Donar suport

Darrerament m'ha costat trobar l'estona per escriure un nou post. Algun vespre m'he assegut amb la voluntat d'escriure'n un, l'he escrit a mà i després, finalment, les lletres han acabat tancades dins una llibreta. Altres idees sobre Barcelona que m'han fet pensar ni tan sols han arribat tan lluny i s'han quedat voltant pel cap.

Però sens dubte, aquestes últimes setmanes hi ha hagut un tema que ha estat protagonista en diverses formes a la ciutat (com a molts altres llocs) i sobre el que ja fa dies que volia escriure: la solidaritat. El Gran Recapte d'Aliments, el Dia Internacional contra la violència de gènere, o el Dia Mundial de Lluita contra la Sida, entre molts altres. Emociona veure com els petits esforços individuals sumen i fan pinya contribuint a ajudar d'una forma o d'altra a lluitar contra aquests problemes. Però sobretot, a fer saber a les persones que s'estan enfrontant a aquestes dificultats que no estan sols. A fer-los arribar el suport a la seva batalla, que és la de tots. Ara bé, tenint clar que la forma i la profunditat amb la que calen el patiment, l'angoixa i la por a cada persona que ho viu i el seu entorn, tan sols la saben els afectats. Però no oblidant, que cadascú a la nostra manera, podem aportar el nostre granet de sorra i contribuir a frenar l'empenta del vent.

Instants de tardor

Barcelona arremullada. Terres molls i plens de fulles estovades. Botes d'aigua i paraigües multicolors. Llums de Nadal ja col·locats, però encara apagats. Primeres bufandes i gorros amb borles. Matins clars i vespres foscos. El fred encara s'està comportant força, gràcies. I Barcelona, segueix igual d'especial, fins i tot molla, sota els efectes de la pluja. Per fi, tardor en estat pur. Ha arribat tard, però ja la tenim aquí. Ara, a calçar-se unes bones botes i a esquivar bassals o a trepitjar els més inofensius expressament, vosaltres direu. Bones pluges i bona tardor.

Fluir

Hi ha dies que voldria ser tramvia i simplement deixar-me portar per les vies, pels instants. Tramvia per poder centrar tota l'atenció a gaudir del trajecte, a contemplar les vistes, els raigs de sol, els arbres de la tardor. Sense haver de fer absolutament res, més que el seguir relliscant pel fluid de la vida. Més que fondre's amb el paisatge. Únicament ser moviment, ser cos i convertir-se en pura acció. No haver de pensar cap on tirar, no haver de prendre cap decisió; només moure's, mirant, respirant, sentint.

I si portar les regnes està sobrevalorat? Què més dóna cap on ens dirigim? Ni tan sols on arribem, sinó podem sentir la passió del que contempla? I de què serveix estar concentrats en el camí, si no tenim temps de veure el paisatge i enamorar-nos-en. I què passa si el que fem o deixem de fer és el de menys? I si el veritable valor està en la vivesa de la mirada i en la força suau que ens empeny a moure'ns. I com pot ser que paradoxalment la calma i la tranquil·litat del que avança contemplant, contingui el major esclat de calidesa i de passió? Avançar sense pressa, deixar fluir el moviment, no voler controlar el volant, i simplement disfrutar del camí, sigui quin sigui.

Orígens

Diuen que si tens clar d'on vens, pots anar a qualsevol lloc que et proposis, però sense perdre mai de vista els teus orígens i tot allò que t'ha fet ser i pensar com ho fas ara. Suposo que justament per això m'agrada tant trobar al mig de la ciutat antics edificis, com l'antiga fàbrica Damm, que ens recorden que no fa gaires anys enrere les coses eren totalment diferents. I m'agrada que encara que les coses canviïn, evolucionin i progressin, no enderroquem mai el nostre passat, allà on va començar la nostra història i que ens ha permès arribar allà on som ara i ser com som.

Il·luminar

Caminant per Barcelona ens podem trobar amb moltes modalitats de fanals. N'hi ha de diferents estils, tamanys i tipus de llum. Barcelona és una ciutat molt il·luminada, quan el sol se'n va, els fanals li agafen el torn i fan la seva funció per tal que nosaltres no ens quedem mai sense llum. Uns il·luminen als que passegen al gos, altres a les parelles que comencen i s'asseuen als bancs a parlar, altres a les persones que tornen a casa després d'una llarga jornada de treball...i així podríem continuar tot el dia. Els fanals són uns apassionats de la seva feina i sempre són allà on se'ls necessita per posar claror entre la foscor.

Si ens hi fixem bé, tots estem rodejats de persones-fanal, persones que cada dia són la nostra llum. Algunes d'aquestes persones tenen una il·luminació suau, dolça i constant que mai s'apaga, i de la mateixa manera que la vida a la terra no seria possible sense el sol, nosaltres sense la seva llum seriem ben tristos. Altres persones tenen llums intenses, d'aquelles que ens fan bullir el cor, però amb les quals s'ha de vigilar perquè no ens enceguin i ens facin oblidar el nostre propi camí al quedar empedernits per la seva bonica llum que ens convida a seguir-la. Altres tipus de persones-fanal que podem trobar són: les intermitents, les de coloraines, les que enlluernen i, fins i tot, les que no fan llum (?). I nosaltres també som els fanals de totes les persones que formen part de la nostra vida, pel que hem d'intentar estar a l'alçada de la seva il·luminació i reflectir tota la llum que ens posen a dins i fer-la sortir a la nostra manera. 

