dimarts, 19 de juliol del 2011

Voleiar

Vaig amb bici i m'haig de parar per guardar-me aquesta perspectiva a la butxaca. Ja la tinc, ja l'he capturat. I torno a posar el cul al seient i ja que he interromput el viatge perfecte, aprofito i em desfaig la cua. Poso les mans al manillar i fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu continuo baixant lleugera com un avió de paper, i els cabells em voleien i sento l'escafor del vent que m'acaricia la cara. Pedalo amb ànsies, i a cada pedalada m'allibero d'alguna cosa que duc dins i que vull fer fora. Aprofito per disfrutar molt la baixada, perquè ara no tinc l'oportunitat de fer-la gaire sovint. I aprofito perquè és dissabte, i és primera hora de la tarda i tothom deu estar fent la migdiada i el passeig està fantàstic tan calmat, tan diferent a com és sempre.

Abans feia aquest trajecte gairebé cada dia per anar a la universitat. Al matí de baixada i a la tornada cap a casa de pujada. Me'n recordo que si tenia el dia bo, podia passar tres semàfors verds sense haver-me de parar, això era presagi de dia rodó i somrient. Els dies que no passava això o que pedalava distreta, em tocava parar-me a ca da se mà for. Llavors aprofitava per mirar amb la cara al cel, aviam si mica en mica el sol em feia el favor de posar-me coloret a les galtes; la meva pell blanqueta si posava bé a veure si feia sort. I quan no feia sol, em distreia mirant la gent que creuava el pas zebra, i especialment m'agradava mirar als adults que posen pressa i estiren del braç a nens petits de motxilla, que van embadalits a pas de formiga amb el cap mirant enrere o al terra com si busquessin alguna cosa. Al passeig de Sant Joan us puc assegurar que n'hi ha molts. I ara que ja no hi passo cada matí, trobo a faltar aquests nens i la baixada que em feia arribar a classe renovada. 

Però aquest dissabte no, no hi havia gaire ningú, tota la baixada per mi sola....Pedalo que veig que el semàfor està verd i no vull que se'm posi vermell!!

11 comentaris:

  1. Sembla mentida que al mig de Barcelona es pugui anar en bicicleta (per on toca!) amb tanta llibertat i amb tanta afluència de trànsit. Suposo que no només l'hora influïa, sinó també l'època, que la ciutat es buida els caps de setmana d'estiu. Es buida de barcelonins, i s'omple de guiris, és clar. No està malament que una davallada en bici et porti records agradables, potser no massa llunyans, però no per això menys vius ni dignes de ser recordats.

    ResponElimina
  2. És el primer cop que entro al blog i m'encanta!
    és mlt agradable de llegir i aconsegueixes dir el que molts tenim al cap i no sabem com expressar!
    Unes reflexions molt interessants!
    i entraré tant com pugui pq és un plaer!
    merci :)

    ResponElimina
  3. Quina passada de foto! Gairebé sembla impossible poder-ne fer una així... Tot el carrer és teu!! :-))

    L'Arc de Triomf al fons, sembla la línia de meta!!

    ResponElimina
  4. Thank for the sweet comment! Unfortunately, I can't read your blog, but the pictures are beautiful. I had the pleasure of going to Barcelona 2 years ago and loved it!

    ResponElimina
  5. Ay... Jo no sé pas anar en bici... Un dels meus traumes!!!! Jejeje

    ResponElimina
  6. Molt bonica la història , no hi ha res per sertir-se feliç com el petits detalls de la vida. El pròxim dia prova un dissabta per la tarda, a veure si tens més sort. :)

    ResponElimina
  7. Ho pintes tan bonic...i jo, empordanesa, no m'acostumare mai al brogit de Barcelona:::

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies a tots i totes per les vostres amables paraules!

    XeXu anar amb bicicleta per allà (on toca!), el passeig Sant Joan, la Diagonal, la Gran Via, és sentir la llibertat a la pell. Ja tens raó, no ho havia pensat que és estiu i molta gent està de vacances!! Aquests mesos Barcelona és dels turistes, però ja està bé, perquè ells poblen els carrers principals, i la resta de carrers menys concorreguts deuen quedar buits i també fa gràcia descobrir una altra Barcelona. Moltes gràcies per les negretes, queden molt boniques!

