleria que he dit, puc enllaçar amb un comentari seriós (com el post es mereix). Hi ha camins que semblen més fàcils, que ens eviten haver d'escombrar. Hi podrem passar una estona, però en algun moment ens atropellen segur.
Per tant, el que tu expliques és justament el que cal fer, treure la brossa, deixar-ho ben net, que si no, no anem enlloc, i no sortim mai del mateix espiral. Creu-me que no sóc ningú per donar lliçons sobre això, però la teoria me la sé de memòria, vaig per matrícula. La pràctica la vaig aprenent, però costa més.
El que està clar és que el nostre piset ens l'escombrem nosaltres. Només ho pot fer cadascú, i quan ho té prou net, prou endreçadet i el camí lliure, és quan pot allargar una mà i que d'altres li vinguin a polir el terra i a enllustrar els passamans.
Molt bon post, m'ha agradat llegir-lo a la teva manera. Veig que la teoria també la domines. Què tal la pràctica?
Hola!
ResponEliminaY tanto que la vida nos depara errores nuevos pero es igual de importante apartarlos del camino como al mismo tiempo aprender para, si es posible, no volver a caer en los mismos errores del pasado.
Un abrazo
Si, sí, quanta raó que tens! La foto metafòrica és molt maca, jo no tindria necessitat d'escombrar-les aquestes fulles, les trobo boniques... però igualment s'han d'escombrar abans que es vagin fent lletges, es podreixin i s'acumulin. Per dins igual... podem esperar una mica, però finalment escombrar sempre acaba sent el millor i mirar endavant i somriure.
ResponEliminaBon dia, Barcelona, una abraçada ben neta!
A treballar!
ResponEliminaSi, senyora, tens raó!
Bon dia, Barcelona!
Fa uns dies li vaig demanar al meu home d'anar a la platja ben d'hora. Volia caminar vora el mar, amb els peus dins l'aigua. No va poder ser perquè va sortir un compromís familiar i ... Avui et llegia i pensava que segur que a tu també t'agradaria caminar vora l'aigua.
ResponEliminaNo sé. M'ha vingut així.
Una abraçada.
Quin post!! :-)
ResponEliminaDe veritat que llegir-te a tu és com carregar la bateria. Llegeixo i penso "va doncs, Assumpta, endavant, netegem -oblidem- les coses que no hagin anat massa bé i cap endavant!!" :-)
Entre les preciositats de fotos que ens poses (què maquíssima és aquesta tan tardorenca!) i els pensaments que hi deixes, val la pena llegir-te :-)
també es pot posar el roomba per què netegi sol...
ResponEliminaÉs l'hivern que fa net del tot. A mi m'agrada de conviure amb l'estètica de les fulles caigudes, que no fan pas brut al principi.
ResponElimina¡Eso! A barrer, a volver a equivocarse, ¡pero a vivir!
ResponEliminaMuchos besitos, cariño mío.
Ben dit i ben escrit.
ResponEliminaAra mateix agaf la granera!
un post genial!
ResponElimina(m'interpel·la molt i sé ben bé que és cert. ara però, és que no puc ni fer neteja).
Sí a tot el que dius al post , de dalt a baix. De fet m´ha costat, però ja fa dies que no paro amb l´escombra.
ResponEliminaAra bé, hi ha un punt estètic, la durada precisa des de que les fulles cauen de l´arbre fins que rasen el terra i s´hi intal·len que és preciós. Trepitjar-les, sentir el brogit i la sentor, és fins i tot necessari perquè és quan te n´adones del relleu i del canvi.
Quan comencen a podrir-se i a enfangar-se, fora! A fer net!
Records!
És el que se'n diria també fer foc nou. Aiiii, però, que costa fer foc nou, com costa llençar segons quines rèmores del passat. S'enquisten, se t'enganxen i, sense adonar-te'n, formen part del teu propi jo.
ResponEliminaSaps què, a vegades si no te'n surts escombrant, també és bo obrir la porta de casa, de la teva vida, i deixar passar un bon corrent d'aire exterior per a que allunyi les fulles seques per a tu.
Els errors com fulles caigudes. Que en vinguin més i encara més. I nosaltres, escombrant, granera en mà, serem sempre ben bé al cim d'aquesta bella pissarra.
ResponEliminaLa Granvia, sempre la Granvia, carrer meu, carrer nostre, al qual van voler canviar el nom. Les fulles seques me'l recorden tal com ara és, i en la teva pissarra.
Les fulles caigudes molesten pero avegades no eviten que poguem caminar, es a dir, avegades cal adaptarse al que hi ha, i sobreviure mentre esperes el gran cambi (a netejar).
