Ja no visc a Barcelona,

la feina em va dur al meu poble

on de nit sento el silenci.

Vinc sovint a Bcn, 

els pares, els amics hi viuen.

Encara que ens agrada més retrobar-nos 

en entorns més naturals.

Ara segueixo escrivint, 

com sempre, 

però ja no escric de Barcelona 

ni des de la meva ciutat. 

Viure entre natura m'ha donat tant,

o trobar aquesta serenor 

ha estat cosa de la trentena?

Ja no vull tornar a sentir ambulàncies 

i el brugir dels cotxes a tota hora.

És curiós com som evolució constant. 

Records o un somriure càlid (per ridícul que soni).

Esperança

Article 2: La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l'estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones.

Article 3.1: La Unió té com a finalitat promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles. 

Tractat de la Unió Europea.

Que els eurodiputats no oblidin ni un sol dia quin és el seu objectiu, que no és altre que treballar per la pau en el seu sentit més ampli. Repassar articles del Tractat de la Unió Europea i de la Declaració Universal dels Drets Humans fa tenir una mica d'esperança que algun dia serem una societat millor.

Artistes

Jo també vull que quan a la feina faig una pirueta laboralment parlant, o ens hi deixem la pell i tirem endavant amb èxit un projecte que ens ha costat plors, suors i llàgrimes, s’aixequin els companys a aplaudir. Jo també voldria que cada dia quan surto cansada per la porta de l’oficina, després d’estar més de 9 hores donant-ho tot, trobar una bona munió de gent variada que en files, drets, ben colocats i somrients, m’aplaudissin, xiulessin i fins tot se sentís “guapa” de tant en tant. I al final algú em dones un ram de flors colorit i olorós. M’agradaria al acabar la jornada sortir tot l’equip agafats de la mà i fer unes quantes reverencies i tirar petons als que ens aplaudeixen. I si tingués un vestit bonic amb caiguda per agafar-me la faldilla al fer la genoflexió ja seria la repera. O al matí mateix quan surto de casa a les 7h, quan acaben de posar els carrers, carregant el portàtil i molta son matinera, estaria bé trobar espectadors que aplaudissin com quan surten els artistes a l’escenari, compartint amb tu aquell instant. En certs moments donaria força per seguir endavant i dir a per un altre dia, a per un altre repte.

No trobo just que ells, que poden anar vestits un dia d’herois, l’altre d’un animal i el següent fer d’abre o de trencanous, a més, cada dia després de fer la seva feina, la qual estimen i disfruten (igual que fem molts) nosaltres els haguem d’aplaudir fins que se’ns cansen les mans…i que, en canvi, a nosaltres ningú no ens aplaudeixi. No ho trobo just! M’agrada aplaudir als artistes, no em malinterpreteu, però penso…a mi també m’agradaria que de tant en tant algú m’aplaudís. És un detall, una ximpleria, sí, però és un acte molt bonic i digne de reconeixement cap a una altra persona, de connectar-te amb ell, d’agrair-li que t’ha fet gaudir, emocionar, de valorar el seu esforç.  I és que molts no tenim feines tan vistoses i amb tant ressó mediàtic com els esportistes, els actors o els ballarins, però amb les nostres accions diaries deixem alguna cosa bona al nostre entorn. A cas no som artistes també?

Li agradava mirar el cel

Sempre caminava en terreny pla. No és que fos poc esportista, ni gandul, ni que tingués la comoditat i el confort com a les seves màximes. Simplement s'havia acostumat a passejar únicament per la plana. Li agradava poder mirar el cel, sense haver de patir d'ensopegar-se. Cada matí quan feia la volta habitual, es trobava els que venien de baixada: suats, amb cara de rebentats però satisfets. També se li creuaven els que encaraven la pujada: ben decidits i amb expressió "d'apali". No hi havia setmana que algun d'ells no li preguntés: i per quan pujar? Ell se'ls mirava amb cara relaxada i els deia: potser demà. I així els mantenia l'esperança. Quan al cap del mes es tornaven a creuar al mateix lloc i li demanaven explicacions deixava anar un: ai las, em vaig despistar, tan bé que si està per aquí..aviam si demà estic més al cas! A vegades alguns dels curiosos ho havien comentat, què li deu passar que no vol pujar? Si se'l veu sa i fort com un roure!

