dimarts, 23 d’agost del 2011

Tresors


Quan feia pocs dies que havia començat aquest blog, un dia caminant xino xano per la ciutat vaig trobar un full blanc plegat al terra, just davant dels meus peus. Com que sóc curiosa de mena, el vaig recollir sense pensar-m'ho dues vegades (quina emoció!). En obrir-lo em vaig trobar amb aquesta carta, que s'intueix que és d'un nou barceloní que feia classes per aprendre castellà, i ja estava corregida i tot:




Em va fer molta il·lusió trobar-me-la i tenir l'oportunitat de llegir-la. És senzilla i força breu, però si llegim entre línies és plena d'esperança, de ganes d'aprendre i de descobrir la seva nova casa. Per mi va ser com trobar un tresor d'aquells que quan érem petits ens feien estar dies investigant, buscant pistes i inventant aventures al seu voltant.

De tresors n'hi ha de molts tipus, però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu. I encara que sembli casualitat o màgia, a vegades a l'instant precís i quan més ho necessites, la fulla de l'arbre decideix començar a caure perquè just quan passis pel seu davant, caure't preciosa a les mans en la dansa perfecta, sense cap esforç; com si fulla i mà no haguessin estat fetes per cap altra cosa que acabar trobant-se en el moment adequat. Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen. No hi ha lloc per càlculs, ni previsions, ni "ho vull ara i aquí", ni tan sols hi ha lloc per súpliques ni exigències. Passen, passen quan han de passar. Nosaltres tan sols ens hem d'ocupar d'estar receptius i contemplatius per saber-los apreciar quan apareguin a la nostra vida i disfrutar-los tal i com es mereixen.

PD: Tan sols em va saber greu que a la carta no hi hagués el nom de cap escola, ni centre cívic ni cap direcció on poder-la enviar. Espero que la persona que la va escriure fos ben trempada i ja l'hagués passat a net, al igual que espero que no li sapigués greu que la compartís a la xarxa.  

30 comentaris:

  1. Tu ets psicòloga o alguna cosa així? :-)

    La veritat és que els teus escrits són la lloança perfecta del saber convertir moments petits en moments feliços, de saber gaudir de coses que a altres persones potser els semblarien insignificants, de saber trobar la bellesa en els detalls...

    I, una vegada més -em repeteixo, ja ho sé- dir-te que escrius molt bé, que escrius d'una forma poètica de la que resulten uns textos maquíssims :-)

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb l'Assumpta, els teus escrits són pur optimisme, l'elogi de les coses petites. Si et dic la veritat, mentre llegia pensava 'aquesta noia està enamorada!'. Per posar-hi el contrapunt, diré que les visions tan optimistes de la vida de vegades m'estressen, sempre dic que no tot és bonic i feliç, però està bé que les coses que tu destaques ho siguin, que de pensar o escriure misèries ja en tindrem temps.

    Sobre que les coses passen quan han de passar en podríem discutir, dient-ho així sembla que defensis un esdevenidor preestablert, i aquí et diria que no hi estic d'acord. Però com que no sé si vols dir això, no em posaré en camisa d'onze vares. Això sí, sovint som testimonis de casualitats meravelloses, i val molt la pena viure-les, però sobretot ser-ne conscient.

    ResponElimina
  3. Bé... hehe... perquè no diguis més que tinc la veu fineta... morta de vergonya, i no t'enganyo, aquí tens la prova de la meva veu "normal" :-))

    ResponElimina
  4. "Jo no busco, trobo", deia Picasso. "Les millors coses passen quan menys te les esperes", he llegit no sé on. Els teus textos sempre em sorprenen, per cert, no saps mai per on sortiràs.

    ResponElimina
  5. Me gusta mucho la manera en que planteas el tema. La carta realmente es curiosa y con tu enfoque le has dado sin duda otra dimensión. Quizás uno de los encantos de la vida es que las cosas pasan cuando tienen que pasar, de la forma más inesperada, de poco sirve que planear el futuro.

    Abrazos y buen día

    (La escalera de la foto no está al revés...)

    ResponElimina
  6. M'has recordat un dia que jo trescava per les muntanyes andorranes i de sobte ens va enxampar una tempesta que acollonia al més valent.

    Vam començar a baixar de les carenes per evitar els llamps (ho explico molt ràpidament, però ja et dic jo que anàvem ben espantats...) i vam trobar un petit refugi mig abandonat en el qual, per sort, ens hi vam aixoplugar.

    Un cop a dins vam descobrir un paperot mig moll i desfet en que oh! hi havia la lletra d'una cançó popular andorrana, una d'aquelles que es cantaven abans i que es traspassaven per tradició oral... no recordo molt bé com es deia però era alguna cosa com "la cançó del miliu", i tenia una lletra enjogassada amb referències sexuals entre línies (talment com totes les cançons d'arrel popular que tenen el seu origen en les tradicions i creences pre-cristianes de fertilitat i renovació del cicle de la vida).