Un fanal sense llum no tindria sentit, igual que una persona que no estimés. Els fanals existeixen per il·luminar i ser il·luminats i les persones existim per estimar i ser estimats, en aquest ordre. Els fanals tenen clar que estan aquí per il·luminar, il·luminar, il·luminar, i fer-ho tots junts. I nosaltres en podem aprendre molt d'ells per dedicar-nos tan sols a: estimar, estimar, estimar (encara que hi hagi moments que ens costi), tots junts. 

Colors, cels i castells

Un dels grans debats que forces vegades he sentit sobre Barcelona gira al voltant de quin color és la ciutat. Sempre que m'ho han preguntat he dit sense dubtar-ho dues vegades: blava. Per mi Barcelona és blava. Els que normalment defensen la postura contrària diuen que és grisa. I quan els hi dius que tu la sents blava, et diuen…"però mira el cel, és gris!". I la veritat, alguns dels dies que he sentit aquesta afirmació, tenien raó, el cel era gris. Però per mi el color de les ciutats, com el de les persones, va molt més enllà del color que realment són. Barcelona no és blava perquè tingui més tonalitats de blau que cap altre lloc, és blava (o del color que cadascú cregui) perquè la sentim dins nostre d'aquest color, o potser perquè ens transmet aquesta sensació.

Ara bé, moltes vegades efectivament Barcelona té un cel blau preciós. I aquests dies tan sols tens ganes d'estirar-te algun parc amb gespa ben verda i mirar els núvols com es mouen. Quan el cel té aquesta bellesa pujada, et ve de gust treure temps de sota les pedres per poder mirar-lo amb calma.

"Farem volar coloms, construirem castells a l'aire, pel simple plaer de fer-ho, pel senzill motiu que tenim ganes de jugar, tot estirats a una esplanada verda, amb un cel ennuvolat i blau. I passaran els minuts, i els núvols es mouran i ens enlairarem plegats."

Ella

     

I a vegades a Barcelona hi ha persones que celebren aniversaris. I com uns infants, aquell dia recorden els anys que fa que corren per aquí, celebren amb els seus un nou any de vida i per tant, un any més d'experiències i de moments viscuts. A vegades aquestes persones que celebren aniversaris són noies, plenes de somnis i d'esperances i de ganes de fer. I a vegades fins i tot el mateix dia que compleixen anys fan per primera vegada algo que sempre havien somiat fer, gairebé sense saber-ho, una d'aquelles coses que portem ben endins. I per carambola, fan realitat aquell petit somni just el dia que fan 24 anys. Regals que ens fa la vida, suposo. 

I aquestes noies són ben conscients de tot el que encara queda per constuir, per teixir, per aixecar, per somniar, per imaginar...i malgrat ja no ser unes nenes, no han perdut ni una gota de la passió i mica en mica van trobant el seu lloc i van descobrint què els apassiona i desxifrant allò que noten que busquen però que encara no saben ni què és.

I algunes d'aquestes noies la miren a Ella, i la veuen com un exemple a seguir, per la paciència, per la fermesa a seguir endavant (encara que sigui a pas de formiga), per la seguretat interior, per la seva bellesa, perquè no perd l'essència, perquè sap de la importància dels detalls, perquè fa l'olor de les coses que es couen a poc a poc fent xup-xup i perquè esperen que a elles els anys se'ls hi posin tan bé com a Ella, la Sagrada Família.

Parc Cervantes

Ja en vaig parlar una mica. El Parc Cervantes és el parc on les papereres són cistells de mimbre, però sobretot és un lloc on trobar en directe un festival de roses. Hi tantes varietats de roses com us pogueu imaginar i n'hi ha de tots els colors haguts i per haver. Normalment està molt poc concorregut, pel que si pot estar molt tranquil. Aquest és un parc per anar-hi acompanyat quan tens ganes de parlar durant una bona estona o si simplement vols desconnectar després d'un llarg dia, anar-hi a última hora és genial i et permet airejar-te molt sense haver de sortir de Barcelona. I us asseguro que asseguts als bancs que hi ha envoltats de plantes enfiladisses i flors tot es veu d'un altre color i se't dibuixa un somriure a la cara.

Fer net

A vegades hem de netejar el camí. Si volem podem continuar caminant al cim d'antigues idees, d'antics errors que encara no ens hem perdonat, de coses que no han sortit i que haguéssim volgut que sortissin, de pors i projectes que encara no ens hem atrevit a engegar. Podem continuar caminant pel cim de tots ells o podem triar fer net i tenir clar que ells sols no marxaran, no se'ls endurà el vent com si res. Si triem fer net, fer-nos amb una bona escombra, posar-nos música de la que ens motiva i començar a netejar. Anar fent fora del nostre camí tot alló que fa massa que ocupa un espai que no li correspón. Antigues idees que s'han assecat dins nostre i que no fan més que fer-nos ensopegar.

