Silencis

Encara que els últims mesos potser hagi dedicat menys temps a mirar-te i sobretot, a escriure sobre tu.... no t'he deixat de viure, no t'he deixat d'estimar en menys mesura. Simplement he fet com aquell que deixa respirar la seva cançó preferida; sabent que arribarà el dia de retrobar-se amb la melodia, que seguirà allà amb tota la seva essència i que el temps de silenci farà trobar-li nous matisos. O com, amb aquelles persones que estimem de veritat, qualsevol paraula es converteix en accessòria, i sent com som que "collonades poques", poden passar les setmanes sense parar-nos a dir un senzill t'estimo.

Ara bé, les coses que estan ben arrelades, que formen part de nosaltres, no cal dir-les perquè siguin realitat, perquè cobrin sentit. Perquè ja en tenen per elles mateixes. Perquè són. I, com tot allò que té veritable valor, no "deixen de ser" perquè canviïn les circumstàncies, les situacions, el moment, l'estat d'ànim o les accions; fets que són purament circumstancials. Per això, estimada ciutat, espero que em perdonis el silenci, i que malgrat l'absència de paraules dels darrers temps, sàpigues que el sentiment cap a tu segueix intacte, no podria ser de cap altra manera.

Donar suport

Darrerament m'ha costat trobar l'estona per escriure un nou post. Algun vespre m'he assegut amb la voluntat d'escriure'n un, l'he escrit a mà i després, finalment, les lletres han acabat tancades dins una llibreta. Altres idees sobre Barcelona que m'han fet pensar ni tan sols han arribat tan lluny i s'han quedat voltant pel cap.

Però sens dubte, aquestes últimes setmanes hi ha hagut un tema que ha estat protagonista en diverses formes a la ciutat (com a molts altres llocs) i sobre el que ja fa dies que volia escriure: la solidaritat. El Gran Recapte d'Aliments, el Dia Internacional contra la violència de gènere, o el Dia Mundial de Lluita contra la Sida, entre molts altres. Emociona veure com els petits esforços individuals sumen i fan pinya contribuint a ajudar d'una forma o d'altra a lluitar contra aquests problemes. Però sobretot, a fer saber a les persones que s'estan enfrontant a aquestes dificultats que no estan sols. A fer-los arribar el suport a la seva batalla, que és la de tots. Ara bé, tenint clar que la forma i la profunditat amb la que calen el patiment, l'angoixa i la por a cada persona que ho viu i el seu entorn, tan sols la saben els afectats. Però no oblidant, que cadascú a la nostra manera, podem aportar el nostre granet de sorra i contribuir a frenar l'empenta del vent.

Instants de tardor

Barcelona arremullada. Terres molls i plens de fulles estovades. Botes d'aigua i paraigües multicolors. Llums de Nadal ja col·locats, però encara apagats. Primeres bufandes i gorros amb borles. Matins clars i vespres foscos. El fred encara s'està comportant força, gràcies. I Barcelona, segueix igual d'especial, fins i tot molla, sota els efectes de la pluja. Per fi, tardor en estat pur. Ha arribat tard, però ja la tenim aquí. Ara, a calçar-se unes bones botes i a esquivar bassals o a trepitjar els més inofensius expressament, vosaltres direu. Bones pluges i bona tardor.

Fluir

Hi ha dies que voldria ser tramvia i simplement deixar-me portar per les vies, pels instants. Tramvia per poder centrar tota l'atenció a gaudir del trajecte, a contemplar les vistes, els raigs de sol, els arbres de la tardor. Sense haver de fer absolutament res, més que el seguir relliscant pel fluid de la vida. Més que fondre's amb el paisatge. Únicament ser moviment, ser cos i convertir-se en pura acció. No haver de pensar cap on tirar, no haver de prendre cap decisió; només moure's, mirant, respirant, sentint.

I si portar les regnes està sobrevalorat? Què més dóna cap on ens dirigim? Ni tan sols on arribem, sinó podem sentir la passió del que contempla? I de què serveix estar concentrats en el camí, si no tenim temps de veure el paisatge i enamorar-nos-en. I què passa si el que fem o deixem de fer és el de menys? I si el veritable valor està en la vivesa de la mirada i en la força suau que ens empeny a moure'ns. I com pot ser que paradoxalment la calma i la tranquil·litat del que avança contemplant, contingui el major esclat de calidesa i de passió? Avançar sense pressa, deixar fluir el moviment, no voler controlar el volant, i simplement disfrutar del camí, sigui quin sigui.

Orígens

Diuen que si tens clar d'on vens, pots anar a qualsevol lloc que et proposis, però sense perdre mai de vista els teus orígens i tot allò que t'ha fet ser i pensar com ho fas ara. Suposo que justament per això m'agrada tant trobar al mig de la ciutat antics edificis, com l'antiga fàbrica Damm, que ens recorden que no fa gaires anys enrere les coses eren totalment diferents. I m'agrada que encara que les coses canviïn, evolucionin i progressin, no enderroquem mai el nostre passat, allà on va començar la nostra història i que ens ha permès arribar allà on som ara i ser com som.