    Quin "rollo" t'he clavat. El que volia dir és que, no sé, ho vaig trobar curiós, i de tant que ho vaig trobar, fixa't que encara a dia d'avui ho recordo i ho explico!

    ResponElimina
  7. Quin post més meravellós! m'ha generat un somriure d'orella a orella. Aquestes petites coses son les que ens mouen per dins i saber-les apreciar, tot un art.

    Crec que tb, per poder-les apreciar has d'estar content, llavors passen aquests tresors. Perquè tb pot passar que trobis tresors però siguis incapaç de saber-los apreciar.


    El darrer paràgraf és tan meravellós. Amb el teu permís em quedo sobretot amb les frases "però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu" i "Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen"

    ResponElimina
  8. La riquesa és adonar-se de quins són els veritables tresors. Enhorabona.

    ResponElimina
  9. Que bonic, aquest és un tresor amb doble tall. Ho és perquè tu l´entens com a tal, perquè saps apreciar el que veritablement té valor en aquesta vida. I ho és també perquè forma part de les vivències d´una persona que s´ha acollit a la nostra terra. Et felicito.

    Jo també sóc de recollir, o com a mínim curiosejar, papers que trobo en el camí. Hi ha vertaderes sorpreses, històries que s´enfilen com les heures per la imaginació.

    petons!

    ResponElimina
  10. T'he imaginat de petitona, "investigant, buscant pistes i inventant aventures al teu voltant" i m'ha encantat.

    Una carta escrita a mà a dia d'avui ja és un tresor. Els escrits a mà els relaciono amb caliu, amb ganes de fer de l'escriptura una cosa molt personal donat que no hi ha dues lletres que s'assemblin, i per tant, els escrits o les "notes" fetes a mà les valoro molt.

    Del teu tercer paràgraf no en comentaré res. M'agrada massa per afegir-hi res i al mateix temps és com una bufetada. Deixem-ho.

    ResponElimina
  11. Sí: los tesoros te encuentran a ti. Por eso tú y yo nos cruzamos en la Blogósfera, cariño.
    Siempre tan bello pasar a leerte.

    Muchos besitos.

    ResponElimina
  12. Me encanta mucho. Whenever I see a piece of paper on the ground, I pick it up. I have found many treasures.

    ResponElimina
  13. M'agrada trobar-me coses així, és com tu dius, un petit tresor!

    És bonic veure l'esforç en aprendre que mostra aquesta persona... Jo una vegada vaig fer de mestra de català improvisada al metro, va ser brutal!

    ResponElimina
  14. Els xicotets detalls són els que omplin de felicitat el moment més inesperat del dia. Al aprofitar-los al màxim. Excel·lent apunt. Gràcies

    ResponElimina
  15. és un tresor, tot un document! Si m'ho permets, agafo l afoto per si m'inspira

    ResponElimina
  16. El desig d'aprendre és un tresor que no té preu i si n'hi volem donar, és d'un valor incalculable!
    Continúa descobrint tresors, aventurera!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  17. He tornat! :)
    Et deixo un vídeo que m'agrada:
    http://www.youtube.com/watch?v=44kityInDvM&feature=related

    Iepali!

    ResponElimina
  18. Un post molt bonic! Ara m'has recordat a l'Amélie Poulain i t'he vist intentant buscar l'autor de la carta, tornar-li sense que et vegi, observar què fa quan la rep... Hahhahahah!!

    He entrat per casualitat i crec que faré algunes voltes més per la teva Barcelona...

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies per les teves imatges i els teus tresors.
    I també gràcies per les imatges del carrer Sicília.

    ResponElimina
  20. Gràcies pels comentaris, perdoneu per tardar a contestar, he estat una mica enfeinada. Una abraçada macos!

    ASSUMPTA, gràcies bonica! I merci també pel video per sentir la teva veu, em va fer molta il·lusió. Molta fresqueta!

    XEXU, gràcies! uii no, no n'estic pas d'enamorada! Ah i no crec en el determinisme, crec en el lliure albir, però sí que a vegades sembla que l'univers conspiri perquè passin certes coses, jo hi crec, tu no?

    HELENA, estic d'acord amb les dues frases que poses, especialment amb la segona. Ni jo mateixa ho sé!

    JAVIER, muchas gracias. La encontré muy bonita la carta, espero que también te gustara.

    PORQUET, em sembla que jo m'hagués cagat! Fa gràcia trobar-se papers escrits en els llocs més inesperats i més si són com aquest teu, hihihi! Quina troballa!

    RITS, que bé que et fes somriure, mil gràcies! Sempre hem d'intentar no distreure'ns i estar oberts a les coses que importen de veritat. Són teves!

    JOAN, esperem que sempre els sapiguem apreciar els verdaders tresors! Gràcies.

    PAIS, fa il·lusió veure com els nous catalans descobreixen aquesta país tan maco que tenim i el van estimant. Gràcies maca!