Un cop estigui tot ben net i veiem l'horitzó clar, descalçar-se. Si triem tenir confiança i estar oberts no necessitem proteccions de cap mena. Caminar, sentir com els nostres peus descalços toquen el terra ferm, calent i pla, i sobretot, ara molt net.

Perquè si no ho netegem, ens passarem la vida volent construir sobre fonaments secs que trontollen. Ens entrebancarem amb allò que nosaltres mateixos hem deixat que ens acompanyi en el nostre camí. Triem guanyar-los. Guanyem-los i deixem-los enrere per sempre més. Que de ben segur que el futur ens té nous errors esperant-nos, però que seran nous, i per tant noves maneres de millorar, de créixer. Escombrem, amb ganes. Tan sols ho podem fer nosaltres.

Imaginant

A quina altra ciutat hi ha una pissarra XXL? A Barcelona sí que hi és, llàstima que no sigui de veritat, que no hi hagi guixos i que no siguem prou alts com perquè cada vegada que hi passéssim pel davant poguéssim escriure-hi algo. Podria servir com a simple mural per dibuixar o escriure frases cèlebres, i en el millor dels casos podria servir per comunicar-nos com si estiguéssim a un petit poble. Fins i tot podria tenir la funció de suro informatiu, on s'hi llegirien frases de l'estil: "Noia busca companya de pis que li agradi sortir de festa, però que sigui neta i polida". O fins i tot el típic dia que n'estàs fins al capdamunt i que sembla que els astres s'hagin conjurat perquè tot et surti tort, poder agafar el guix amb mala bava i fer una línia amb força i fer aquell soroll esgarrifant que fa posar el pèls de punta i dir: "i ara em penseu deixar en pau?". Tot i que em sembla que segurament s'ompliria -tal com passa amb moltes de les parets de la ciutat- d'allò que tots hem fet en algun moment de les nostres vides, d'inicials de l'estil "G ♥M 1 mes" o "L♡ C junts per sempre" i per l'estil…

D'acord, la pissarra que tenim no hi podem escriure i sempre té els mateixos dibuixos, però igualment és genial. Perquè no és corrent, i les coses que no són corrents ens fan tenir noves idees o ens fan imaginar; i a cadascú li fan pensar alguna cosa diferent com: "oh, aquell cavall mal fet és exactament igual que em quedaria a mi si n'intentés dibuixar un (a diferència que aquest imita a un dibuix d'un nen de 6 anys i jo en tinc uns quants més)" o "Què deu ser el dibuix de baix? Un tren, una eruga, un cuc?", etc. O fins i tot si tens temps perquè has d'esperar algú al davant acabar comprovant si la suma i la resta que hi ha estan ben fetes, i els que hi entenen de música fer solfeig amb les quatre notes que hi ha dibuixades per veure com sonen. 

En tot cas, en dates com en les que venen si hi passés per davant hi escriuria ben gran: que tingueu unes bones festes de La Mercè! I intentaria (quedi clar, intentaria) dibuixar una noia que vindria a ser la Mercè que li sortiria el text de la boca en una bafarada.

Bona Diada!

"Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch simbolitzen la bandera de Catalunya, però sobretot són el símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana."

Com elles hem de ser els catalans i les catalanes, i mantenir-nos ferms, drets i units per defensar el nostre país i sobretot, la nostra llengua. 

Bona Diada a tots i totes! 

Ulls nous

Aquests dies està fent unes postes de sol precioses, és un autèntic plaer caminar durant les últimes hores de la tarda per la ciutat amb un sol baix i daurat que t'il·lumina i et fa veure amb uns ulls nous els carrers de sempre. Passa airet, i quan et pares als semàfors, un cop de vent et fa treure la calor del cim i et fa volar la camiseta mentres t'acaricia el cos. Està fent uns dies agradables i amables que fan enamorar-te de la ciutat a cada instant. El ritme normal ja ha tornat i els carrers tornen a estar poblats i plens de gent i vida. I com que les escoles encara no han començat es poden veure moltes famílies passejant amb els fills, grups de joves i gent gran que aprofita que ja fa menys calor per estirar les cames cap al vespre.  

Una tarda qualsevol t'adones que la màgia segueix intacta, que la por a la rutina no existeix quan cada dia una llum nova et permet veure amb ulls nous els llocs de sempre i tornar-te'n a enamorar, cada dia.

Setembre

Set de viure noves experiències.

Set d'afrontar nous reptes.

Set de fer-ho una mica millor.

Set de seguir descobrint i disfrutant Barcelona, això sempre.

Molta, molta set…aquesta que mai falti. Bon setembre!

I vosaltres, de què teniu set?