ResponEliminaM'encanten les teves fotografies, Barcelona em sembla més bonica (si es possible) quan visito el teu blog!;)
MUAAAAAAAA
FELICITATS!! :-))
ResponEliminaSí, ja sé que avui no és ben bé el teu sant hehehe però com et dius Barcelona, està clar que és el teu dia!! :-))
Que bona Assumpta! :D
ResponEliminaUn post molt bonic. Dius coses molt certes i molt ben escrites. Hi ha dies que l'escombra pesa més que d'altres, però també n'hi ha que t'aixeques amb la força d'un aspirador! Amb el temps crec que tots anem aprenent a escombrar i fer-nos una miqueta més fàcil el camí...
ResponEliminaFelicitats pels teu blog. M´agradat molt!
ResponEliminaXEXU, doncs amb això estem, amb la pràctica. Quan vaig escriure el post t'hagués dit que la pràctica regulín, però després d'un més que bon cap de setmana, les coses es veuen completament d'un altre color i m'ha vingut una alenada d'aire fresc. Gràcies pels consells.
ResponEliminaAPU, está claro que si aprendemos a la primera mejor que mejor.
CARME, doncs farem això mirar i endavant i somriure que això sempre ajuda.
FANALET, gràcies!! Per fer net ja he vist que més que treballar, el que va bé és disfrutar.
FILADORA, el teu comentari em fa somriure d'orella a orella, perquè a mi m'agrada molt caminar vora l'aigua i ara que les platges es buiden és un bon moment. Moltes gràcies, espero que finalment hagis trobat el moment de fer-ho. L'Assumpta és boníssima, jo quan vaig veure que m'havia felicitat també em va fer riure!!
ASSUMPTA, ja no sé com més dir-t'ho….mil gràcies! Pensar que el que escric animi encara que sigui una miqueta em fa la persona més feliç del món. I gràcies per felicitar-me, quina sortida més bona!! ;)
PONS007, bona pensada! Llàstima que no en tingui…:(
HELENA, les fulles seques al terra són ben maques, ara bé, si es queden enquistades a dins ja és una altra cosa.
SIBERIANA, a vivir que son dos días.
XICARANDA, gràcies!! Ostres si ens hi fiquem tots junts això quedarà "reluciente" i net com una patena al final!!! ;)
RITS, doncs ja ho faràs quan et vingui bé. Cadascú quan sigui el seu moment!
PAIS, sí, a mi també m'agrada quan al terra hi ha una catifa de fulles seques i fan cric crac.
PORQUET, no la coneixia pas aquesta expressió. Mita'l ell que llest, obrir la porta perquè l'aire faci la feina per mi!! Ara en serio, merci! Paraules com les teves a vegades fan veure que les coses són més fàcils del que poden semblar…
JORDI, oi tant, seguirem equivocant-nos i aprenent, i sempre fent camí.
JULIET, moltes gràcies! Vaig amb la càmara amb mà i quan veig una perspectiva que m'agrada…fotoooo! :)
SUSANNA, ostres no ho havia pensat això "d'aixecar-se amb la força d'un aspirador", clarament és molt millor que l'escombra i molt més ràpid i pràctic. Gràcies!!
BARCELONA 93, ohh m'alegro que t'hagi agradat, moltíssimes gràcies!
ai!! què fàcil sóna i què difícil és fer nét, cagondena...
ResponEliminaPreciosa imatge, sempre m'han apassionat les fulles caigudes pel terra. Implica que una etapa es tanca i en comencem altra de nova.
ResponEliminaNo oblides mai que el més important és perdonar-nos a nosaltres mateixos i continuar avançant.
Una abraçada :)
Veus? Jo també he de fer net dels meus errors comesos en el passat... per això he publicat al meu bloc la resposta al teu comentari!! Em sap greu!
ResponEliminaBé, en realitat estic fent el número... t'ha tocat ser el meu conillet d'índies per comprovar si algú torna enrere a llegir les respostes! I resulta que sí!! Hahahaa!! És broma, dona... em vaig distreure, no sé on tinc el cap.
Estic molt d'acord amb el que dius al post, per cert. Per començar de nou, s'ha d'haver netejat bé la cara al passat. No sempre és fàcil!
NOEMOZICA, usti tu, sí, com costa!
ResponEliminaMISS YUSTE, aquesta reflexió que has fet tu no se m'havia ocorregut, una etapa que deixa pas a una nova etapa...moltíssimes gràcies per les teves paraules! Una abraçada ben forta!
YÁIZA, hehe, que bona Yáiza! Una altra manera de dir-ho, netejar la cara al passat i no que no ho és de fàcil, no ho és gens...saps que últimament m'estic aficionant molt a molta música francesa. ;P
Qué sabio lo que escribiste! Dejar de caminar en la cima de antiguas. Y barrer para limpiar el terreno y construir en terreno firme. Me-en-can-tó!! Ojalá me salga ponerlo en marcha. Un besote!!
ResponElimina