No li passava res. Ni tenia cap motiu. No hi havia història. Era tan senzill com que ja li agradava el que feia. A vegades hi ha coses tan senzilles i simples que ens sembla que no poden ser.

I amb aquest breu relat torno a posar en marxa el blog. Espero que tots estigueu molt bé i amb molta energia. El món continua estan tan girat com sempre, però per sort les lletres segueixen tenint un valor infinit.

Saltar

Agafa embranzida, força i simplement salta. Salta amb totes les seves forces i energia. Per saltar cal passió, cal empenta, cal coratge. M'agraden les persones que salten, i que ho fan amb un somriure a la boca. Malgrat que el dia no acompanyi, tot i no saber si faran un bon salt, ni tan sols si arribaran allà on volen o si hi ha risc de tenir una mala caiguda. Aquest petit acte heroic els permet volar, per uns instants surar a l'aire, ser lliures…saltar és una mostra de llibertat, de triar el seu camí. 

Silencis

Encara que els últims mesos potser hagi dedicat menys temps a mirar-te i sobretot, a escriure sobre tu.... no t'he deixat de viure, no t'he deixat d'estimar en menys mesura. Simplement he fet com aquell que deixa respirar la seva cançó preferida; sabent que arribarà el dia de retrobar-se amb la melodia, que seguirà allà amb tota la seva essència i que el temps de silenci farà trobar-li nous matisos. O com, amb aquelles persones que estimem de veritat, qualsevol paraula es converteix en accessòria, i sent com som que "collonades poques", poden passar les setmanes sense parar-nos a dir un senzill t'estimo.

Ara bé, les coses que estan ben arrelades, que formen part de nosaltres, no cal dir-les perquè siguin realitat, perquè cobrin sentit. Perquè ja en tenen per elles mateixes. Perquè són. I, com tot allò que té veritable valor, no "deixen de ser" perquè canviïn les circumstàncies, les situacions, el moment, l'estat d'ànim o les accions; fets que són purament circumstancials. Per això, estimada ciutat, espero que em perdonis el silenci, i que malgrat l'absència de paraules dels darrers temps, sàpigues que el sentiment cap a tu segueix intacte, no podria ser de cap altra manera.

Donar suport

Darrerament m'ha costat trobar l'estona per escriure un nou post. Algun vespre m'he assegut amb la voluntat d'escriure'n un, l'he escrit a mà i després, finalment, les lletres han acabat tancades dins una llibreta. Altres idees sobre Barcelona que m'han fet pensar ni tan sols han arribat tan lluny i s'han quedat voltant pel cap.

Però sens dubte, aquestes últimes setmanes hi ha hagut un tema que ha estat protagonista en diverses formes a la ciutat (com a molts altres llocs) i sobre el que ja fa dies que volia escriure: la solidaritat. El Gran Recapte d'Aliments, el Dia Internacional contra la violència de gènere, o el Dia Mundial de Lluita contra la Sida, entre molts altres. Emociona veure com els petits esforços individuals sumen i fan pinya contribuint a ajudar d'una forma o d'altra a lluitar contra aquests problemes. Però sobretot, a fer saber a les persones que s'estan enfrontant a aquestes dificultats que no estan sols. A fer-los arribar el suport a la seva batalla, que és la de tots. Ara bé, tenint clar que la forma i la profunditat amb la que calen el patiment, l'angoixa i la por a cada persona que ho viu i el seu entorn, tan sols la saben els afectats. Però no oblidant, que cadascú a la nostra manera, podem aportar el nostre granet de sorra i contribuir a frenar l'empenta del vent.