Tresors

Quan feia pocs dies que havia començat aquest blog, un dia caminant xino xano per la ciutat vaig trobar un full blanc plegat al terra, just davant dels meus peus. Com que sóc curiosa de mena, el vaig recollir sense pensar-m'ho dues vegades (quina emoció!). En obrir-lo em vaig trobar amb aquesta carta, que s'intueix que és d'un nou barceloní que feia classes per aprendre castellà, i ja estava corregida i tot:

Em va fer molta il·lusió trobar-me-la i tenir l'oportunitat de llegir-la. És senzilla i força breu, però si llegim entre línies és plena d'esperança, de ganes d'aprendre i de descobrir la seva nova casa. Per mi va ser com trobar un tresor d'aquells que quan érem petits ens feien estar dies investigant, buscant pistes i inventant aventures al seu voltant.

De tresors n'hi ha de molts tipus, però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu. I encara que sembli casualitat o màgia, a vegades a l'instant precís i quan més ho necessites, la fulla de l'arbre decideix començar a caure perquè just quan passis pel seu davant, caure't preciosa a les mans en la dansa perfecta, sense cap esforç; com si fulla i mà no haguessin estat fetes per cap altra cosa que acabar trobant-se en el moment adequat. Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen. No hi ha lloc per càlculs, ni previsions, ni "ho vull ara i aquí", ni tan sols hi ha lloc per súpliques ni exigències. Passen, passen quan han de passar. Nosaltres tan sols ens hem d'ocupar d'estar receptius i contemplatius per saber-los apreciar quan apareguin a la nostra vida i disfrutar-los tal i com es mereixen.

PD: Tan sols em va saber greu que a la carta no hi hagués el nom de cap escola, ni centre cívic ni cap direcció on poder-la enviar. Espero que la persona que la va escriure fos ben trempada i ja l'hagués passat a net, al igual que espero que no li sapigués greu que la compartís a la xarxa.  

Adaptació

Després de dos dies mal comptats entre muntanyes i aire fresc, tornar a la ciutat es fa cosa estranya. Ahir vaig agafar el metro i com que estava mig distreta mirant la gent del vagó em vaig passar de parada. Tan ràpid? Si ni tan sols havia vist que havíem parat! Quan me'n vaig adonar vaig baixar a la següent amb la intenció de donar la volta a l'andana per tornar enrere. Al fer-ho vaig veure que no caminava al mateix pas que l'altre gent del passadís, que anaven rapidíssims i a un ritme que em va fer sentir com si estigués al mig de l'autopista caminant amb por a ser atropellada. Dos dies van ser suficients per fer-me canviar la velocitat. Me'n vaig fer creus. Al arribar a la meva parada vaig baixar i vaig creuar el llarg passadís per fer transbord. Llavors vaig intentar seguir el ritme de tothom i ben aviat vaig començar a sentir que les piles se'm encenien, que m'adaptava a la velocitat viva de l'entorn i l'adrenalina començava a fer els seus efectes. Amb ben poca estona em vaig activar. 

El cos s'adapta a tot amb una rapidesa esfereïdora. Amb molt menys temps del que ens pensem. Quan ens allunyem d'una situació, quan tornem a acostar-nos-hi patim un cert shock. Ja no tenim la visió de dins sinó de fora, més neutra, objectiva, allunyada i llavors som capaços de veure coses que des de dins mai haguéssim pogut veure.  

Fa basarda pensar en la nostra capacitat d'adaptació al medi. Em fa por pensar la rapidesa amb què ens acostumem a les coses que passen al nostre voltant, tan a les bones com a les dolentes. És igual de perillós. A les bones perquè quan ens hi acostumem deixem d'apreciar-les, deixem d'estar agraïts. I a les dolentes perquè el primer pas per poder canviar el que no ens agrada és adonar-nos-en, però quan aquesta realitat és el nostre pa de cada dia acaba passant desaparcebuda per nosaltres. Fins arribar a un punt que ens sembla del tot normal (si és que aquesta paraula es pot fer servir mai). Per això, ahir em vaig repetir una vegada més que hi ha coses a les que no ens hem d'acostumar mai, que hem d'estar oberts, i no tancar-nos mai, ser crítics, conèixer món, escoltar les veus que parlen diferent, plantejar-se les coses d'una altra manera, intentar buscar-nos a nosaltres mateixos les pessigolles, descobrir altres realitats. Lluitar contra l'efecte bombolla. No adormir-nos mai. I, com que en aquest sentit cap assegurança és poca, rodejar-nos de persones que tinguem clar que en el cas que algun dia calgui ens faran un bon calvot, ens il·luminaran amb la seva llum i ens diran: desperta! 

Etiquetes?

Cosmopolita, moderna, cool, actual…i penso: ja! Qui vulgui posar una etiqueta a Barcelona com si de carn o peix es tractés s'equivoca per complet. Ella és molt més que tot això, ella no pot ser descrita amb quatre paraules fàcils i (en teoria) guais, ella és tot un món, un univers complex on sempre quedarà alguna cosa a dir, un matís més que afegir, perquè cadascú la viu d'una forma diferent i la redescobreix a la seva manera. 

