Ja no visc a Barcelona,

la feina em va dur al meu poble

on de nit sento el silenci.

Vinc sovint a Bcn, 

els pares, els amics hi viuen.

Encara que ens agrada més retrobar-nos 

en entorns més naturals.

Ara segueixo escrivint, 

com sempre, 

però ja no escric de Barcelona 

ni des de la meva ciutat. 

Viure entre natura m'ha donat tant,

o trobar aquesta serenor 

ha estat cosa de la trentena?

Ja no vull tornar a sentir ambulàncies 

i el brugir dels cotxes a tota hora.

És curiós com som evolució constant. 

Records o un somriure càlid (per ridícul que soni).

Esperança

Article 2: La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l'estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones.

Article 3.1: La Unió té com a finalitat promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles. 

Tractat de la Unió Europea.

Que els eurodiputats no oblidin ni un sol dia quin és el seu objectiu, que no és altre que treballar per la pau en el seu sentit més ampli. Repassar articles del Tractat de la Unió Europea i de la Declaració Universal dels Drets Humans fa tenir una mica d'esperança que algun dia serem una societat millor.

Artistes

Jo també vull que quan a la feina faig una pirueta laboralment parlant, o ens hi deixem la pell i tirem endavant amb èxit un projecte que ens ha costat plors, suors i llàgrimes, s’aixequin els companys a aplaudir. Jo també voldria que cada dia quan surto cansada per la porta de l’oficina, després d’estar més de 9 hores donant-ho tot, trobar una bona munió de gent variada que en files, drets, ben colocats i somrients, m’aplaudissin, xiulessin i fins tot se sentís “guapa” de tant en tant. I al final algú em dones un ram de flors colorit i olorós. M’agradaria al acabar la jornada sortir tot l’equip agafats de la mà i fer unes quantes reverencies i tirar petons als que ens aplaudeixen. I si tingués un vestit bonic amb caiguda per agafar-me la faldilla al fer la genoflexió ja seria la repera. O al matí mateix quan surto de casa a les 7h, quan acaben de posar els carrers, carregant el portàtil i molta son matinera, estaria bé trobar espectadors que aplaudissin com quan surten els artistes a l’escenari, compartint amb tu aquell instant. En certs moments donaria força per seguir endavant i dir a per un altre dia, a per un altre repte.

No trobo just que ells, que poden anar vestits un dia d’herois, l’altre d’un animal i el següent fer d’abre o de trencanous, a més, cada dia després de fer la seva feina, la qual estimen i disfruten (igual que fem molts) nosaltres els haguem d’aplaudir fins que se’ns cansen les mans…i que, en canvi, a nosaltres ningú no ens aplaudeixi. No ho trobo just! M’agrada aplaudir als artistes, no em malinterpreteu, però penso…a mi també m’agradaria que de tant en tant algú m’aplaudís. És un detall, una ximpleria, sí, però és un acte molt bonic i digne de reconeixement cap a una altra persona, de connectar-te amb ell, d’agrair-li que t’ha fet gaudir, emocionar, de valorar el seu esforç.  I és que molts no tenim feines tan vistoses i amb tant ressó mediàtic com els esportistes, els actors o els ballarins, però amb les nostres accions diaries deixem alguna cosa bona al nostre entorn. A cas no som artistes també?

Li agradava mirar el cel

Sempre caminava en terreny pla. No és que fos poc esportista, ni gandul, ni que tingués la comoditat i el confort com a les seves màximes. Simplement s'havia acostumat a passejar únicament per la plana. Li agradava poder mirar el cel, sense haver de patir d'ensopegar-se. Cada matí quan feia la volta habitual, es trobava els que venien de baixada: suats, amb cara de rebentats però satisfets. També se li creuaven els que encaraven la pujada: ben decidits i amb expressió "d'apali". No hi havia setmana que algun d'ells no li preguntés: i per quan pujar? Ell se'ls mirava amb cara relaxada i els deia: potser demà. I així els mantenia l'esperança. Quan al cap del mes es tornaven a creuar al mateix lloc i li demanaven explicacions deixava anar un: ai las, em vaig despistar, tan bé que si està per aquí..aviam si demà estic més al cas! A vegades alguns dels curiosos ho havien comentat, què li deu passar que no vol pujar? Si se'l veu sa i fort com un roure!

No li passava res. Ni tenia cap motiu. No hi havia història. Era tan senzill com que ja li agradava el que feia. A vegades hi ha coses tan senzilles i simples que ens sembla que no poden ser.

I amb aquest breu relat torno a posar en marxa el blog. Espero que tots estigueu molt bé i amb molta energia. El món continua estan tan girat com sempre, però per sort les lletres segueixen tenint un valor infinit.

Saltar

Agafa embranzida, força i simplement salta. Salta amb totes les seves forces i energia. Per saltar cal passió, cal empenta, cal coratge. M'agraden les persones que salten, i que ho fan amb un somriure a la boca. Malgrat que el dia no acompanyi, tot i no saber si faran un bon salt, ni tan sols si arribaran allà on volen o si hi ha risc de tenir una mala caiguda. Aquest petit acte heroic els permet volar, per uns instants surar a l'aire, ser lliures…saltar és una mostra de llibertat, de triar el seu camí.