Instants de tardor

Barcelona arremullada. Terres molls i plens de fulles estovades. Botes d'aigua i paraigües multicolors. Llums de Nadal ja col·locats, però encara apagats. Primeres bufandes i gorros amb borles. Matins clars i vespres foscos. El fred encara s'està comportant força, gràcies. I Barcelona, segueix igual d'especial, fins i tot molla, sota els efectes de la pluja. Per fi, tardor en estat pur. Ha arribat tard, però ja la tenim aquí. Ara, a calçar-se unes bones botes i a esquivar bassals o a trepitjar els més inofensius expressament, vosaltres direu. Bones pluges i bona tardor.

Fluir

Hi ha dies que voldria ser tramvia i simplement deixar-me portar per les vies, pels instants. Tramvia per poder centrar tota l'atenció a gaudir del trajecte, a contemplar les vistes, els raigs de sol, els arbres de la tardor. Sense haver de fer absolutament res, més que el seguir relliscant pel fluid de la vida. Més que fondre's amb el paisatge. Únicament ser moviment, ser cos i convertir-se en pura acció. No haver de pensar cap on tirar, no haver de prendre cap decisió; només moure's, mirant, respirant, sentint.

I si portar les regnes està sobrevalorat? Què més dóna cap on ens dirigim? Ni tan sols on arribem, sinó podem sentir la passió del que contempla? I de què serveix estar concentrats en el camí, si no tenim temps de veure el paisatge i enamorar-nos-en. I què passa si el que fem o deixem de fer és el de menys? I si el veritable valor està en la vivesa de la mirada i en la força suau que ens empeny a moure'ns. I com pot ser que paradoxalment la calma i la tranquil·litat del que avança contemplant, contingui el major esclat de calidesa i de passió? Avançar sense pressa, deixar fluir el moviment, no voler controlar el volant, i simplement disfrutar del camí, sigui quin sigui.

Orígens

Diuen que si tens clar d'on vens, pots anar a qualsevol lloc que et proposis, però sense perdre mai de vista els teus orígens i tot allò que t'ha fet ser i pensar com ho fas ara. Suposo que justament per això m'agrada tant trobar al mig de la ciutat antics edificis, com l'antiga fàbrica Damm, que ens recorden que no fa gaires anys enrere les coses eren totalment diferents. I m'agrada que encara que les coses canviïn, evolucionin i progressin, no enderroquem mai el nostre passat, allà on va començar la nostra història i que ens ha permès arribar allà on som ara i ser com som.

Il·luminar

Caminant per Barcelona ens podem trobar amb moltes modalitats de fanals. N'hi ha de diferents estils, tamanys i tipus de llum. Barcelona és una ciutat molt il·luminada, quan el sol se'n va, els fanals li agafen el torn i fan la seva funció per tal que nosaltres no ens quedem mai sense llum. Uns il·luminen als que passegen al gos, altres a les parelles que comencen i s'asseuen als bancs a parlar, altres a les persones que tornen a casa després d'una llarga jornada de treball...i així podríem continuar tot el dia. Els fanals són uns apassionats de la seva feina i sempre són allà on se'ls necessita per posar claror entre la foscor.

Si ens hi fixem bé, tots estem rodejats de persones-fanal, persones que cada dia són la nostra llum. Algunes d'aquestes persones tenen una il·luminació suau, dolça i constant que mai s'apaga, i de la mateixa manera que la vida a la terra no seria possible sense el sol, nosaltres sense la seva llum seriem ben tristos. Altres persones tenen llums intenses, d'aquelles que ens fan bullir el cor, però amb les quals s'ha de vigilar perquè no ens enceguin i ens facin oblidar el nostre propi camí al quedar empedernits per la seva bonica llum que ens convida a seguir-la. Altres tipus de persones-fanal que podem trobar són: les intermitents, les de coloraines, les que enlluernen i, fins i tot, les que no fan llum (?). I nosaltres també som els fanals de totes les persones que formen part de la nostra vida, pel que hem d'intentar estar a l'alçada de la seva il·luminació i reflectir tota la llum que ens posen a dins i fer-la sortir a la nostra manera. 