Ella és com les coses grans, que ja s'ha dit tot però encara queda tot per dir. Ella és com aquells temes dels que mai et canses de parlar i rascar una mica més: l'amistat, el somnis, l'amor, la felicitat…Barcelona s'ha de viure, s'ha de gastar de tan fer-la servir, s'ha de desgranar amb devoció i amb passió. Menjant-se-la a mossegades, exprimint-la amb ganes, a voltes seguint els impulsos intensament, a voltes amb suavitat i tendresa. A ella te l'has de cruspir a petons, a rialles de les que exploten i a abraçades de les que fonen. I quan ja has fet tot això amb ella, no pots fer més que estimar-la i caure rendit als seus peus, perquè sense ni adonar-te'n t'ha ben conquistat. Perquè Barcelona et fa sentir tot això, i quan ja estàs esgotat de disfrutar de cada pam d'ella i buscar-li les pigues i les cicatrius d'antigues batalletes, ella encara és tan encantadora, que quan més desprevingut estàs et vol donar les gràcies per defensar-la i dir que no és una simple paraula marketiniana feta per atreure turisme i ajudar a l'economia. I per això et regala un detallet dels que et fan envermellir de dins i et fan venir ganes de fer-li una abraçada enorme i dir-li gràaaaacies! Ella et regala això, aquesta postal amb Mini vermell inclós, que et fa sentir per uns instants de visita a una Barcelona del passat, tot i que som a ple 2011. I et demostra, una vegada més, que ella té mil cares i que quan li diuen blanc, ella diu negre, perquè tot i que sembli que ho fa per portar la contrària, ho fa per dir-te en veu alta i clara que ella no creu en les etiquetes ni en els simplismes. I sap que no tot és el que sembla ni sembla el que és. Ella és complexa i n'està ben orgullosa de ser-ho.

Únics

Tot i viure en una ciutat d'asfalt cada dia podem veure en directe com la naturalesa lluita per expressar-se i sortir a la superfície. Salvatge, la força de la vida no vol que li marquin el camí ni que l'adrecin. Vol expressar-se lliure, tal i com és: única, imperfecta, esplendorosa, abundant. 

Malgrat que els jardiners cuidin constantment els arbres per mantenir-los tots a ratlla, iguals, podats i perfectes. Ells es rebel·len contínuament, aliens a criteris estètics i patrons i cadascún es mostra únic, especial, diferent. I fins i tot quan sembla que les coses pinten maldades, la natura no es rendeix i lluita per tornar a brotar vida. 

Al igual que hem de lluitar les persones per treure tot el que portem dins, tot allò que ens fa tan diferents els uns dels altres. I no tenir mai por de mostrar les nostres ales i brillar amb llum pròpia. Cadascún de nosaltres és únic, especial i sobretot, imperfectament perfecte.

Imperfectament perfecte

Brollant

Navegant

Coses que passen a Barcelona (i a molts altres llocs) i que et fan somriure:

• Tenir pressa i anar al súper a comprar 4 coses i el noi del davant que potser en porta 10, et diu: "passa, portes molt poques coses". (avui)
• Anar amb bicicleta i com que vas despistada mirant allà on no toca et cau el bolso, una dona corre, te'l recull i te'l dóna sense que ni tan sols et doni temps de baixar de la bici. Li dius gràcies i et diu "de res, avui per tu demà per mi". (avui)
• Arribar de bon matí a la taula de la feina i trobar-se un detallet amb un post-it amb una frase bonica. (deu fer mes i mig)
• Anar a un forn de pa i comprar uns bastonets de pa, voler pagar amb un bitllet de 20 euros i la noia que despatxa et digui: "deixa-ho estar que no tinc canvi, convida la casa." (ja fa uns mesos)
• Anar-se a depilar a un lloc nou, que la noia estigui embarassada i passar-se tota l'estona parlant de com li posarà, si ja li té l'habitació, si es mou gaire….i que quan acabi et digui: "et regalo un massatge, i et faci un bon massatge a les cervicals i a la cara" (la setmana passada)
• Vas al Sephora, compres la mini colonieta per portar dins el bolso d'olor a vainilla. El dependent et torna malament el canvi, li vas a tornar l'euro de més que t'ha donat i s'ajup, remena per sota la caixa i et dona una bosseta plena de mostres. (deu fer 2 setmanes)

….Petits gestos, petites accions, petits detalls que potser són una ximpleria, però que malgrat navegar entre desconeguts, et fan sentir a un pas de casa. I et fan tenir esperança que un altre tipus de món seria possible. Però dia a dia la realitat et demostra que tan sols és un miratge. I que per desgràcia el món que tenim està potes enlaire. I que no podem fer altra cosa que intentar canviar-lo amb petits detalls, petites accions, petits gestos…

Carrers

A qualsevol cantonada t'espera la felicitat. T'espera tot allò que sempre havies somiat. No cal anar massa lluny, ni fer gaires virgaries, ni trencar-s'hi gaire el cap. Seguir endavant, decidit, sense més. No resistir-se al canvi, no ignorar portes quan aquestes s'obren. I són allà mateix. Deixar de mirar al terra, deixar de parlar i simplement escoltar. Mirar tot el que t'envolta i que potser no has vist. Estàs rodejat de flors i s'entreveu un camí de baixada ple de verd esperança. Segurament no saps ni com has arribat aquí, però ja hi ets, aquell racó del món que ni tan sols sabies que existia. Aixeques el cap i mires el nom del carrer, per si de cas algun dia et perds per racons menys agradables i vols tornar, et ve el sol a la cara, tanques un ull per evitar que el sol t'encegui i llegeixes el nom del carrer: COR. Que curiós.