    FILADORA, quan t'escriuen algo a mà sembla que hi quedin gravats els sentiments. Gràcies pel video!! Quan estàs in love Maná t'ho remou tot..quin rollo que no tinguis blog i no et pugui escriure cosetes…si és que ets un sol!

    MARIANA, exacto. Esa es la magia de los blogs, que nos encontramos. Tu blog es otro tesoro.

    SANDY, that's great, it's a very romantic habit…

    LAIA, és fantàstic quan es troben les ganes d'aprendre amb les d'ensenyar! Ja t'imagino ensenyant els verbs conjugats al metro, jo canto, tu cantes, nosaltres cantem.

    JOANA, espero que tinguis molts xicotets detalls ben dolços. Moltes gràcies.

    JESÚS, oi tan que pots, seria tota una alegria que la foto t'inspirés. Benvingut i gràcies per passar.

    FANALET, doncs et faré cas i seguiré buscant i compartint el que trobi, que divertit que és investigar!

    SUSANNA, m'alegro que t'agradés i bevinguda! Encantada de que voltis per aquí quan vulguis! Me'n vaig a descobrir el teu blog…

    JORDI, ;) gràcies a tu!

    ResponElimina
  21. Normalment el tresors són molt a prop nostre, només hem d'estar desperts i estirar el braç per agafa-los. Una abraçada

    ResponElimina
  22. Et passen coses súper guays... I això de ben segur és pq estàs súper oberta a trobar-te-les... Com aquesta carta!! :)

    ResponElimina
  23. Hola!
    Quizás su autor la este buscando para, una vez pasarla a limpio, remitirala a su destino o quizás sólo es eso; un borrador de clase. En todo caso es un documento que trasmite sensaciones personale, como abrir una ventana y dejar que los traseúntes observen el interior.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  24. He repassat uns quants posts enrere i realment m'hi he trobat molt bé.

    No és la primera vegada que passo per aquí, però sé que ara després de la desconnexió d'estiu, ja no deixaré de venir cada cop que escriguis.

    M'agraden els teus posts.

    ResponElimina
  25. Lo que me gusta es que sabes apreciar esos tesoros que, tan escondidos no están, y valorarlos en su justa medida. Para eso es necesario tener una sensibilidad especial, tú la tienes.

    Un abrazo

    Valery

    Barcelona Daily Photo

    ResponElimina
  26. Bon inici de setembre! Una abraçada.

    JONHHY, m'agrada això d'estirar el braç, m'hi apunto!

    NOEMOZICA, oi tant…sempre amb els ulls oberts com taronges aviam què passa!

    APU, que bonito lo que has dicho de la ventana al interior! Es tan personal una carta, en cierta forma es entrar dentro de alguien.

    CARME, moltes gràcies! Doncs serà un plaer tenir-te per aquí. Em va fer il·lusió trobar comentaris a posts antics! La idea de fer una llista de petites coses que ens han passat és molt maca! No sé com ho podriem fer, un cop al mes, demanar-ho directament...com ho veus? Jo hi pensaré!

    VALERY, tal como apuntas los tesoros están más a la vista de lo que puede parecer. Deseo que encuentres muchos y los sepas apreciar y disfrutar. Gracias por tus palabras.

    ResponElimina
  27. quina sort !! les millor coses set presenten quan may t'ho esperes , sense que ho busquis , com aquesta carta !! una carta molt bonica !! un tresor !

    http://wwwmusthave.blogspot.com/

    ResponElimina
  28. MUSTHAVE, sí, potser ens passen perquè estem més desprevinguts i oberts i per això els trobem. Sort amb els tresors! :)

    ResponElimina
  29. M'has recordat una cosa en la qual feia molts anys que no pensava. Quan érem menudes ma germana i jo ens dedicàvem a enterrar a la muntanya de la iaia bolis i un paperet en què explicàvem a la gent del futur com funcionaven. No sé si ralment ens plantejàvem que no hi hauria bolígrafs i que la gent escriuria en altres coses com... un ordinador? (aleshores no sabíem ni que existien), potser pensàvem que evolucionaríem molt. Em penso que fins i tot em vaig deixar alguna carta per al meu jo futur, però no crec que sobrevisqui res de tot això, perquè segur que algun dia el iaio mateix ho devia desenterrar per plantar algun arbre!

    ResponElimina
  30. EUTRAPÈLIA, quina idea tan genial!!! Quan som petits tenim unes sortides tan bones, ja us imagino escrivint i enterrant-ho, què maques! Doncs no anaveu gaire equivocades, no? La vau clavar força, quina visió, ja deurieu intuir que tot canviaria molt. Segur que faria moltíssima gràcia poder llegir el que escrivieu, això sí que seria un bon tresor! Gràcies per compartir-ho, quan som petits som genials, uns autèntics cracks! Una abraçada!

    ResponElimina