Un fanal sense llum no tindria sentit, igual que una persona que no estimés. Els fanals existeixen per il·luminar i ser il·luminats i les persones existim per estimar i ser estimats, en aquest ordre. Els fanals tenen clar que estan aquí per il·luminar, il·luminar, il·luminar, i fer-ho tots junts. I nosaltres en podem aprendre molt d'ells per dedicar-nos tan sols a: estimar, estimar, estimar (encara que hi hagi moments que ens costi), tots junts. 

Colors, cels i castells

Un dels grans debats que forces vegades he sentit sobre Barcelona gira al voltant de quin color és la ciutat. Sempre que m'ho han preguntat he dit sense dubtar-ho dues vegades: blava. Per mi Barcelona és blava. Els que normalment defensen la postura contrària diuen que és grisa. I quan els hi dius que tu la sents blava, et diuen…"però mira el cel, és gris!". I la veritat, alguns dels dies que he sentit aquesta afirmació, tenien raó, el cel era gris. Però per mi el color de les ciutats, com el de les persones, va molt més enllà del color que realment són. Barcelona no és blava perquè tingui més tonalitats de blau que cap altre lloc, és blava (o del color que cadascú cregui) perquè la sentim dins nostre d'aquest color, o potser perquè ens transmet aquesta sensació.

Ara bé, moltes vegades efectivament Barcelona té un cel blau preciós. I aquests dies tan sols tens ganes d'estirar-te algun parc amb gespa ben verda i mirar els núvols com es mouen. Quan el cel té aquesta bellesa pujada, et ve de gust treure temps de sota les pedres per poder mirar-lo amb calma.

"Farem volar coloms, construirem castells a l'aire, pel simple plaer de fer-ho, pel senzill motiu que tenim ganes de jugar, tot estirats a una esplanada verda, amb un cel ennuvolat i blau. I passaran els minuts, i els núvols es mouran i ens enlairarem plegats."

Ella

     

I a vegades a Barcelona hi ha persones que celebren aniversaris. I com uns infants, aquell dia recorden els anys que fa que corren per aquí, celebren amb els seus un nou any de vida i per tant, un any més d'experiències i de moments viscuts. A vegades aquestes persones que celebren aniversaris són noies, plenes de somnis i d'esperances i de ganes de fer. I a vegades fins i tot el mateix dia que compleixen anys fan per primera vegada algo que sempre havien somiat fer, gairebé sense saber-ho, una d'aquelles coses que portem ben endins. I per carambola, fan realitat aquell petit somni just el dia que fan 24 anys. Regals que ens fa la vida, suposo. 

I aquestes noies són ben conscients de tot el que encara queda per constuir, per teixir, per aixecar, per somniar, per imaginar...i malgrat ja no ser unes nenes, no han perdut ni una gota de la passió i mica en mica van trobant el seu lloc i van descobrint què els apassiona i desxifrant allò que noten que busquen però que encara no saben ni què és.

I algunes d'aquestes noies la miren a Ella, i la veuen com un exemple a seguir, per la paciència, per la fermesa a seguir endavant (encara que sigui a pas de formiga), per la seguretat interior, per la seva bellesa, perquè no perd l'essència, perquè sap de la importància dels detalls, perquè fa l'olor de les coses que es couen a poc a poc fent xup-xup i perquè esperen que a elles els anys se'ls hi posin tan bé com a Ella, la Sagrada Família.