Quan ens perdem la ciutat ens envia consells que només cal saber llegir per tornar a agafar el camí correcte: "no et desviïs mai del cor i tindràs un camí ple de flors i de colors". El Cor és el millor dels carrers, perquè és aquell que porta a tothom allà on desitja ser. Tan sols cal agafar aquest carrer, escoltar-lo i deixar-se portar per ell. Ell mai s'equivoca, tot al contrari, et porta cap allò que anheles. Els seus carrers paral·lels són el carrer Valentia i el carrer Fer. 

Ara bé, el nom real d'aquest carrer és Còr-sega. Potser ja ens avisa, que a vegades passem de ser gent de cor a ser gent cega, que s'ha endinsat en camins sense llum i sense colors. Abandonant d'aquesta manera el camí del cor i agafant altres camins menys coratjosos com el carrer Por, el carrer Excuses i el carrer Deixar de creure. 

Hi ha carrers que no hauríem d'abandonar mai.

Petita

Hi ha dies que Barcelona em fa sentir petita, com una formiga, com un cigronet, com un insignificant bocí de pols. I m'agrada aquesta sensació, m'encanta. De fet voldria sentir-la a la pell cada segon. Comprendre a cada pas l'immensitat del món, la casualitat que siguem aquí. I ha estat, però perfectament hagués pogut no estar. I ara és i demà pot no ser. I no passa res. M'agrada veure els edificis alts, i sentir-me com si estigués dins un món que no em correspon, que és d'un altre tamany, inabastable per mi. 

M'agrada sentir-me una engruna dins la meva estimada ciutat. Una engruna anònima, lliure, tan petita que pot dedicar totes les hores del dia a contemplar la bellesa i el curs de la vida, sense por a ser descoberta o molestada perquè ni tan sols se la veu.

Conèixer

A Barcelona sempre s'ha d'anar amb els ulls ben oberts perquè no saps mai per on et pot sortir aquesta ciutat. Vés per on, aquí d'originalitat mai en falta i quan menys t'ho esperes pots trobar algun detall que et fa somriure i pensar: caram, això si que no se m'hagués passat mai pel cap.

Volem conèixer cada pam de qui estimem? Volem arribar a saber què dirà i què farà en cada moment? O preferim que tal i com fa Barcelona, de tant en tant, ens sorprengui amb una nova faceta i ens faci adonar-nos que encara ens queda molt per descobrir?

Suposo que hi ha feines que, per sort nostra, no acaben mai. I que justament com més coneixem més ganes tenim de descobrir. Mica en mica, poc a poc, al cap i a la fi tenim tot el temps del món. 

Alegria

Avui fa dos anys cap a les 10 del dematí agafava el metro en direcció Vila Olímpica per anar a la platja. Tot i estar de vacances seguia a Barcelona perquè en dos dies marxava a Nova York un mes a estudiar anglès. I estava emocionadíssima esperant. Esperant que arribés el dia de marxar i esperant que tu arribessis. I patint, per si després de tanta espera naixessis quan jo no hi fos. I t'hagués de somiar sense poder-te conéixer. I tu sabent que quan encara ni existies ja demanava continuament per tu (Ingrid, estàs embarassada?..no), i que quan em van dir que ja t'havien fet vaig cridar d'alegria, i sabent que durant els nou mesos acariciava ben sovint la panxa de la teva mare per sentir-te moure. I tu, com que ets tan bon minyó vas tenir el detall de néixer un dia i mig abans que marxés. Avui fa dos anys que estava al metro i en Carles em va trucar i em va dir que ja eres aquí. I vaig venir pitant cap a l'hospital, allà dalt de la ciutat. M'enrecordo que feia molta calor i que la pujada del carrer de l'hospital se'm va fer molt llarga. I et vaig conéixer i vas resultar ser un nen preciós, petitó, petitó i que no feia més que dormir com un angelet. I em vaig despedir de tu i vaig marxar a complir el que en aquell moment era un somni, descobrir una altra ciutat que sempre m'havia atret. 

Amb un any i poc més ens feies riure a tots quan senyalaves amb el dit les fotos de la paret. "Big Ben" i el senyalaves, "Schumann" i assenyalaves la seva foto. I nosaltres rèiem, rèiem de com n'erets de trempat. Després la cosa es va posar pitjor, nosaltres miràvem la tele i tu ens l'apagaves i t'escapaves corrents. A diferència de mi, a tu no t'agrada Barcelona. A tu t'agrada més marxar el cap de setmana cap al poble on et converteixes en el centre de tota la família, i tots et seguim. Però que sàpigues que estic convençuda que a mesura que vagis coneguent Barcelona cada dia t'agradarà més i més. Aniràs al Tibidabo (que encara no hi has anat i no pot ser), jugaràs al parc de la Ciutadella, passejaràs per la rambla Catalunya…i mica en mica te l'aniràs estimant. Perquè tu en saps molt d'estimar. I des que vas néixer que estar amb tu és entrar al món de l'ALEGRIA. On només hi ha espai per les trapelleries innocents, les moxaines, el descobrir i la companyia.  Així és com hauria de ser el món. Així igual que ets tu.

