Tresors

Quan feia pocs dies que havia començat aquest blog, un dia caminant xino xano per la ciutat vaig trobar un full blanc plegat al terra, just davant dels meus peus. Com que sóc curiosa de mena, el vaig recollir sense pensar-m'ho dues vegades (quina emoció!). En obrir-lo em vaig trobar amb aquesta carta, que s'intueix que és d'un nou barceloní que feia classes per aprendre castellà, i ja estava corregida i tot:

Em va fer molta il·lusió trobar-me-la i tenir l'oportunitat de llegir-la. És senzilla i força breu, però si llegim entre línies és plena d'esperança, de ganes d'aprendre i de descobrir la seva nova casa. Per mi va ser com trobar un tresor d'aquells que quan érem petits ens feien estar dies investigant, buscant pistes i inventant aventures al seu voltant.

De tresors n'hi ha de molts tipus, però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu. I encara que sembli casualitat o màgia, a vegades a l'instant precís i quan més ho necessites, la fulla de l'arbre decideix començar a caure perquè just quan passis pel seu davant, caure't preciosa a les mans en la dansa perfecta, sense cap esforç; com si fulla i mà no haguessin estat fetes per cap altra cosa que acabar trobant-se en el moment adequat. Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen. No hi ha lloc per càlculs, ni previsions, ni "ho vull ara i aquí", ni tan sols hi ha lloc per súpliques ni exigències. Passen, passen quan han de passar. Nosaltres tan sols ens hem d'ocupar d'estar receptius i contemplatius per saber-los apreciar quan apareguin a la nostra vida i disfrutar-los tal i com es mereixen.

PD: Tan sols em va saber greu que a la carta no hi hagués el nom de cap escola, ni centre cívic ni cap direcció on poder-la enviar. Espero que la persona que la va escriure fos ben trempada i ja l'hagués passat a net, al igual que espero que no li sapigués greu que la compartís a la xarxa.