Parc Cervantes

Ja en vaig parlar una mica. El Parc Cervantes és el parc on les papereres són cistells de mimbre, però sobretot és un lloc on trobar en directe un festival de roses. Hi tantes varietats de roses com us pogueu imaginar i n'hi ha de tots els colors haguts i per haver. Normalment està molt poc concorregut, pel que si pot estar molt tranquil. Aquest és un parc per anar-hi acompanyat quan tens ganes de parlar durant una bona estona o si simplement vols desconnectar després d'un llarg dia, anar-hi a última hora és genial i et permet airejar-te molt sense haver de sortir de Barcelona. I us asseguro que asseguts als bancs que hi ha envoltats de plantes enfiladisses i flors tot es veu d'un altre color i se't dibuixa un somriure a la cara.

Fer net

A vegades hem de netejar el camí. Si volem podem continuar caminant al cim d'antigues idees, d'antics errors que encara no ens hem perdonat, de coses que no han sortit i que haguéssim volgut que sortissin, de pors i projectes que encara no ens hem atrevit a engegar. Podem continuar caminant pel cim de tots ells o podem triar fer net i tenir clar que ells sols no marxaran, no se'ls endurà el vent com si res. Si triem fer net, fer-nos amb una bona escombra, posar-nos música de la que ens motiva i començar a netejar. Anar fent fora del nostre camí tot alló que fa massa que ocupa un espai que no li correspón. Antigues idees que s'han assecat dins nostre i que no fan més que fer-nos ensopegar.

Un cop estigui tot ben net i veiem l'horitzó clar, descalçar-se. Si triem tenir confiança i estar oberts no necessitem proteccions de cap mena. Caminar, sentir com els nostres peus descalços toquen el terra ferm, calent i pla, i sobretot, ara molt net.

Perquè si no ho netegem, ens passarem la vida volent construir sobre fonaments secs que trontollen. Ens entrebancarem amb allò que nosaltres mateixos hem deixat que ens acompanyi en el nostre camí. Triem guanyar-los. Guanyem-los i deixem-los enrere per sempre més. Que de ben segur que el futur ens té nous errors esperant-nos, però que seran nous, i per tant noves maneres de millorar, de créixer. Escombrem, amb ganes. Tan sols ho podem fer nosaltres.

Imaginant

A quina altra ciutat hi ha una pissarra XXL? A Barcelona sí que hi és, llàstima que no sigui de veritat, que no hi hagi guixos i que no siguem prou alts com perquè cada vegada que hi passéssim pel davant poguéssim escriure-hi algo. Podria servir com a simple mural per dibuixar o escriure frases cèlebres, i en el millor dels casos podria servir per comunicar-nos com si estiguéssim a un petit poble. Fins i tot podria tenir la funció de suro informatiu, on s'hi llegirien frases de l'estil: "Noia busca companya de pis que li agradi sortir de festa, però que sigui neta i polida". O fins i tot el típic dia que n'estàs fins al capdamunt i que sembla que els astres s'hagin conjurat perquè tot et surti tort, poder agafar el guix amb mala bava i fer una línia amb força i fer aquell soroll esgarrifant que fa posar el pèls de punta i dir: "i ara em penseu deixar en pau?". Tot i que em sembla que segurament s'ompliria -tal com passa amb moltes de les parets de la ciutat- d'allò que tots hem fet en algun moment de les nostres vides, d'inicials de l'estil "G ♥M 1 mes" o "L♡ C junts per sempre" i per l'estil…

D'acord, la pissarra que tenim no hi podem escriure i sempre té els mateixos dibuixos, però igualment és genial. Perquè no és corrent, i les coses que no són corrents ens fan tenir noves idees o ens fan imaginar; i a cadascú li fan pensar alguna cosa diferent com: "oh, aquell cavall mal fet és exactament igual que em quedaria a mi si n'intentés dibuixar un (a diferència que aquest imita a un dibuix d'un nen de 6 anys i jo en tinc uns quants més)" o "Què deu ser el dibuix de baix? Un tren, una eruga, un cuc?", etc. O fins i tot si tens temps perquè has d'esperar algú al davant acabar comprovant si la suma i la resta que hi ha estan ben fetes, i els que hi entenen de música fer solfeig amb les quatre notes que hi ha dibuixades per veure com sonen. 