Felicitats Adrianet, feliços 2 anys d'amor! 

PD: Procura que a mida que vagis fent anys puguis anar comptant cada any de vida amb any d'amor. Això significarà que cada hora ets amor, cada dia de l'any, cada setmana, cada mes. Tal i com ets ara. Perquè quan ens fem grans ens tornem ximplets i si cada any suméssim les hores d'amor que hem viscut els últims 12 mesos potser faríem 5 mesos d'amor, potser, i potser menys i tot. Perquè enlloc de seguir tota la vida fent el mateix que fas tu constantment, que és riure, córrer, jugar, fer dolenteries, dormir, dormir a gust; ens dediquem a fer de tot menys això: viure, estimar, jugar.

Voleiar

Vaig amb bici i m'haig de parar per guardar-me aquesta perspectiva a la butxaca. Ja la tinc, ja l'he capturat. I torno a posar el cul al seient i ja que he interromput el viatge perfecte, aprofito i em desfaig la cua. Poso les mans al manillar i fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu continuo baixant lleugera com un avió de paper, i els cabells em voleien i sento l'escafor del vent que m'acaricia la cara. Pedalo amb ànsies, i a cada pedalada m'allibero d'alguna cosa que duc dins i que vull fer fora. Aprofito per disfrutar molt la baixada, perquè ara no tinc l'oportunitat de fer-la gaire sovint. I aprofito perquè és dissabte, i és primera hora de la tarda i tothom deu estar fent la migdiada i el passeig està fantàstic tan calmat, tan diferent a com és sempre.

Abans feia aquest trajecte gairebé cada dia per anar a la universitat. Al matí de baixada i a la tornada cap a casa de pujada. Me'n recordo que si tenia el dia bo, podia passar tres semàfors verds sense haver-me de parar, això era presagi de dia rodó i somrient. Els dies que no passava això o que pedalava distreta, em tocava parar-me a ca da se mà for. Llavors aprofitava per mirar amb la cara al cel, aviam si mica en mica el sol em feia el favor de posar-me coloret a les galtes; la meva pell blanqueta si posava bé a veure si feia sort. I quan no feia sol, em distreia mirant la gent que creuava el pas zebra, i especialment m'agradava mirar als adults que posen pressa i estiren del braç a nens petits de motxilla, que van embadalits a pas de formiga amb el cap mirant enrere o al terra com si busquessin alguna cosa. Al passeig de Sant Joan us puc assegurar que n'hi ha molts. I ara que ja no hi passo cada matí, trobo a faltar aquests nens i la baixada que em feia arribar a classe renovada. 

Però aquest dissabte no, no hi havia gaire ningú, tota la baixada per mi sola....Pedalo que veig que el semàfor està verd i no vull que se'm posi vermell!!

Destí

A vegades no saps per on tirar. Has de pendre una decisió important, d'aquelles que pot afectar molt a la teva vida. Reflexiones bé i analitzes acuradament què et portarà cada camí i quines poden ser les seves conseqüències. Escoltes una estona al cap. I escoltes una estona al cor. Entens les raons de tots dos. I t'imagines fent un camí i fent l'altre, i mires com et sents millor. Qui vols ser o, més ben dit, qui ets. Però llavors t'adones que la vida és. I que en triïs un o l'altre finalment acabaràs arribant allà mateix. Allà on et toca ser. Perquè tot serà el que hagi de ser.

Si no coneguéssim la ciutat ens podria semblar que la ronda Universitat i el carrer Pelai porten a llocs diferents. Però et decideixis per un o per l'altre, acabaràs arribant indefectiblement al mateix lloc, a plaça Catalunya.  

A la fresca

Barcelona i estiu. Muntanya i cinema. Gespa i bona companyia. Ahir a la nit vaig estrenar-me al cinema a la fresca de Montjuïc d'aquest any. En tenia moltes ganes perquè durant l'estiu passat no hi vaig anar ni un sol cop i per això aquest any ho esperava amb candaletes. El cinema a la fresca al castell de Montjuïc és el cine al carrer de tota la vida, però en un espai francament acollidor, on pots disfrutar d'una pel·lícula estirat a la gespa o assegut en una gandula mentres l'airet et refresca el cos, enduent-se tota la calor acumulada al llarg del dia. Ahir vaig tenir la sort d'encetar aquesta temporada amb una joia de l'Iran que em va fer riure, plorar i estar connectadíssima - patint - tota l'estona, i entendre una mica més la realitat de la societat iraniana. Tot i així, el millor del cinema a la fresca de Montjuïc no és el cinema, ni molt menys. Aquest, més aviat és l'excusa per disfrutar d'un dels regals de la ciutat en forma de racó on estar tranquil i relaxat, per passar una bona estona amb els amics. Tan és així, que el que més m'agrada és l'estona d'abans de la projecció.