    Pili moltes gràcies!! Si és que aquesta ciutat ens fa sentir tants sentiments màgics! M'alegro que t'agradi i serà un plaer que siguis per aquí sempre que així ho vulguis. Benvinguda pillín! Que vagi molt bé per Itàlia maca! ;)

    Assumpta sí, sí, tal com dic vaig haver de parar per fer la foto perquè em vaig quedar :-0. És preciós. I és veritat, l'Arc del Triomf podria fer ben bé de final d'una cursa o alguna cosa així! Ara el pròxim dia que hi passi amb bicicleta segur que pensaré en que estic creuant la meta! Ara falta pensar la meta de què? La meta de a partir que passis per aquí només pots tenir pensaments positius, la meta a partir que la creuis tan sols pots intentar estar agraïda? Què et sembla? ;)

    kalyn Barcelona is very beautiful, I'm happy you enjoyed it when you came here. ;)

    noemozica ostres doncs si n'hagués d'aprendre ara de gran no sé pas com deu ser…suposo que igual quan ets petit. Si et fa gràcia anar amb bici, anima't i prova-ho que amb cosa de 4 dies segur que ja vas sola. És questió de pràctica, com tot!

    Johnny estic amb tu, la felicitat està en les petites coses. No, si ja em va agradar que fos buit, tan diferent a com és sempre! Gràcies de totes formes pel consell, que els dissabtes per la tarda també m'agraden molt, amb més moviment!

    Peròquèdius! ,no! Era aquest dissabte mateix!! Però realment quan juga el Barça ja queden així els carrers de Barcelona ja, buits. Benvingut siguis!!!

    zel, que n'és de maco l'Empordà!! Jo la trobo molt bonica Barcelona, però ja entenc que altres no hi trobin el seu lloc. Suposo que el teu lloc és el mar i la tramuntana, i aquells paisatges que se't posen a dins i fan net. Jo també conec molta gent del poble on estiuejo que diuen el mateix que tu, que no s'hi acostumarien a aquesta voràgine….Benvinguda! Espero que encara que sigui un mica sàpiga transmetre el que em fa sentir aquesta ciutat...

    ResponElimina
  9. Just, just, just en aquest punt, jo voleiava en la darrera mitja marató de Barcelona quan va començar a diluviar! Moment màgic de la mitja!

    ResponElimina
  10. Que dur Porquet, mitja marató!!! Deuria ser molt especial que es posés a ploure mentres corrieu i igualment seguir, no parar....jo mira que vaig a córrer i que he participat a forces curses, però mitja marató encara no m'hi he vist amb cor mai. No sé si el deuries llegir, però la Tatiana Sisquella després de la marató de Barcelona va escriure un article al diari Ara, que a mi, sense haver fet mai cap marató em va emocionar. Te'l deixo aquí baix per si et pot fer gràcia llegir-lo. Enlloc de 42,195, tu seran 21, 97km però és igualment d'aplicable.

    42,195 ... són: 1. Passió. 2. Constància. 3. Paciència. 4. Ganes. 5. Força. 6. Silenci. 7. Energia. 8. Confiança. 9. Inconsciència. 10. Generositat. 11. Emoció. 12. Egoisme. 13. Dolor. 14. Imprevistos. 15. Ànims. 16. Potència. 17. Ambició. 18. Esforç. 19. Llibertat. 20. Il·lusió. 21. Reptes. 22. Suor. 23. Rivalitat. 24. Por. 25. Somnis. 26. Dubtes. 27. Aspiració. 28. Seguretat. 29. Companyerisme. 30. Dolor. 31. Plenitud. 32. Competitivitat. 33. Complexos. 34. Voluntat. 35. Penediment. 36. Heroïcitat. 37. Solidaritat. 38. Feblesa. 39. Previsió. 40. Prudència. 41. Alegria. 42. Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

    Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n'han necessitat quatre, per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut.

    TATIANA SISQUELLA

    ResponElimina