En tot cas, en dates com en les que venen si hi passés per davant hi escriuria ben gran: que tingueu unes bones festes de La Mercè! I intentaria (quedi clar, intentaria) dibuixar una noia que vindria a ser la Mercè que li sortiria el text de la boca en una bafarada.

Bona Diada!

"Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch simbolitzen la bandera de Catalunya, però sobretot són el símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana."

Com elles hem de ser els catalans i les catalanes, i mantenir-nos ferms, drets i units per defensar el nostre país i sobretot, la nostra llengua. 

Bona Diada a tots i totes! 

Ulls nous

Aquests dies està fent unes postes de sol precioses, és un autèntic plaer caminar durant les últimes hores de la tarda per la ciutat amb un sol baix i daurat que t'il·lumina i et fa veure amb uns ulls nous els carrers de sempre. Passa airet, i quan et pares als semàfors, un cop de vent et fa treure la calor del cim i et fa volar la camiseta mentres t'acaricia el cos. Està fent uns dies agradables i amables que fan enamorar-te de la ciutat a cada instant. El ritme normal ja ha tornat i els carrers tornen a estar poblats i plens de gent i vida. I com que les escoles encara no han començat es poden veure moltes famílies passejant amb els fills, grups de joves i gent gran que aprofita que ja fa menys calor per estirar les cames cap al vespre.  

Una tarda qualsevol t'adones que la màgia segueix intacta, que la por a la rutina no existeix quan cada dia una llum nova et permet veure amb ulls nous els llocs de sempre i tornar-te'n a enamorar, cada dia.

Setembre

Set de viure noves experiències.

Set d'afrontar nous reptes.

Set de fer-ho una mica millor.

Set de seguir descobrint i disfrutant Barcelona, això sempre.

Molta, molta set…aquesta que mai falti. Bon setembre!

I vosaltres, de què teniu set?

Tresors

Quan feia pocs dies que havia començat aquest blog, un dia caminant xino xano per la ciutat vaig trobar un full blanc plegat al terra, just davant dels meus peus. Com que sóc curiosa de mena, el vaig recollir sense pensar-m'ho dues vegades (quina emoció!). En obrir-lo em vaig trobar amb aquesta carta, que s'intueix que és d'un nou barceloní que feia classes per aprendre castellà, i ja estava corregida i tot:

Em va fer molta il·lusió trobar-me-la i tenir l'oportunitat de llegir-la. És senzilla i força breu, però si llegim entre línies és plena d'esperança, de ganes d'aprendre i de descobrir la seva nova casa. Per mi va ser com trobar un tresor d'aquells que quan érem petits ens feien estar dies investigant, buscant pistes i inventant aventures al seu voltant.

De tresors n'hi ha de molts tipus, però el més important dels tresors, és que no s'han de buscar, ells et troben a tu. I encara que sembli casualitat o màgia, a vegades a l'instant precís i quan més ho necessites, la fulla de l'arbre decideix començar a caure perquè just quan passis pel seu davant, caure't preciosa a les mans en la dansa perfecta, sense cap esforç; com si fulla i mà no haguessin estat fetes per cap altra cosa que acabar trobant-se en el moment adequat. Com tots els instants perfectes que existeixen a la vida, simplement passen. No hi ha lloc per càlculs, ni previsions, ni "ho vull ara i aquí", ni tan sols hi ha lloc per súpliques ni exigències. Passen, passen quan han de passar. Nosaltres tan sols ens hem d'ocupar d'estar receptius i contemplatius per saber-los apreciar quan apareguin a la nostra vida i disfrutar-los tal i com es mereixen.

PD: Tan sols em va saber greu que a la carta no hi hagués el nom de cap escola, ni centre cívic ni cap direcció on poder-la enviar. Espero que la persona que la va escriure fos ben trempada i ja l'hagués passat a net, al igual que espero que no li sapigués greu que la compartís a la xarxa.