Per mi el pla és una delícia. Pujar la muntanya i plantar-se al castell cap a 2/4 de 9 del vespre. Gaudir com si d'un fet nou es tractés de les vistes de Barcelona, que queda estesa com una catifa. Després triar lloc, estirar les estovalles a la gespa al més pur estil pícnic nocturn i sopar, tot picant per aquí i per allà el que hagueu portat. A mesura que el cel es va enfosquint, l'esplanada verda es va cobrint de teles de coloraines. A les 10 de la nit, amb cosa de cinc minuts, el cel apaga els llums perquè la pel·lícula es vegi perfectament. I en nits com les d'ahir, en què estava molt ennuvolat, fins i tot la lluna es va amagar. La pel·lícula va avançar al mateix ritme que la gent s'abrigava i s'anava acostant. Hi ha un microclima (semblant al del Camp Nou) que fa que corri una airillo fred que anima a abraçar-se buscant escalforeta. 

No deixa de ser, el pla de sempre, el més antic de tots: quedar amb el amics i fer-la petar. Però et trobes amb la cara més relaxada, jove i amable de Barcelona. És un pla senzill, normal, simple, però que no necessita res més. Per mi ja ho té tot. S'hi està bé, bé amb majúscules. Anar-hi suposa una desconnexió brutal amb el tempo barceloní d'entre setmana i et permet sentir l'estiu a la pell malgrat no estar de vacances i l'endemà haver de fer matines. Oblides per complet les presses i la Barcelona d'asfalt. I quan  tornes tens la sensació que has fet una escapadeta o una excursió de cap de setmana. Tot i que en realitat,  tan sols ha estat una inofensiva sortida nocturna d'unes quantes hores. Sigui com sigui, és una escapada que aquest estiu penso repetir uns quants cops.

Mirant Barcelona

Cel ennuvolat

Negra nit

Part del fons

Descobriment

Fent fotografies de Barcelona he descobert que la manera com veus la ciutat (i la vida) és una qüestió de perspectiva. Passejo per Barcelona i veig coses maques i coses no tan maques. Tot i així, les coses boniques sempre són moltes, moltes més que les lletges. A vegades al terra hi ha brutícia, però em fixo en la rajola que és bonica. Altres veig algun edifici massa vell, però em fixo en les dones xerraires que estan assegudes en cadires a l'entrada prenent la fresca. Així a vegades enfoco el paisatge que m'impressiona, altres enfoco el detall de la flor. I d'aquesta manera és com sempre, sempre, sempre, la bellesa i la bondat guanya. Tan sols cal mirar amb els ulls adequats, al detall buscant les petites coses o ampliant la mirada i agafant perspectiva. Si ets capaç de fer aquest exercici tan sols veuràs bellesa al teu voltant. Perquè la bondat està a tot arreu, fins i tot al fons de la coses més lletges. 

Barcelona és una ciutat que cada dia ens ensenya alguna lliçó, tan sols és qüestió d'escoltar-la.

Bon inici de setmana. 

Confessió

M'agrada molt mirar els balcons dels pisos de Barcelona. Pot semblar una plaer una mica estrany, però tan sols està contraindicat per les cervicals i de moment el pitjor disgust que he tingut ha estat ensopegar-me per anar amb el cap enlairat mirant la lluna de València. I en canvi, m'ho passo la mar de bé cada cop que em sorprèn un balcó ben eixerit. Disfruto molt descobrint noves tipologies de balcons, ja que realment n'hi ha de molta diversitat. 

En aquesta ciutat de llum és fàcil trobar balcons plens de flors (balconsfloristeries), que amb el seus colors alegren el dia a qualsevol, a part de proveir-te d'agradables gotes d'aigua per refrescar, que tot sigui dit, ara a l'estiu s'agraeix i tot. També hi ha molts balcons verds (balconsselva) que tenen tantes plantes diferents que criden l'atenció de qualsevol vianant (la veritat és que no sé com s'ho fan perquè els hi quedin tan formosos, suposo que deuen ser anys de dedicació i "carinyo"). A la Barceloneta abunden els característics balcons amb penja-robes (balconssisí), que deixen bocabadats als turistes anglesos tan acostumats a la secadora. Els meus preferits però, són els balconets raconets de pau i tranquil·litat (balconsraconetsdepau), que aprofiten tot l'espai per muntar una petita zona on estar relaxat llegint o fent el cafè; aquests tenen alguna petita taula i cadira i alguna planta innocent. 

Igual que diuen que els ulls són el reflex de l'ànima, els balcons són el reflex de la vida que es du dins de cada pis. Per això m'alegro al descobrir dia rere dia balcons amb vida: plantes, flors, banderes del Barça, de Catalunya, molinets de vent, palmes i palmons de rams beneïts, periquitos, bicicletes de nens petits amb rodetes..,etc. Perquè encara que aquí a Barcelona els balcons siguin força petits, la qüestió és que són eixerits. 

Balcó raconet de pau

Balcó selva